L’independentisme no ha acabat de fer un balanç exhaustiu dels fets d’octubre, culminació d’una mobilització sostinguda, massiva i pacífica. Ha patit la repressió de l’Estat, en forma d’empresonaments i control de les institucions, però no ha completat l'auditoria. En la panoràmica de la tardor passada hi figura l’èxit indiscutible de l’1 d’octubre, que simbolitza tots els atributs d’un poble coordinat més enllà de les diferències, però també els desencerts encadenats que van conduir a la improvisació del 27 d’octubre i les hores posteriors. L’excepcionalitat de la presó i l’exili, i les eleccions del 21-D, van impedir una reflexió pausada, que avui encara resta pendent.

Tot i haver format Govern, després d'un període llarg i tortuós, l’independentisme no ha estat capaç de matisar les diferències en l’estratègia a seguir. Ho hem tornat a comprovar en l'agra sessió parlamentària d’aquest dimecres, síntesi dels últims mesos viscuts. És en aquestes coordenades de discrepàncies que neix un nou clam per la unitat, el que formula la Crida Nacional per la República, el projecte polític engendrat per Carles Puigdemont. La iniciativa, falcada en el lideratge del president a l’exili, persegueix una transversalitat que, de moment, no es palpa al nucli impulsor.

A l’espera que es converteixi en un moviment amb amplis suports ciutadans, Puigdemont avança de la mà del cercle de confiança del grup parlamentari de Junts per Catalunya, i al marge del PDECat. ERC s’ha pronunciat amb fredor i la CUP ha posat en dubte que el moviment tingui l’etiqueta d’eina nova. Les relacions entre socis no passen pel seu millor moment. Els posicionaments coneguts indiquen, per tant, que la Crida pot ambicionar l’eixamplament del que va ser l’espai convergent. No gaire més. El PDECat, que ja ha vist alterat el debat congressual, s’hi veurà arrossegat.

La presentació del projecte de Puigdemont torna a situar el debat en l’eina, encara que els seus impulsors han deixat per a la tardor la concreció de què serà la Crida Nacional per la República. No amaguen, però, que la iniciativa ha de tenir recorregut a les urnes. L’independentisme, doncs, s’encalla altre cop en la discussió del front electoral, una pantalla que remet al serial que va suposar la gestació de Junts pel Sí el 2015. L’experiència acumulada en els darrers anys hauria de servir per corregir enfocaments: abans que una nova marca que faci de paraigua, el sobiranisme necessita un camí compartit cap a l’horitzó republicà, trajecte que el Govern encara no ha detallat. I l’estratègia s’ha de construir assumint i preservant la pluralitat que ha empeltat el procés. Sense diagnòstic i debat previ, les apel·lacions a la unitat es converteixen en conceptes buits.