Catalunya és un país més aviat panxacontent. Satisfet amb si mateix i amb la seva moralitat. Tot i que segurament sigui més una autodefensa cap a la falta de poder polític, aquesta autocomplaença és tremendament nociva a mitjà termini.

Ho hem vist amb les renovables. Mentre els darrers 15 anys hem estat els campions de posar-nos a la boca la lluita contra el canvi climàtic i la sostenibilitat, les dades ens diuen que Catalunya s'ha quedat totalment a la cua en la instal·lació d'energia solar i eòlica. Devem ser el primer país ecologista i anti-renovables de la història i en nom de no sé quins principis. En lloc d'aprofitar l'oportunitat per tenir una major sobirania energètica, encara acabarem amb una MAT venint de l'Aragó en un ridícul estrepitós de l'independentisme.

Val per la llengua. Qualsevol que hagués interaccionat amb una escola o institut de l'àrea metropolitana des de fa 20 anys sabia que la immersió no es complia. Després d'anys de dir que vivíem en la millor de les immersions possibles, ara tots són crits i corredisses. És evident que la llengua està més tocada que mai i una part de la responsabilitat és nostra. Tants anys canviant de llengua per educació i no fent complir les pròpies normes per a no molestar ens han acabat d'empènyer fins aquí. Ara hi ha gent que creu que la sentència del 25% no afectarà el català o que no importa que tanquin els petits comerços de tota la vida. Fals, clar. La llengua catalana no continuarà viva i existint per obra i gràcia de Déu, i la seva marginació creixent només augura la del nostre país com a platja espanyola per a expats, turistes i mà d'obra importada que els serveixi.

I val per l'urbanisme. I és que per algun motiu algú ha cregut en aquest país des de fa dècades que qüestions com l'estructura de la xarxa urbana, els edificis rusc del desenvolupament franquista, l'accés a l'habitatge vora el lloc d'origen, la (des)protecció del petit comerç, l'aposta per macrocentres comercials fora de les ciutats o la substitució d'habitatges per pisos de lloguer turístic no tindrien conseqüències socials ni lingüístiques. I en tenen. Si algú creu que la integració i el creixement desordenat poden anar plegats, és que somia truites.

Evidentment que en tenen. I per això indrets on estan lingüísticament més desesperats que nosaltres, com Gal·les, es pregunten quines polítiques poden dur a terme perquè les segones residències que hi tenen els anglesos tinguin el menor impacte lingüístic possible. Per això a Còrsega es van plantejar recentment que per adquirir un habitatge a l'illa, calguin cinc anys d’arrelament. Perquè veuen claríssim que el seu atractiu turístic està atraient tot un sector de població de la metròpoli que veu l'illa com un lloc de lleure i no on integrar-se, i que la velocitat de francesització creix a passes de gegant (com passa a determinats indrets de la Catalunya Nord). I per això a Euskadi tenen una normativa que, almenys sobre el paper, obliga a fer anàlisis d'impacte lingüístic sobre cada pla urbanístic. Saben que protegir la comunitat i no deixar-se emportar pel primer promotor amb idees és una de les millors formes de protegir la llengua èuscara. Aquesta hauria de ser la via.

I nosaltres? Som conscients de l'impacte de l'urbanisme, de l'estructura comercial i els fluxos demogràfics derivats del turisme massiu sobre el futur de la llengua catalana i la nostra vida com a comunitat humana? No ho sembla pas. L'últim exemple són les superilles, que sonen molt millor sobre el paper que a la realitat, i que més que res són un atractiu immillorable per aquells estrangers amb recursos que quan veuen Barcelona hi veuen més un lloc de lleure que una ciutat amb ànima i gent que hi construeix una vida. La pujada de preus, la compra de pisos per part d'inversors i l'ús per lloguer turístic són inevitables. Malauradament, ja s'està instal·lant a l'Eixample la sensació d'inseguretat cultural i lingüística (de la física no cal ni parlar-ne) que ja afecta de fa anys la gent de Ciutat Vella.

Cal reaccionar i entendre que no n'hi ha prou amb el fet que l'independentisme o abans el nacionalisme català ocupin les migrades institucions, cal que les facin servir al màxim. El futur de la llengua, i, per tant, de la nostra nació també es juga una mica a cada municipi del país. És urgent que definim models que no només protegeixin millor la nostra vida comunitària i facilitin més l'arrelament de tots els nouvinguts els darrers anys (i dècades), sinó que també pensin en la protecció d'aquells espais que ajuden a fer de Catalunya una nació, i no un simple decorat bonic per a les dèries d'altres. Suposo que és obvi, però més desarrelament, vol dir més espanyolització. I més espanyolització voldrà dir més espoli de tots els tipus possibles. Posem-nos-ho al cap i reaccionem, les (in)accions tenen conseqüències.