La visita de Pedro Sánchez a Barcelona ha estat un nou exercici de smoke and mirrors per tal de guanyar temps i prestigi internacional (Pedro Sánchez) i no quedar malament després d'haver defensat el sit and talk a ultrança (l'independentisme). Res substancial.

A Catalunya, la mandra fa desitjar a molts que el nou govern espanyol canviï ell sol una dinàmica anti-catalana que enfonsa les arrels en els darrers 400 anys, però de la mateixa manera que l'augment de la riquesa de la classe mitjana xinesa no ha democratitzat el país asiàtic, un govern PSOE-UP no farà que l'elit madrilenya sigui menys anticatalana ni menys centralista.

Mentrestant les eleccions catalanes s'acosten, i l'independentisme autonomista segueix jugant amb les normes del rival. La gran qüestió a Catalunya és la sobirania, ho ha estat sempre i encara més en un món globalitzat, no pas ser una mica d'esquerres o de dretes en la gestió de la Catalunya espoliada com sovint defensen el nucli dirigent d'ERC i els quadres més nostàlgics del PDeCAT. Qui ho entengui no només guanyarà les eleccions, sinó que a més acostarà el país a la independència.

Fer servir les institucions com es feia fa 5 anys és una recepta segura per al fracàs i el simple repartiment d'engrunes. Cal fer un exercici de repensar prioritats polítiques a cada nivell institucional per preguntar-se si les accions empreses enforteixen la sobirania de Catalunya i debiliten l'Estat i el seu aparell publico-privat. Els municipis poden posar en marxa nous bancs-caixes d'estalvis locals que ajudin a vertebrar el territori enfront dels bancs de l'IBEX.

El Parlament de Catalunya pot ser el centre de la vida política del país si es decideix que abans de cada debat al Congreso, es prendrà una posició catalana que es demanarà als representants a Madrid que la defensin (com fa el Bundestag amb la UE). El govern ha de seguir aprovant mesures com el vot electrònic a les cambres de comerç, la llei d'emergència climàtica que facilita la descentralització econòmica del país o l'extensió de la xarxa de fibra òptica per tot el territori. I el Parlament Europeu, fora de la legalitat espanyola, ha de servir per arribar allà on no arribi el Departament d'Exteriors.

Tenir èxit va de posar al 100% les institucions al servei de la sobirania del país, i la defensa de la llengua catalana (i la constant persecució que pateix des de fa segles) també hi té molt a veure. Una societat desarrelada és més manipulable i resulta més senzill treure-li poder i per tant riquesa. En un món en què el poder polític i la sobirania vehiculen la riquesa, parlar català és fonamental per no esdevenir a mig termini una platja al sud d'Europa.

Si com diu Branko Milanovic, el sistema liberal-capitalista està evolucionant en sentit plutocràtic, s'entén millor perquè la independència de Catalunya causa tantes reticències. La independència, com a proposta liberal-sobiranista-descentralitzadora significaria una esmena a la totalitat al futur que ens preparen des de Madrid, Washington i Beijing.

Avui a Catalunya la qüestió no és quedar bé davant dels qui et volien destruir, sinó d'enfortir la teva sobirania per afrontar qualsevol negociació en les millors condicions possibles. Passar del 50% de vot independentista no serà suficient si s'utilitza el poder per enfortir les forces vives i els marcs mentals de l'autonomisme.