El tram final del curs polític ha deixat fets tan inquietants -com a mínim des de l’òptica sobiranista- que no he pogut evitar recordar els estius de quan era petit. Si havies aprovat totes les assignatures, no hi havia deures per les vacances, de manera que es van posar de moda uns quaderns que havien de servir perquè els alumnes no perdessin hàbit i aprenentatge durant els tres mesos que estaven lluny de les aules. Tres dècades després, no crec que cap editorial s’inventi quaderns per als nostres representants parlamentaris, però espero que se’n vagin d’estiueig amb la sensació de tenir molts deures davant la decepció que han instal·lat en la ciutadania.

No és nou que el PDeCat -si és que encara existeix com a tal a l’ombra de Junts per Catalunya i la Crida- i ERC discrepin i desconfiïn els uns dels altres, però és raonable demanar-los que ens estalviïn operetes com la suspensió de l’últim ple. Els uns perquè abracen el monoteisme puigdemontià i els altres perquè s’han abraonat a eixamplar la base del sobiranisme amb un discurs que frega el de la tercera via, transmeten la sensació que ja no estan d’acord ni en l’única cosa que semblava que ens posava d’acord a tots els independentistes.

Des del 27 d’octubre cap aquí, el leitmotiv del sobiranisme ha semblat centrat exclusivament a rescatar els presos polítics i exiliats i, sobretot, a evitar que n’hi hagués encara més. I és comprensible. Però costa més d’entendre de què serveix la majoria parlamentària que es deriva de les eleccions del desembre si, al capdavall, acatem com a bons minyons totes i cadascuna de les decisions d’un llop solitari judicial. I, en qualsevol cas, sigui quina sigui la resposta que s’hi dóna, el mínim exigible és que sigui consensuada.

Al marge de la decebedora constatació que l’única unitat és la dels sobiranistes de peu de carrer, em sembla intolerable suspendre un ple del Parlament perquè no ens posem d’acord amb un tecnicisme. Perquè quan trepitgen el Parc de la Ciutadella han de venir dutxats, pentinats i acordats des de casa, i perquè donen la raó als que diuen que el país viu ancorat en el processisme. Si s’acorda plantar cara a Llarena, el ple no s’ha ni de convocar. I si acordem abaixar-nos els pantalons fins als turmells, no perdem més el temps i continuem fent autonomisme.

Aquesta setmana, que ha coincidit amb el centenari del naixement de Mandela, m’ha agradat descobrir una de les frases que ens va deixar per a la història: "Que les vostres decisions responguin a les vostres esperances, i no pas a les vostres pors". Doncs això és el que es detecta des del carrer: molta por, massa tàctica partidista i cap estratègia conjunta.

Menys mirar-se el baròmetre del CEO i més anar per feina. Que vés a saber quan tornarem a tenir eleccions i l’extrema dreta espanyola es rearma -tot i que el nou cabdill confon Aravaca amb Harvard- per reconquerir Tabàrnia. Mentre els ciutadans esquivem overbookings de Vueling i tarats que atropellen creus grogues, vostès, estimats polítics, facin el favor de fer els deures.