El panorama polític previ a les vacances tendeix sempre a la dispersió. Massa fatiga i precaucions a tenir en compte. Massa llocs comuns. Escassa presència d’idees i propostes noves. Qualsevol debat s’acosta al format de la tertúlia i l'estirabot poc o gens documentat. A la simple expressió d'un estat d’ànim, com segurament aquestes ratlles.
La buidor s'ensenyoreix de la majoria de temes i gairebé tota l'agenda es va ajornant pel setembre. Sempre hi haurà, és clar, qui aprofitarà l'embadaliment col·lectiu per adoptar encara alguna mesura impopular, esperant que passi més desapercebuda. Pendents, això sí, d’una important reunió bilateral de represa de contacte amb un índex molt nodrit i rellevant.
Però el curs polític ja ha donat el que podia donar. Que Déu n'hi do! Tenim nou Govern independentista; s'han aprovat els indults sense que la dreta espanyola més dreta i més espanyola n’hagi tret tot el profit que esperava; els sectors més perjudicats -i els derrotistes habituals- aprofiten cada onada pandèmica per passar de l’exigència de relaxar les mesures anticovid a queixar-se de mala gestió política del relaxament, mentre el procés de vacunació s’està cobrint amb eficàcia... Continua la deriva catalanofòbica de les institucions i els mitjans del "règim"; el que marca el bucle de les continuïtats entre abans i després del 1978. I continua també la judicialització de la política; la politització de la justícia; la corrupció que inclou la no renovació d’òrgans suposadament independents -inclòs el Tribunal de Comptes- i el manteniment de privilegis a la família reial; la repressió i la vulneració de drets fonamentals; el càncer de les violències masclistes...
Enmig de tot plegat, probablement enardit per l'arrencada dels Jocs de Tòquio, Pablo Casado ha superat una vegada més la seva marca personal d'ignorància i estupidesa. És veritat que s’entrena amb dedicació i és de domini públic com va obtenir alguna de les seves acreditacions acadèmiques. Però la desbarrada filològica de fa quatre dies a Mallorca -que ND considera rigorosament calculada- és d'antologia. I alimenta l'historial de rècords del personatge en una disciplina combinada -ignorància i estupidesa- que l'acosten a l'Olimp atlètic més reaccionari de la política internacional.
Casado exemplifica com ningú que la falta de respecte sovint comença per un mateix. De Catalunya estant, la política del PSOE i la seva idea d’Espanya -m'excuso per l’excés de l'atribució- no sembla en condicions de seduir ningú. Però les rucades permanents de Casado, Ayuso i els seus seguicis causen més preocupació que no pas hilaritat. La reiteració en la frivolitat del seu discurs públic sembla indicar que té assumit el preu que en paga: queda retratat davant de qualsevol demòcrata mínimament documentat, i enforteix, al capdavall, els arguments de la causa que vol i diu combatre. En aquest últim cas, la unitat de la llengua catalana i/en les seves diverses variants.
La dreta extrema espanyola insisteix a recuperar amb entusiasme indissimulat el catàleg de caspes del franquisme tot facilitant, de retop, que la flama independentista catalana no minvi. Mentrestant, entre incendis i calorades, dins de l'independentisme proliferen veus cansades que, de sobte, capten il·luminacions estiuenques de sofà. Educats en la generositat, sempre al servei del país, no poden deixar d'esbombar les seves revelacions i descobriments per compartir-les amb la parròquia més incondicional; no importen els danys col·laterals. Ara unes piulades, ara un article de diari, ara un comentari expert en una tertúlia. Oblidant el patiment sofert per exiliats i empresonats, ara corren aquests clarividents a donar lliçons de tot i a tothom: des del que s'hauria hagut de fer cada dia del mes d’octubre del 17 fins a com s’hauria d'anar a la mesa pel diàleg (del qual, per descomptat, no n'esperen res).
La gesticulació buida per part de responsables institucionals fatiga i indigna perquè degrada políticament el propi camp. N'hem anat sobrats. Però la gesticulació paternalista d'amics i amigues que encara no han trobat el moment per a l'autocrítica resulta pur exhibicionisme. Vacances.
La buidor s'ensenyoreix de la majoria de temes i gairebé tota l'agenda es va ajornant pel setembre. Sempre hi haurà, és clar, qui aprofitarà l'embadaliment col·lectiu per adoptar encara alguna mesura impopular, esperant que passi més desapercebuda. Pendents, això sí, d’una important reunió bilateral de represa de contacte amb un índex molt nodrit i rellevant.
Però el curs polític ja ha donat el que podia donar. Que Déu n'hi do! Tenim nou Govern independentista; s'han aprovat els indults sense que la dreta espanyola més dreta i més espanyola n’hagi tret tot el profit que esperava; els sectors més perjudicats -i els derrotistes habituals- aprofiten cada onada pandèmica per passar de l’exigència de relaxar les mesures anticovid a queixar-se de mala gestió política del relaxament, mentre el procés de vacunació s’està cobrint amb eficàcia... Continua la deriva catalanofòbica de les institucions i els mitjans del "règim"; el que marca el bucle de les continuïtats entre abans i després del 1978. I continua també la judicialització de la política; la politització de la justícia; la corrupció que inclou la no renovació d’òrgans suposadament independents -inclòs el Tribunal de Comptes- i el manteniment de privilegis a la família reial; la repressió i la vulneració de drets fonamentals; el càncer de les violències masclistes...
Enmig de tot plegat, probablement enardit per l'arrencada dels Jocs de Tòquio, Pablo Casado ha superat una vegada més la seva marca personal d'ignorància i estupidesa. És veritat que s’entrena amb dedicació i és de domini públic com va obtenir alguna de les seves acreditacions acadèmiques. Però la desbarrada filològica de fa quatre dies a Mallorca -que ND considera rigorosament calculada- és d'antologia. I alimenta l'historial de rècords del personatge en una disciplina combinada -ignorància i estupidesa- que l'acosten a l'Olimp atlètic més reaccionari de la política internacional.
Casado exemplifica com ningú que la falta de respecte sovint comença per un mateix. De Catalunya estant, la política del PSOE i la seva idea d’Espanya -m'excuso per l’excés de l'atribució- no sembla en condicions de seduir ningú. Però les rucades permanents de Casado, Ayuso i els seus seguicis causen més preocupació que no pas hilaritat. La reiteració en la frivolitat del seu discurs públic sembla indicar que té assumit el preu que en paga: queda retratat davant de qualsevol demòcrata mínimament documentat, i enforteix, al capdavall, els arguments de la causa que vol i diu combatre. En aquest últim cas, la unitat de la llengua catalana i/en les seves diverses variants.
La dreta extrema espanyola insisteix a recuperar amb entusiasme indissimulat el catàleg de caspes del franquisme tot facilitant, de retop, que la flama independentista catalana no minvi. Mentrestant, entre incendis i calorades, dins de l'independentisme proliferen veus cansades que, de sobte, capten il·luminacions estiuenques de sofà. Educats en la generositat, sempre al servei del país, no poden deixar d'esbombar les seves revelacions i descobriments per compartir-les amb la parròquia més incondicional; no importen els danys col·laterals. Ara unes piulades, ara un article de diari, ara un comentari expert en una tertúlia. Oblidant el patiment sofert per exiliats i empresonats, ara corren aquests clarividents a donar lliçons de tot i a tothom: des del que s'hauria hagut de fer cada dia del mes d’octubre del 17 fins a com s’hauria d'anar a la mesa pel diàleg (del qual, per descomptat, no n'esperen res).
La gesticulació buida per part de responsables institucionals fatiga i indigna perquè degrada políticament el propi camp. N'hem anat sobrats. Però la gesticulació paternalista d'amics i amigues que encara no han trobat el moment per a l'autocrítica resulta pur exhibicionisme. Vacances.