El dia de la vaga, al barri, el trànsit és de diumenge però totes les botigues estan obertes. No hi ha gaire gent al carrer, fins a la tarda que el parc s’omple de criatures. És una estranya simbiosi de dia de festa, amb el solet amable, i dia feiner. En efecte, llegeixo dos articles entre ells contradictoris, per què sí, per què no. És interessant perquè aquell que demana la vaga fa servir els arguments coneguts: bàsicament, que la reforma és injusta perquè posa tot el poder a mans del patró. Això és cert, el pèndol ha anat d’un extrem a l’altre, i ara plana la temptació (perversa) d’abaratir costos rebaixant salaris i reduint plantilles, item més quan el senyor Rajoy retoca a l’alça l’impost de societats.

L’altre article, en canvi, era d’un científic que deia que ell aniria a treballar la mar de content, perquè li entusiasma la feina. Aquí està la clau de tot plegat: en el treball intel·ligent. I en el treball autònom de les botiguetes obertes. El diari Ara ho reblava amb un repàs a totes les vagues generals de la democràcia. S’hi veia que, a la llarga, cap no va evitar el que es venia a sobre. Retocat o no allò que la provocava, els canvis es van produir indefectiblement un any o altre, perquè quan el món avança en una direcció, les vagues són com els túmuls de sorra que pretenen deturar les marees. L’avanç és ineluctable: menys dies personals, menys baixes per “depre”, acomiadament més fàcil i pensions reformades, tot el que estava escrit en les pancartes ha acabat passant.

Treball intel·ligent i/o autònom: que el talent s’expressi i es reguli a si mateix. La qualificació és la millor defensa del treballador, però ai las!, Espanya va en direcció contrària, Espanya va cap al Marroc, mala producció, salaris de por i joves preparats a l’exili. Eurovegas per comptes de Massachusetts.

I Catalunya s’hi deixa endur. De Guindos va a Europa a ensenyar el pressupost, a veure si la “senyo” li aprova. Abans de marxar deixa dit que, del pacte fiscal, ni parlar-ne.