La proclamació fallida de la República, sumada als més de quatre mesos que han passat des de les eleccions del 21-D sense un acord per formar Govern, han accentuat la divisió de l'independentisme en dos grups cada cop més marcats malgrat que heterogenis en la seva composició. D'una banda hi ha els pragmàtics o "realistes", abonats a l'autocrítica, a pensar que la independència va per llarg, que els líders del procés l'han errat més que no pas l'han encertat i que l'únic que es pot fer és esperar que la demografia ampliï la base, treballar el front antirepressiu i recuperar el Govern per anar fent.

De l'altra els que pensen que toca, sí o sí, investir Puigdemont i que tant el seu retorn com fer efectiva la República que el dia 27 es va quedar per desembalar és simplement qüestió de voluntat i que, amb més o menys costos personals, es pot dur a terme d'immediat. I si això no passa, s'assumeix el cost de la desobediència, es va de nou a eleccions -autonòmiques- i es tornen a tirar els daus a veure què. Enmig, un independentisme, tan difícil de quantificar com ho són els altres dos grups, que entre el blanc i el negre tria gris i dubta, una actitud ben lògica quan es trepitja, com és el cas, un terreny desconegut.

El debat es veu condicionat, i els arguments d'uns i altres alimentats, per declaracions i girs en el guió. Aquest cap de setmana n'hi ha hagut un parell de significatius: d'una banda Junts per Catalunya certificant que no estan disposats a desobeir el TC per investir Puigdemont. Això ha accelerat el debat a l'entorn del “pla D” i ha fet evidents les tensions a la candidatura del president, on conviuen les tres ànimes que retratava al principi de l'article malgrat que la primera i la última són molt majoritàries entre els quadres dirigents del PDECat. També entre els presos i els independents de JxCat, que prefereixen no anar a eleccions. La segona declaració important ha estat la del delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo. Ha afirmat que encara que hi hagi Govern i s'aixequi el 155 això no serà definitiu. És a dir, si Mariano Rajoy arriba a la conclusió que el nou executiu atempta contra el marc constitucional espanyol, l'aplicarà de nou. "Cirurgia fina", n'ha dit. Res indica, d'altra banda, que el control de les finances de la Generalitat, intervingudes des de setembre al marge de les mesures constitucionals extraordinàries, es recuperi.

Aquesta última declaració de Millo demostra fins a quin punt el Govern que s'hauria de formar a Catalunya aquest mes de maig serà dèbil. Un executiu autonòmic i intervingut de dalt a baix que, segons el virrei, no podrà emprendre mesures com ara reobrir el Diplocat. Això regala arguments, òbviament, a qui defensa que no val la pena renunciar a la investidura de Puigdemont per fer un Govern "efectiu" que recuperi les institucions i que més valdria deixar-ho córrer. No per desplegar, costi el que costi i amb les majories actuals, la República, tal com demana la CUP amb els seus quatre escons, sinó per tornar a eleccions. I així anar votant i votant fins...

Fins no se sap on, perquè unes noves eleccions al Parlament -que, com les del 21-D, se celebrarien d'acord amb el marc jurídic espanyol i en les quals no està gens clar que s'hi poguessin presentar Puigdemont i Junqueras- no alterarien, en el millor dels casos, la majoria de forma significativa. Un 45% o un 55% d'independentistes podria donar més o menys legitimitat i força al moviment, però no estovaria la posició de Madrid, que seguiria donant el mateix tracte a Catalunya. Les noves eleccions no serien, com les del 21-D, una imposició de Rajoy. Serien fruit del fracàs independentista i els actors republicans hi arribarien desgastats.

Quan l'independentisme es planteja si val o no la pena formar Govern hauria de fer un exercici de sinceritat per respondre's algunes preguntes. La primera és si qualsevol candidat que no sigui Puigdemont -al marge del rol que tingui el president a l'exili- és "el que vol Llarena". Donem, doncs, per bo que a la llista del president hi ha diputats més compromesos amb el jutge del Suprem que amb la causa republicana? No crec que sigui així.

La segona parteix de la base que el que ha fet créixer l'independentisme és la confrontació democràtica. És més fàcil confrontar i bastir un relat amb una estructura institucional o sense? L'1-O el va fer la gent, ho hem sentit molts cops. I és cert, en part. La gent va ser determinant però sense la logística que hi va posar el Govern -la Guàrdia Civil ho té ben clar- i la legitimitat que va donar-li a la convocatòria, les amenaces de l'Estat haurien tingut un efecte ben diferent. Cada clatellada del govern espanyol, que, pressionat per Albert Rivera a les portes de les municipals i autonòmiques, no s'estarà de res, regalarà arguments a l'independentisme. El republicanisme haurà de trobar, com ha fet fins ara en un context també advers, vies per explicar-se dins i fora del país. Puigdemont ho fa i serà encara més eficaç amb un executiu al darrera emparant-lo.

La tercera pregunta és què aporta més, tenir Govern o no tenir-ne? Què és millor pels ciutadans i que suma més? Per aixecar la veu pels drets civils i fer-la sentir arreu? Per defensar els beneficiaris de la renda garantida i els projectes que estan aturats arreu? Per recuperar els caps de premsa de Mossos, alts càrrecs acomiadats pel 155 per les seves opinions o evitar revenges? Per assegurar la viabilitat dels mitjans públics? Per emparar els professors assetjats per suposats delictes d'odi? Seria una tremenda irresponsabilitat i una estafa fer creure a algú que el Govern que es formi arribarà a tot arreu, que n'hi haurà prou per fer la república, que tindrà autonomia plena o que revertirà la situació dels presos. Això no passarà amb una simple investidura. Però no confiar en què els líders independentistes sabran, com fins ara han fet, trobar camins més enllà de l'autonomisme i deixar-se perdre la institució i el seu poder efectiu i simbòlic seria una rebequeria. Una frivolitat pròpia de qui no aprofita totes les eines que té al seu abast i, impotent, s'abona a la derrota.