Sembla que Ciutadans està sospesant la possibilitat d’oferir encapçalar l’alcaldia de Barcelona a Manuel Valls, ex-primer ministre francès del Partit Socialista que, havent perdut les primàries com a president de la República, va sentenciar “el Partit Socialista està mort”, dos dies després de les presidencials del 23 d’abril de l’any passat (fa un any) per intentar sumar-se a la causa entusiasta de Macron –exministre del gabinet Hollande, com ell mateix, però a la cartera d’Economia- a qui va votar.  Valls ha estat el menys socialista dels socialistes francesos dels últims anys i un dels seus principals enterradors. De fet, l’opinió pública el considerava l’ala neoliberal del socialisme i, en assumir la cartera de ministre d’Interior, no va tenir cap problema a emprendre mesures i discursos propis de l’extrema dreta contra la immigració.

Precisament, l’etiqueta de l’extrema dreta és la que feia servir aquesta setmana el rotatiu La Semaine de Roussillon per referir-se al partit d’Albert Rivera que, després d’anys d’esgrimir la regeneració democràtica, confirma el tempteig de Valls amb unes primàries a mida (i molt devaluades) amb l’argument “d’obrir les portes al talent”. És curiós que els francesos no tinguin manies a l’hora d’alinear el partit taronja a l’extrema dreta, avesats com estan als discursos del Front Nacional. Però suposo que d’exemples tampoc els en falten quan: Valls ja ha acudit a Barcelona per manifestar-se al costat de Societat Civil Catalana, el passat 18 de març, amb el lema "Ara més que mai, seny", on va proclamar que “Espanya sense Catalunya no és Espanya. I Catalunya sense Espanya no és Catalunya” o “S’imagina algú la lliga espanyola sense el Barça?”, vaja, ni més ni menys que els arguments que esgrimeix un parisenc a l’afició del Mònaco.

Amb aquestes, amb un excel·lent català –val a dir- i una ferma convicció nacionalista (francesa, car ell és nacionalitzat francès per naturalització) va articular tot el seu ideari antiindependentista des dels argumentaris de Ciutadans. De res van servir les propostes de seducció que intentaven els mateixos socialistes catalans abans del 21-D, perquè Valls ja semblava emmirallat amb aquest fenomen de Ciutadans, que voldria reproduir l’operació En marche de Macron, a la qual Valls va ser vetat.

No sé com els barcelonins es prendran la possibilitat de votar un ex-primer ministre francès de candidat a l’alcaldia. No sé quina opinió pot tenir Valls sobre el fet que els preus del lloguer hagin incrementat prop d’un 10% aquest any respecte el 2017; què deu pensar sobre la moratòria de construcció de nous hotels i l’augment dels pisos turístics; com afrontarà la gentrificació de Barcelona; com pensa reduir la contaminació de la ciutat, en part per l’activitat portuària i la circulació de vehicles; on cal dotar de més places d’escola bressol o com articular l’escola pública o els serveis socials; quines mesures prepara pel sensellarisme o si és convenient o no unir el tramvia per la Diagonal. Suposo que, al capdavall, això és irrellevant si es treballa un bon argumentari i no se surt dels tres o quatre espots electorals sobre els quals Ciutadans acostuma a basar el seu discurs.

Però és curiós que Ciutadans no pensi en la conseqüència internacionalitzadora que pot tenir l’operació Valls. Encara que Valls sigui un francès d’origen espanyol i italosuís, és evident que la voluntat d’aspirar al govern de Barcelona pot generar interès, com a mínim, informatiu a França. Inevitablement, deixant de banda els debats més localistes, l’eix nacional adquirirà una rellevància extraordinària en el context actual, amb una Ada Colau entre l’espasa i la paret i els partits independentistes evitant que el debat s’escapi de l’estratègia nacional.

L’animadversió que ha generat Valls a França, amb les seves últimes maniobres de supervivència política, poden accentuar els perfils dels seus antics rivals polítics: Jean-Luc Malénchon, Olivier Faure o el mateix Emmanuelle Macron sobre què passa a Catalunya.

Passi el que passi, però, no deixa de ser curiós que els dos principals referents internacionals de Ciutadans –que comparteixen com la base del partit d’exacerbar el nacionalisme d’Estat- siguin figures com Manuel Valls i Mario Vargas Llosa. Un exsocialista ultraliberal que ha acabat marginat, fins i tot, pels liberals francesos i ara és acollit com una esperança blanca pels liberals espanyols, més alineats a la dreta que el mateix Partit Popular. El segon, ex-candidat presidencial del Perú, alineat també a la dreta, va perdre davant d’Alberto Fujimori. El primer, tot i ser fill d’un exiliat català, té una empatia tendint a zero amb l’actual situació política “Les imatge de l’1-O em van commoure, però no hi va haver morts” . El segon és un primers signants Manifest per la llengua comuna (2008). Amb aquests referents, per si no hi havia prou indicis, Ciutadans confirma dues sospites: la seva posició ideològica en l’eix dreta-esquerra i el nacionalisme per sobre de tot i la raó de la seva gènesi contra la immersió a l’escola i el català com a llengua oficial.