Repressió, corrupció i monarquia. Aquesta és l’oferta de l’estat espanyol davant la demanda democràtica que hi ha a Catalunya: l’Audiència Nacional convertida en guardiana de les essències (a hores d’ara, no sabem si el Tribunal Suprem li ha esmenat la plana i deixarà en llibertat els Jordis i la meitat del Govern), l’espantosa trama Gürtel com a teló de fons i un Felip VI al costat del Govern del PP i pel que faci falta.  

En aquestes circumstàncies, les eleccions del 21-D són una oportunitat perfecta per tombar el règim. Obligat o no, Rajoy les ha convocat. I ara no ho podem desaprofitar. En lloc d’un article 155 suspès en el temps, és a dir, en lloc d’un estat d’excepció regionalitzat i prorrogable, s’ha imposat la lògica dels vots. D’acord, sempre poden reeditar el 155. Però la República tindrà la primera ocasió per demostrar obertament la seva força democràtica i les seves raons.

Coneixem la força antidemocràtica de l’estat espanyol. Hem vist que és capaç d’estirar i doblegar l’ordenament jurídic fins a fer-ne una caricatura grotesca. Resultat: presos polítics, empresonar la dissidència. Posar, encara en ple segle XXI, idees entre barrots. Però això és així de portes endins, exercint de la pitjor manera la poca sobirania que li queda en el marc del capitalisme global. Perquè de portes enfora, els costos poden ser enormes. Encara que aquest club d’estats que és la Unió Europea no hagi reaccionat, l’opinió mundial pública i publicada ja ho està començant a fer (un exemple: un grup d’eurodiputats ha denunciat que l’Estat espanyol els impedeix visitar els presos polítics). El règim està corcat i en procés irreversible de deslegitimació.

També en coneixem algunes, de les raons. Mantenir la unitat d’Espanya a qualsevol preu i per sobre de l’esperit de les lleis. Per damunt de les demandes democràtiques, la porta kafkianament tancada de la Llei. Imposar la idea dogmàtica d’una nació indivisible, blindada constitucionalment i atrinxerada políticament pels partits setantavuitistes (deixem ja d’una vegada d’anomenar-los “constitucionalistes”!). Tot això per impedir la resolució civilitzada d’un problema polític ignorat, negat i reprimit. Raons absurdes, raons atàviques, raons imperials.

La defensa de la República és competència de la seva futura ciutadania. Ara més que mai, per la via de la mobilització: amb les vagues i les manifestacions que s’han realitzat amb un seguiment massiu. Cal confrontar i fer trontollar als ulls del món aquest virregnat que s’ha imposat a Catalunya. No ens podem acostumar a aquesta situació, no la podem normalitzar ni donar per feta. Contra la indiferència i la complicitat, sensibilització, denúncia i argumentació incansables.  

El govern de la Catalunya intervinguda és un autèntic despropòsit en termes democràtics: és la consumació de l’agressió reiterada contra la majoria sobiranista al Parlament de Catalunya. Les contínues provocacions en forma d’agressions feixistes i vexacions policials són literalment intolerables. La politització de la justícia i la judicialització de la política són un insult a les formes civils d’afrontar els desafiaments polítics que marquen l’agenda del nostre present i futur.

Mentrestant, la resposta a tot aquest disbarat disfressat de legalitat és l’ètica del republicanisme. Ciutadanes i ciutadans que volen deixar de ser súbdits i que orgullosament esdevenen responsables dels seus actes, que no volen tutors ni governants que pensin per elles i ells. Ciutadanes i ciutadans que saben resistir de manera no violenta i serena, posant de manifest un deure de civilitat que deixa en evidència la conducta salvatge i miserable dels opressors. Ciutadanes i ciutadans que ja posen en pràctica una “vida republicana”, sense arrogàncies ni servilismes. Ciutadanes i ciutadans que no tenen por i activen la virtut del coratge, que diuen el que pensen i pensen el que diuen. Ciutadanes i ciutadans, en definitiva, que no defalleixen en la lluita per la llibertat i la democràcia.