Els homes i les dones del meu país hem sortit de la gàbia mental. Finalment ha passat. Ho notem en les respostes d’ espanyolistes demòcrates del nostre entorn o en la brillantor als ulls dels irònics. Tothom sap que la magnitud de la manifestació requereix resposta política. Cada cop som més els que sabem que la independència és el camí.

Per assolir l’objectiu calen tres premisses: que el procés sigui rigurosament democràtic, que hi hagi reconeixement internacional i que disposem dels nostres diners. El procés serà democràtic; no hi ha dubte. Serà la declaració unilateral d’independència d’ un parlament sobiranista votat la primavera del 2013 i referendat posteriorment per la població i per això el reconeixement internacional també hi serà. No pot ser d’altra manera al segle XXI i a Europa.

La Unió Europea va néixer després del desastre humanitari i de supressió de drets de la Segona Guerra Mundial; no podrà ignorar la voluntat expressada democràticament del poble de Catalunya. Per això és tan important que puguem expressar la nostra voluntat. És per això que no interessa fer un referèndum abans d’ haver triat un parlament explícitament sobiranista. No ens podem permetre el luxe de que el sistema polític espanyol, que no permet la possibilitat de fer referèndums, ens talli el camí.

Si tinguéssim una classe política, uns partits a l'altura de les circumstàncies, els partits sobiranistes haurien de fer una coalició amb l’ únic objectiu de proclamar la independència de manera unilateral. Això ho haurien de fer per les properes i anticipades eleccions de la primavera de 2013. Seria una coalició de tots els partits menys el PSOE, PP. Això voldria dir que CDC, UDC ja deixarien ambigüitats i eufemismes, que el PSC tornaria a sortir del clot on l’ ha posat el PSOE, que ERC seria més nacional que d’esquerres, que Iniciativa seria més nacional que social (només fins assolir la independència, eh¡) i per suposat també hi seria SI, Reagrupament, la CUP i tots aquells independents que volguessin ser-hi.

Això passaria si fóssim capaços de ser conscients del temps històric que ens ha tocat viure. Hauríem de ser capaços d’aquest acte de generositat. Vam dir prou però no sabem quan serà. I per això caldrà perseverança. És cabdal la tenacitat d’una voluntat que no pot tenir pressa. Si sabem aguantar ho tenim guanyat. No hi ha marxa enrere. Cap presoner que ha vist el camí de sortida torna a la garjola. Però hem de saber suportar l’espera. Mentrestant anem preparant el país; anem creant complicitats, creant allò que cal per recaptar els diners, si encara no ho tenim, construint el que ens caldrà per ser un estat. Un nou estat d’Europa, com cridàvem a la més gran i més cívica manifestació de més d’un milió de persones.