Acceptem com a bo aquell símil del divorci. Que Catalunya es podria comparar a una part de la parella que es vol separar, però que l'altra part ni ho vol ni ho permet. De vegades ens pensem, ens hem pensat massa vegades, que amb això n'hi ha prou. Que l'important és la voluntat, el sentiment interior, la constatació fefaent (des de l'1 d'octubre del 2017, però també des d'abans) que la ruptura sentimental és profunda i irreversible. Però el cas és que no és suficient. No n'hi ha prou amb tenir raó, o amb haver-se carregat de raons, o amb haver mostrat al món que la unitat d'Espanya es manté de forma autoritària.

No és poc, en efecte, però és insuficient. La complexitat del país (sociològica, demogràfica, cultural) evidencia que costa molt parlar en termes de binomi, de blanc i negre, de dues peces clares i diferenciades com si realment es tractés d'una parella. Però el cas és que no es pot dir d'una altra manera, si es vol ser fidel al concepte de "nació", per complexa que aquesta nació sigui: i és que ara mateix, com ja sabíem abans de l'1 d'octubre però com sabem ara en mode de repressió, som una nació ocupada.

Ocupada, sí. I a més, pels seus collons. I perquè ells ho diuen. I perquè són més, i són més forts. I perquè els dóna la santa gana, i perquè és un assumpte sagrat, i perquè tant se val la imatge que es doni a fora perquè tu d'aquí no te'n vas. O et pensaves que t'hi posaria una catifa vermella? El cas és que sí, que t'ho dic a la cara: que esteu ocupats, i que a més, si puc, no us permetré ni sentir-vos-en. Ni organitzar-vos de nou per a tornar a planejar cap escapatòria, m'heu entès?

Ja no dic il·legalitzar partits, perquè fregaríem un extrem massa delicat, però si fer il·legals tots els actes que es derivin de l'aplicació pràctica d'aquesta ideologia. No ens ha calgut prohibir els comunistes, perquè els comunistes simplement s'han cansat de ser-ho. Doncs amb vosaltres farem el mateix, us reprimirem tant com calgui fins que perdeu tota esperança. Confiem que hagi quedat prou clar. Podeu sentir-vos espanyols o no, però sou espanyols i morireu espanyols. Sí. Ja ho he dit abans. Pels nostres sants collons.

Aquest és el preu de considerar-se "vencedors morals" o de tenir la raó. Així només es desgasta una idea, s'aconsegueix fer-la ridícula, il·lusòria, d'una perillosa ingenuïtat. Caldrà molt de temps, molt d'esforç i molts canvis en política catalana perquè torni a veure's una opció com la que teníem (perquè la teníem) per guanyar i no només per guanyar moralment. Amb el màxim respecte per la feina feta, que és molta, en el futur no hi pot cabre res més que guanyar.

Per deu a zero, si cal. Amb trampes, si cal. Obscenament, si cal. Amb abús, si cal. Amb menys estètica, si cal. Ara sabem que podem arribar a pocs metres de la porteria. Però o hi ha res més desesperant que un tiki-taka que no arriba a marcar, o que una persona que no para de dir que vol separar-se però no gosa travessar la porta. Per a no renunciar a un somni, cal que aquest somni sigui creïble: i ara mateix, hem deixat de ser-ho.