Els Mossos d'Esquadra s'han presentat aquest divendres al matí a casa de l'alcaldessa de Berga, la cupaire Montse Venturós, per conduir-la detinguda al jutjat per declarar. Fins ara s'hi havia negat dues vegades després que se la requerís a partir d'una denúncia presentada per Societat Civil Catalana. El motiu? Haver penjat una estelada a l'Ajuntament.

Més enllà de la desproporció -òbvia- de la denúncia i de la decisió del jutge i la Fiscalia d'instruir amb aquesta severitat un cas així, l'actuació dels Mossos ha proporcionat moments de tensió al bloc sobiranista. Un cop més, els dos partits de Junts pel Sí -el PDECat i ERC- i la CUP han acusat, tal i com us vam explicar el dia que el regidor de Vic Joan Coma Roura no es va presentar a l'Audiència Nacional, la seva manca d'unitat sobre com s'ha d'afrontar la desobediència. I aquest assumpte és nuclear en un procés d'independència com és el català, condemnat a la unilateralitat per la negativa de l'Estat a negociar.

El PDECat i el conseller Jordi Jané han defensat l'actuació dels Mossos demanant que se'ls deixi al marge de la brega, mentre ERC demana calma i tampoc no és partidària de posar els treballadors públics en una situació compromesa abans que la Generalitat faci efectiva la desconnexió. La CUP carregava contra Interior per haver executat l'ordre judicial i ja hi havia qui trobava arguments per posar en dubte la relació amb Junts pel Sí. I sense aquesta relació no hi ha procés. Per tenir-ho clar n'hi havia prou amb escoltar el cap de files dels comuns, Xavier Domènech, buscant rèdits quan afirmava que una Generalitat presidida per ells no detindria electes. No especificava, però, si els seus ajuntaments desobeiran algun cop i, a hores d'ara, seguim sense saber si estan disposats a fer algun pas al marge de la legalitat espanyola perquè els catalans votin. De moment no passen de defensar difuses sobiranies.

L'opció de l'Estat per judicialitzar el procés incorpora una guerra de nervis que passa per fustigar, un per un, càrrecs electes, ja sigui Venturós, Coma, José Tellez, Carme Forcadell, Artur Mas o Francesc Homs. No hi ha consens sobre com afrontar-ho i el govern del PP ho aprofita. Davant d'això, el sobiranisme té dues opcions: que els Mossos renunciïn a les competències de policia judicial per evitar nous atzucacs, o promoure actes massius de desobediència col·lectiva coordinats que obliguin a l'Estat a una repressió tan massiva com impopular.

És injust posar els Mossos entre l'espasa i la paret. En una societat democràtica, la policia hi és per fer complir la llei. I, mentre no n'hi hagi cap altra que l'espanyola, així ha de ser per evitar que cap funcionari corri riscos innecessaris. Quan s'aprovi la llei de transitorietat jurídica (abans d'un referèndum on la policia tindrà un paper clau), ja no hi haurà excusa perquè la policia catalana no obeeixi altra legalitat que la del Parlament. Si no ho fan, la CUP es podrà queixar. I amb raó.

Políticament som en el trànsit del post-autonomisme i la pre-independència, en una zona gris on la descoordinació i la desconfiança entre els agents implicats no fa més que donar posicions d'avantatge a l'Estat, que tal i, com ha evidenciat el govern Rajoy, ni mostra fissures ni pensa alterar el seu full de ruta. Per això, Junts pel Sí i la CUP estan obligats a anar a la una i actuar des de la comprensió mútua, també en això.

Un exercici sens dubte complicat, ja que implica que el Govern s'obri a compartir i pactar amb la CUP tots els passos a fer fins la desconnexió, i no només els grans esdeveniments, amb tots els riscos que comporta socialitzar una estratègia que forçosament ha de ser discreta, per evitar que l'adversari pugui curtcircuitar-la abans de realitzar cada moviment. I els anticapitalistes, al seu torn, han d'abandonar les suspicàcies i recels atàvics respecte Junts pel Sí i, molt en concret, l'antiga CDC, sospitosa permanent en les files de l'esquerra independentista de no voler complir amb l'objectiu de la independència, així com han de renunciar a protagonitzar accions unilaterals amb tan sols 10 diputats autoerigits com a "acceleradors del procés", a l'espera que la resta els segueixi. I és que, mentre la CUP aposta per exercir petites mini-ruptures fins a la proclamació definitiva, Junts pel Sí defensa una sola ruptura final, per saltar d'una legislació espanyola a la catalana de la forma el màxim de neta possible. Cal triar entre una opció, una altra, o trobar-hi una síntesi, ja que, aplicant les dues a la vegada, es torpedinen mútuament. Per efectuar el full de ruta amb el màxim de garanties fins al referèndum, el bloc sobiranista ha d'actuar amb la coordinació i la precisió d'un rellotge suís, com suís és també el país campió a l'hora de celebrar referèndums.