Escrivia Roger Pi, en la seva darrera anàlisi des de Madrid publicada en aquest diari, que la Moncloa interpretava la treva de l'independentisme -entesa com la reflexió dels danys causats després de la declaració del 27 d'octubre del 2017- com un triomf de l'estratègia de la repressió. No és estrany d'entendre, doncs, que si aquesta és la tesi imperant al govern espanyol, el ministre Zoido es permeti el luxe de mesclar mentides i mitges veritats al Senat per acabar detallant, sense cap rubor, que la violència durant l'1-O va ser un invent del sobiranisme i que els 87 milions d'euros dilapidats en cops de porra eren l'única resposta que podia emetre l'Estat al referèndum català. Zoido actua en sintonia amb Mariano Rajoy.

I l'assumpció de responsabilitats no és un fort de Rajoy -d'aquest mal tampoc se n'escapa la política catalana-, però d'obviar les pròpies obligacions el líder del PP n'ha fet un mètode de supervivència. Rajoy no es va sentir interpel·lat pels papers de Bárcenas de la mateixa manera que va minimitzar els estralls de la crisi del Prestige des de la poltrona de ministre. I ara també ha decidit que el cas Gürtel no és de la seva incumbència, per molt que retrati la manera de funcionar del partit que ha presidit i governat, en temps de bonança i de turbulències. Rajoy és una anguila que està preparada per esmunyir-se de les responsabilitats que li pertoquen. "Cuando vengo venir un problema, me digo: Lo mejor es estar por ahí", li confessava a José Martí Gómez anys enrere en un àpat distès, tal com explicava el reporter aquest cap de setmana a NacióDigital. No ha actuat ni actuarà diferent en el plet català.

El president espanyol fa temps que ha renunciat a atendre des de la política el que avui es dirimeix a la justícia. "Les qüestions judicials no són competència de Rajoy", responen a la Moncloa quan el president del Parlament, Roger Torrent, demana una entrevista per pactar com investir Puigdemont, l'únic candidat sorgit ara mateix de la majoria parlamentària. El sobiranisme -amb totes les seves errades, contradiccions i limitacions- sempre podrà brandar que ha deixat la porta oberta al diàleg. De Mas a Torrent, passant per Puigdemont, les autoritats catalanes mai han menytingut la categoria d'interlocutor a Rajoy. Era i és el representant electe dels ciutadans espanyols, i com a tal ha estat reconegut. Però a la Moncloa, quan ha sonat el timbre, han remès als jutjats.

Per a Rajoy, Catalunya és una apèndix incòmode, indesxifrable. La dreta espanyola ha preferit fabricar un argumentari per trobar explicació a un independentisme sostingut abans que descodificar els resultats complexos que emet la societat catalana, ratificats en els comicis del 21-D. Uns resultats que el PP no sembla disposat a respectar. L'independentisme té el deure d'aclarir quin és el seu full de ruta després de declarar una República virtual sota l'amenaça de l'Estat. Però a Rajoy també li hem d'exigir que descrigui quin és el seu rumb, i si pensa conduir-hi els catalans per la força. Perquè ja sabem que, si depèn del president espanyol, els trens mai arriben com i quan toca, encara que siguin d'estrena.