El memorial que hi ha encaixat entre les rajoles del paviment de la Rambla de Barcelona, recull la idea de Frederic Amat sobre convertir la lletra "L" del nom de la ciutat en un llaç de dol. El memorial té l'encert de dir poques coses: Barcelona en diversos idiomes que utilitzen alfabets diversos, el dia i l'hora de l'atemptat i l'afirmació que la capital catalana és una ciutat de pau.

Els homenatges a les víctimes han de ser el més semblant al silenci, a la prima línia de vida que no vam saber protegir, aquestes vides que no vam saber evitar que els que sembren l'horror se les emportessin.

No havíem viscut mai un atemptat que fes servir la tècnica de cotxe-ariet. Ens havien pres moltes vides amb explosius i armes de foc. Aquest atemptat no portava l'olor de la pólvora ni de la carn cremada; però sigui quina sigui la tècnica tots els atemptats estan pensats i executats per produir terror i dificultats entre els ciutadans pacífics. Si produeixen divisió, afegeixen un efecte retardat als terribles efectes immediats.

A la Rambla van perdre la vida 15 persones plenes de projectes de futur, a Cambrils una altra persona incrementava la suma. Calia sumar-hi el jove de Vilafranca a qui havien apunyalat per robar-li un vehicle. Fins a 126 persones ferides a Barcelona i 14 persones dels cossos de seguretat que neutralitzaren la cèl·lula assassina.

Potser erro en els càlculs, no és la meva intenció fer el recompte final perquè encara avui hi ha persones amb seqüeles psicològiques que potser no hi són incorporades.

Cada vida extingida, cada vida espatllada és la causa del dol que cal manifestar en els memorials i els actes de memòria. Ens vam escruixir, excepte els autors, vull pensar que cap persona de pau no va poder evitar l'atordiment que produeix un fet amb tanta ràbia, amb tanta avidesa de sang.

La cadena de despropòsits a l'hora de mostrar aquest dolor que t'estripa per dins no sé calcular-la amb precisió. El govern de l'Estat no va saber reaccionar, encara ara no ha entès que els Mossos d'Esquadra són un cos de Seguretat de l'Estat i per tant la desarticulació de la cèl·lula, la detenció d'uns i l'abatiment d'altres no tenia color polític, era la reacció dels instruments de Seguretat Pública de tots. L'apropiació de la imatge del llavors Major del Cos dels Mossos d'Esquadra per a la causa independentista i sense el seu consentiment, imprimint samarretes i gorres sempre m'ha semblat esperpèntic, la presència del Cap d'Estat en una manifestació trencada per fragments ideològics va ser un greu error.

La investigació dels fets no està acabada, hi ha preguntes perquè cap fet d'aquesta magnitud no respon tots els interrogants. No està acabada la investigació dels atemptats al Bulevard Voltaire, al Camp de Sant Denís, a l'aeroport de Brussel·les. De totes les investigacions hi ha fils que no porten enlloc o que obren un oceà de noves implicacions.

Però segueixo escruixida, atordida. Mai he oblidat l'olor de l'atemptat d'Hipercor, els nombrosos taüts petits i clars de Vic, l'olor de l'aparcament on va morir el company i amic Ernest Lluch. La portada de diari, encara discutible, amb el rajolí de sang d'un membre de la Guardia Urbana que havia rebut un tret; els regidors assassinats que ho eren quan jo també era regidora municipal i els policies ens ensenyaven a escorcollar els nostres propis cotxes abans d'enfilar-hi la família.

Quan passava un fet terrible, les abraçades no tenien color. Les víctimes eren víctimes de tots. Ens consolàvem massivament al carrer o en espais d'homenatge més reduïts.

Hi ha coses que no s'obliden i és bo que no s'oblidin. Que cadascú mantingui les tesis que consideri oportunes sobre el grau d'aclariment d'aquests fets quan es jutgi els detinguts però que no repeteixin l'espectacle lamentable del recent aniversari. En els Estats Units encara discuteixen si la CIA i l'FBI van col·laborar prou i perquè el percentatge de saudites entre els terroristes era tan elevat, però ningú renega del memorial de les víctimes en la zona zero de Manhattan.

Divendres una Associació (ACVOT) que va néixer per aconseguir que cap víctima fos oblidada va fer una opció ideològica d'uns partits de dreta que es reclamen propietaris de les grans paraules; fet que va incomodar a una part dels assistents, mentrestant, al costat de la Sagrada Família alguns CDR es concentraven per donar suport a les víctimes, demanar totes les explicacions i alguns aprofitaven per a repartir escrits sobre una suposada "ràtzia repressiva" del Govern de la Generalitat, i l'acte oficial era tan tens que no aconseguia amorosir els cors escruixits.

No vull entrar en les causes d'aquest disbarat. En totes les explicacions hi apareixeria una dosi de victimisme que prefereixo estalviar-me. Només vull recordar-los que es tractava de fer saber a les víctimes que la seva mort i les seves ferides ens dolen, se'ns claven i alhora ens esperonen a crear una societat més amatent, inclosos els sistemes d'informació policial, perquè aquesta radicalització fanàtica i àvida de venjança artificiosa la pròxima vegada sigui detectada abans que la capacitat de fer mal sembri l'horror del 17 d'agost de 2017. Els propers aniversaris pensin en les víctimes i oblidin el victimisme.