Aquests dies sentim el gremi dels hotelers del cap i casal rondinar per l’anunci de la pujada de l’anomenada taxa turística. Són els mateixos que fa pocs dies celebraven que a Barcelona el 2024 es va batre el rècord de facturació dels hotels a la ciutat: 2.200 milions d’euros, més de la meitat del pressupost de l’Ajuntament de Barcelona, que el 2024 se situava als 3.807 milions.
El súmmum de la hipocresia i de les ànsies d’acumulació es plasmen quan ells mateixos expliquen que aquest rècord s’entén per l’augment del preu de l’habitació, que de mitjana el 2024 va augmentar uns 14 €. En canvi, consideren una mala opció pel sector i diuen recaptatori, com si fos un insult, que la taxa turística a Barcelona, que no paguen ells sinó el turista, pugui arribar a ser de 15 €. De fet, en l’actualitat la més alta a la ciutat pot arribar a ser de 7,5 €, per tant, parlem d’un augment que significa la meitat del que ells van augmentar el preu de l’habitació l’any passat. Ja ho veiem: només ells poden augmentar els beneficis i no es pot plantejar que sigui l’administració pública la que augmenti la seva capacitat econòmica.
Entre els seus arguments i les seves protestes hi ha una altra fal·làcia a desmuntar: “Barcelona serà la ciutat europea amb l’impost més elevat”. Una cerca ràpida per internet i dos càlculs ens mostren que no diuen la veritat i que s’han sumat a la deriva de les fake news i del clickbait. Si agafem d’exemple Amsterdam podrem veure a la seva pàgina d’informació turística que el 2024 també van modificar aquesta taxa i aquesta en lloc de ser un número fix és el 12,5% del preu de l’habitació. Si mirem el preu d’una habitació segons les dades facilitades pel gremi d’hotelers de Barcelona, el 2024 era de 188 € la nit de mitjana. I calculadora en mà si estiguéssim a Amsterdam pagaríem de taxa turística 23,5 €. No, Barcelona no és la ciutat europea amb l’impost més elevat.
Però caldria que més enllà d'assenyalar les contradiccions dels hotelers i els seus palmeros, poséssim també el focus en el problema de fons: la turistificació de Barcelona. Entre els promotors de la modificació de la taxa s’ha afirmat que l’augment “no suposa cap límit al turisme” i aquí rau el principal escull. Sense entrar a fer cap anàlisi de si això serà cert o no, el que posa de manifest és que no hi ha voluntat de donar resposta a un clam cada cop més transversal que s’ha expressat en diversitat de situacions: des d’accions davant del Consorci de Turisme de Barcelona, passant per manifestacions massives i arribant a l’enquesta municipal d'un any passat on un 61,5% de barcelonins expressava que s’estava arribant o s’havia arribat ja al límit de la capacitat turística a la ciutat.
Durant molts anys s’ha caricaturitzat i fet befa dels moviments contra la massificació turística acusant-los de turismofòbia, en un intent de confrontar turista amb veí o veïna. Així s’ha buscat obviar que els responsables de convertir-nos en figurants a la nostra ciutat són els que defineixen les polítiques de promoció turística i els que s’enriqueixen amb aquestes. Busquen que ens fixem en el dit, el turista, perquè així no mirem la lluna, la indústria turística. O dit d’altra manera, s’aprofundeix en l’elitització del turisme i l’oci, en lloc d’abordar els impactes de la indústria turística a les ciutats i la redistribució dels seus beneficis.
De les modificacions de la taxa turística podem celebrar que finalment les administracions assumeixin i legislin una evidència: el turisme té un impacte en el dret a l’habitatge a les ciutats, però cal assenyalar que els pedaços, són només això i no aborden el debat indispensable de la transformació d’una indústria que xucla la ciutat i ens relega a ser mers figurants.
De fet, amb la modificació de la taxa turística, les condicions laborals dels treballadors del sector seran les mateixes. I com a exemple, les cambreres de pis, les kellys, cobraran el mateix per netejar una habitació sigui més ric o més pobre el que s'hi allotja i pagui més o menys de taxa. Mentre no s’abordi l’alta concentració de beneficis del sector turístic en unes poques mans, la consigna “el turisme genera riquesa” només voldrà dir, que uns pocs poden seguir explotant la nostra ciutat a costa del nostre dret a viure-hi.
En definitiva, no es tracta de voler més turistes rics, sinó de limitar i reduir els de tot tipus per fer una ciutat habitable per les veïnes i veïns, les que encara hi resistim i les que n’han estat expulsades per culpa de l’especulació i la gentrificació.