Fa anys que les ordenances municipals contenen aspectes sobre l’estètica urbana. En principi aquestes disposicions eren per preservar el paisatge urbà, el patrimoni, vetllar per tal que no hi hagi estridències impossibles. L’any 2026 sembla que estendre roba al balcó o la finestra de casa és poc estètic i degrada la imatge urbana, segons l’ajuntament de Lorca.
L’ordenació urbana és una eina important en el creixement de les ciutats, el Pla Cerdà va ser un bon exemple -que van pervertir per especular- que partia de la base d’un creixement ordenat, basat en les idees de l’higienisme que es fonamentaven en la salut de la població, la salubritat dels espais i superar l’amuntegament i la manca d’habitatge.
Actualment, hi ha una manca important d’habitatge assequible, i poder cal remarcar això: assequible, perquè d’habitatges buits, de temporada o turístics n’hi ha, però la població no pot assumir-ne el cost elevat que tenen actualment, fruit de l’especulació salvatge.
Les darreres dades diuen que, només a la ciutat de Barcelona, hi ha 8.000 persones en situació de sensellarisme, unes 59.000 a Catalunya. A aquesta dada impressionant i preocupant s’afegeix que una part important de la població viu en condicions de precarietat i inseguretat.
Aquí és quan l’ordre crea desconcert, si la ciutadania no pot accedir a un habitatge menys podrà tenir espai interior per estendre la roba. La gent que pot viatjar a altres països dits “exòtics” sovint ensenya fotografies precioses de carrers amb roba estesa i finestres multicolors. Mentrestant a les nostres ciutats es regula el color dels tendals o la roba estesa i, en canvi, hi ha certa flexibilitat en la disposició de les canonades o els fils elèctrics.
Vivim en la paradoxa, la paradoxa del nord és com entenem l’ordre i la seguretat. Quan es demana més seguretat augmenta la pressió policial, però per a molts aquesta pressió es tradueix en l’execució d’una ordre de desnonament. Quan parlem de delinqüència multireincident estem creant alarma social que estigmatitza les persones més vulnerables assenyalant-les quan, en realitat, es parla d’un petit nucli. Quan parlem de seguretat als centres d’ensenyament i no posem recursos de què estem parlant? D’estigma. Paradoxes per la ciutadania i planificació sistèmica.
L’ordenació urbana ha de tenir en compte una sèrie de factors socials i superar criteris que sovint han uniformitzat en excés l’espai urbà. Es fa evident que tal com està el mercat immobiliari els preus porten a petits espais que solen tenir un alt preu. La manca d’espai també afecta a com el gestionem. En definitiva, en un moment en què la situació social i econòmica de gran part de la ciutadania impedeix accedir a un habitatge, i insisteixo haver-hi n’hi ha però no és assequible, l’ordenament s’ha de centrar en els drets i no en l’estètica.