Per si algú ja no recordava que la repressió va associada als conflictes laborals, i no pas d’una forma excepcional sinó com a dimensió estructural, arriba el cas dels 7 dels nostres per fer-ne bona memòria. Després de catorze anys patint la pena de la banqueta, aquests set encausats per desordres durant la vaga del 29 de març de 2012, afronten ara un sobtat tancament d’instrucció amb peticions de penes desaforades. Càstig exemplar, escarment i criminalització de la protesta.
Com a mecanisme no és nou, i ens ho recorda cada any la pròpia data del primer de maig escollida com a dia de lluita de la classe treballadora en commemoració del primer gran acte de desobediència col·lectiva massiva (1886) inici d’un seguit de dies de vagues i mobilitzacions arreu, que va posar en escac el sistema laboral de l’època per la reivindicació de la jornada laboral de 8 hores: un gran nombre de represaliades i morts, sempre a la memòria, especialment Chicago, però no només.
Que el poder punitiu no només sanciona conductes, sinó que funciona per donar exemple i dissuadir, no és tan sols una formulació teòrica de Michel Foucault, és una constatació que milers de persones portem tatuada al cos: l’advertència es projecta cap al conjunt de la societat i, en tenim un bon exemple amb com ha operat la repressió selectiva i massiva contra el gran acte de desobediència civil de l’1 d’octubre que va posar l’estat espanyol contra les cordes, i que, no ho oblidem, va protagonitzar una gran vaga general el 3 d’octubre de 2017.
El potencial revolucionari de la mobilització de la classe treballadora organitzada, tant en el camp laboral com en el polític i social, és tan poderós, espanta tant el poder establert, que aquest es defensa preventivament amb atacs més subtils o més explícits, però sempre inoculant por i descrèdit social. En paraules de Sílvia Federici, la por i el càstig han estat eines per imposar ordres socials i econòmics. En el cas de l’estat espanyol, el sistema compta amb una eina legislativa devastadora, la llei mordassa, que el govern més progressista de la història ha preferit mantenir per al seu ús.
Però així com la repressió és intrínseca a les lluites sindicals, ho és també la solidaritat. I això és el que ressonava la vigília d’aquest Primer de Maig de 2026 a la Nau Bostik, en la presentació de la campanya 7DelsNostres. Les paraules de l’advocat laboralista i activista i polític Vidal Aragonès, van amplificar-se en l’esperit de la gran afluència de públic que feia costat als encausats: "I si en algun moment, algú dels 7 havia pensat que això ho hauríeu de viure en solitud, esteu molt equivocats. I el propi acte i la campanya de solidaritat ho demostra".
Més enllà de la crueltat d’aquesta causa (14 anys de patiment en l’espera incerta i desproporció en les penes, sis anys de presó per la majoria dels acusats, i cinc per la resta, per fets com uns vidres trencats), hi ha una pregunta que cal fer-se insistentment: per què ara? Què detecta el sistema en la capacitat de mobilització sindical resistent a ser disciplinada pels acords neutralitzadors de sindicats del règim?
Fa uns dies Xavier Garcia "El Cruel", alcalde de Badalona, declarava en una entrevista al programa 360 de la televisió local que actualment qui no treballa és perquè no vol, i feia una gran estigmatització de les persones aturades, en aquell clàssic esquema usat per la dreta i la dreta extrema disfressant les falles del sistema capitalista neoliberal de vergonyosos i culpabilitzadors fracassos personals. I ho diu ell a qui no se li coneix cap professió, i que tota la seva vida laboral ha viscut de la representació política.
Mentrestant, a Catalunya, prop d'1,4 milions de persones treballadores viuen en situació de precarietat econòmica extrema o risc de pobresa. En aquest marc la crisi per accedir a l'habitatge, omplir la nevera i fer vida social tenalla i tensiona les classes populars fins al límit, i ja no afecta només els perfils vulnerables de sempre (joves i majors de 50 anys, dones i gèneres dissidents, migrants, persones amb diversitats funcionals i qui en té cura, i perfils ètnics no hegemònics…). El conflicte latent contra aquest abús pot esclatar en qualsevol moment.
7 dels nostres no és només un deure de solidaritat. És una oportunitat d'organització col·lectiva per reactivar-nos en les lluites combatives i compartides com a classe i com a país. I potser el que cal és una altra vaga general!