Alguns aspectes de la vida professional de Gerard Piqué, d’Iñaki Urdangarín i d’alguns polítics de primera i segona fila han estat aquests dies notícia per causa de la seva presumpta manca d’exemplaritat. Es podria dir que no cal ser conegut per estar obligat a una certa actitud ètica, però el cert és que de les immoralitats de la gent anònima ni ens n'adonem, ni ens semblen d’importància, sempre i quan el que facin no ens afecti personalment. També convindrem que som capaços de justificar en nosaltres mateixos el que condemnaríem en els altres, i que més d’un cop el que té aparença de bondat i correcció no és més que això, una aparença; però sigui com sigui, siguin reals o no les llàgrimes d’Angelina Jolie al seu retorn de la misèria africana, hi va haver debat al Barça sobre si Unicef o Qatar Foundation, han apartat del PP Matas, Camps i Bárcenas sense sentència condemnatòria, s’ha generat una gran indignació pel pluriconsentit indult del banquer Saénz, i el cas del Duc de Palma amenaça obrir, per primer cop des de la Constitució de 1978, un debat sobre la forma d’Estat.
I torna a ser el futbol, amb una targeta que ha provocat Piqué, una metàfora de la política perquè molts diaris, esportius i no, han omplert les seves pàgines amb les motivacions del jugador del Barça per desdir amb la seva conducta un segell d’esportivitat, “bon rotllo”, noblesa conductual que semblaven haver-se concitat en els entorns de l’equip amb l’arribada de Guardiola i el seu particular “dream team”; però la única excusa donada pels defensors del jugador blaugrana és que “els altres també ho fan”.
Per què fer les coses bé, quan cada vegada són més el que en l’entorn immediat fan trampes? Trampes que enrabien els meus millors estudiants, i també el meu fill, que no fa gaire encara no sabia què és una “xuleta”; els conductors prudents front els temeraris assalta-cues; i els complidors amb Hisenda, quan coneixen el frau fiscal. Qui compleix amb la llei i la moral exhaureix les seves raons per continuar fent-ho quan els seus referents les violen i l’abús del dret, el frau de llei i la hipocresia moral queden al descobert. Les persones públiques tenen una doble obligació ètica: la de tothom i aquella altra que els fa protagonistes d’una vida exemplar que necessitem voler imitar.