Hi ha molt d’interès per part dels masclistes a insistir que les feministes som unes amargades. Ens veuen queixar-nos i, en comptes de mirar cap al motiu de la queixa, miren cap a la queixa mateixa. Recordem que el pitjor que pot fer una dona és queixar-se, o com a mínim queixar-se sense demanar perdó, sense somriure dolçament, i sense repetir mil vegades que no tots els homes són iguals i que macos que són els que no són masclistes i blablablà. (Permeteu-me un parèntesi: els homes que no són masclistes, què volen, una medalleta i reconeixement públic perpetu per tenir dos dits de seny?).

Com que no compartim espais d’oci, de trobada, de debat veritable, no ens veuen quan estem contentes, que és la major part del temps. De debò, trobar-se amb gent que lluita amb el mateix objectiu que tu, que és la igualtat d’oportunitats i drets efectius de totes les persones, fa alegria. Celebrar cada petita victòria és un plaer immens.

En les darreres setmanes m’ha arribat més sovint que mai, aquesta alegria feminista. Fa uns quants dies, l’acte de celebració de l’any del col·lectiu #OnSónLesDones, va ser una festa en si mateix amb desenes de companyes d’altres col·lectius germans, i va acabar en un sopar (amb algun home i tot) en què no vam parar de riure.

Durant aquest any no només hem recomptat i ens hem queixat cada dia de la sobrerepresentació dels homes a tot arreu en general i als mitjans de comunicació en concret, sinó que també ens hem fet costat en moments personals complicats, hem rigut juntes dels matxitrols, ens hem fet un cop de mà en qüestions laborals sempre que hem pogut, hem fet pinya. Persones de (gairebé) totes les sensibilitats polítiques, organitzades amb una estructura horitzontal en què manàvem totes i no manava ningú, hem treballat plegades tot un any (i moltes hores!) sense cap mena de violència i amb moltíssima alegria.

Ens trobem sovint i en molts àmbits, les activistes feministes, i ens reconeixem de seguida. No som les malfollades amargades que molts voldrien. Som les que estem contentes de lluitar per una causa justa. Les que sabem que podem comptar amb les altres. Les que ens fem costat quan cal. Les que entenem les nostres bromes. Les que no demanem disculpes quan cal queixar-se, perquè només faltaria.

I sí, de vegades traiem ullals i ungles. Perquè de ser dòcils i sotmeses no n’hem recollit res més que violència, i la violència s’ha d’acabar. Perquè l’autodefensa quan t’ataquen no només és legítima: és necessària. Perquè això és una guerra i estem felices de lluitar-hi juntes, amb tota l’energia. I ara, que algú m’expliqui quina alegria hi ha, en ser masclista.