Ahir vam saber que Sumar ha acudit al registre de partits per inscriure les sigles a les properes eleccions autonòmiques basques i gallegues. A Galícia es diran Sumar Galícia. A Euskadi es diran Sumar Mugimendua. Fa uns mesos comentava amb uns amics que Yolanda Díaz no podria inscriure el nom de la seva formació en llengua basca, ja que la traducció –Gehitu– pertany a una associació LGBT. Es tracta d'un joc de paraules eficaç: el símbol de la suma en basc —gehi— sona igual que la paraula gai.
[Lee aquí el artículo en castellano de Jonathan Martínez]
Anècdotes a part, ahir vam sentir una entrevista amb Lander Martínez, que va ser secretari general de Podem Euskadi i que ara representa la terminal basca de Yolanda Díaz. Martínez diu que li agradaria concórrer a les urnes en una coalició que integri Podem, si bé reconeix que encara han de llimar les seves asprors. Avui a Ràdio Euskadi ens preguntàvem com hem arribat a un embarbussament com aquest. Pensant-ho en fred, resulta desconcertant sentir que l'exlíder de Podem reclama un acord amb Podem.
Són tan abismals les diferències? Entén el comú dels mortals, o almenys els votants, el perpetu esquarterament d'aquella esquerra que s'ubica a l'esquerra del PSOE? És clar que hi ha motius de fricció, fins i tot divergències programàtiques, encara que el gruix de la població les hagi de mirar a la llum del microscopi. No obstant això, sota els acords i els desacords polítics hi sol haver també assumptes aparentment més banals com les afinitats personals, els recels, les simpaties o les rancúnies.
Sumar s'enfronta a un futur ambigu. D'una banda, manté més o menys intacte el pes que va tenir Unides Podem a l'últim Executiu de Sánchez. D'altra banda, el triomf d'una majoria plurinacional davant del PP i Vox ha emmascarat la lletra petita dels resultats. En realitat, Sumar ve de perdre tres milions de votants i set diputats respecte a la marca anterior de Pablo Iglesias. El PSOE, en canvi, està cotitzant a l'alça, de manera que no sembla encertat buscar pretextos al desgast del Govern.
En última instància, la novetat més notòria de Sumar rau en la reconfiguració de dos espais polítics que ja van conviure fins a Vistalegre II al si de Podem. El que ha fet Yolanda Díaz és incorporar els sectors propers a Íñigo Errejón a costa d'arraconar els sectors propers a Pablo Iglesias. L'arribada de Mónica García al ministeri de Sanitat contrasta amb el comiat de Ione Belarra i Irene Montero al traspàs de carteres. "Pedro Sánchez ens fa fora d'aquest Govern", deia Montero.
Ara Sumar s'enfronta a un dels debats més aferrissats que ha hagut d'enfrontar sempre l'esquerra espanyola: distingir-se del PSOE o acabar devorat per ell. A grans trets, Díaz ha sincronitzat el seu discurs amb Sánchez mentre Podem se n'apartava sovint. Aquest és el forat per on poden saltar les costures de Sumar Galícia i Sumar Mugimendua. El resultat, les urnes ho diran.
[Lee aquí el artículo en castellano de Jonathan Martínez]
Anècdotes a part, ahir vam sentir una entrevista amb Lander Martínez, que va ser secretari general de Podem Euskadi i que ara representa la terminal basca de Yolanda Díaz. Martínez diu que li agradaria concórrer a les urnes en una coalició que integri Podem, si bé reconeix que encara han de llimar les seves asprors. Avui a Ràdio Euskadi ens preguntàvem com hem arribat a un embarbussament com aquest. Pensant-ho en fred, resulta desconcertant sentir que l'exlíder de Podem reclama un acord amb Podem.
Són tan abismals les diferències? Entén el comú dels mortals, o almenys els votants, el perpetu esquarterament d'aquella esquerra que s'ubica a l'esquerra del PSOE? És clar que hi ha motius de fricció, fins i tot divergències programàtiques, encara que el gruix de la població les hagi de mirar a la llum del microscopi. No obstant això, sota els acords i els desacords polítics hi sol haver també assumptes aparentment més banals com les afinitats personals, els recels, les simpaties o les rancúnies.
Sumar s'enfronta a un futur ambigu. D'una banda, manté més o menys intacte el pes que va tenir Unides Podem a l'últim Executiu de Sánchez. D'altra banda, el triomf d'una majoria plurinacional davant del PP i Vox ha emmascarat la lletra petita dels resultats. En realitat, Sumar ve de perdre tres milions de votants i set diputats respecte a la marca anterior de Pablo Iglesias. El PSOE, en canvi, està cotitzant a l'alça, de manera que no sembla encertat buscar pretextos al desgast del Govern.
En última instància, la novetat més notòria de Sumar rau en la reconfiguració de dos espais polítics que ja van conviure fins a Vistalegre II al si de Podem. El que ha fet Yolanda Díaz és incorporar els sectors propers a Íñigo Errejón a costa d'arraconar els sectors propers a Pablo Iglesias. L'arribada de Mónica García al ministeri de Sanitat contrasta amb el comiat de Ione Belarra i Irene Montero al traspàs de carteres. "Pedro Sánchez ens fa fora d'aquest Govern", deia Montero.
Ara Sumar s'enfronta a un dels debats més aferrissats que ha hagut d'enfrontar sempre l'esquerra espanyola: distingir-se del PSOE o acabar devorat per ell. A grans trets, Díaz ha sincronitzat el seu discurs amb Sánchez mentre Podem se n'apartava sovint. Aquest és el forat per on poden saltar les costures de Sumar Galícia i Sumar Mugimendua. El resultat, les urnes ho diran.