L’atemptat gihadista en la discoteca Bataclan de París em va impactar profundament. Com centenars de milers de persones el vaig veure gairebé en directe, assegut davant de la televisió. Impossible d’oblidar aquelles esfereïdores imatges captades pel periodista de Le Monde Daniel Psenny de gent acaçada com a conills, els seus crits desesperats d’auxili, de pànic...

Durant molts dies no vaig poder deixar de pensar en les víctimes, en la seva mort violenta i absurda. El dilluns següent els meus alumnes de segon de periodisme m’interrogaren sobre les raons darreres d’aquell fet brutal. Molts d’ells coneixien la sala i no podien treure’s del cap que haurien pogut ser ells els assassinats d’aquella nit de novembre. El cas és que per primera vegada se sentien concernits per l’acció del terrorisme, colpits pel fanatisme mateix. Acabaven de descobrir que s’havien convertit en víctimes potencials d’una guerra de la qual encara no en sabien gaire cosa i tenien por.

També jo vaig tenir por. Vaig passar setmanes pensant que aquell mateix infern l’hauríem pogut tenir en el Born, un barri com el del Marais parisenc, amb desenes de locals i d’espais habitualment ocupats per gent jove. Acostumo a passejar pel Born, ben sovint amb els meus. Haig d’admetre que durant algunes setmanes vaig sovintejar-lo menys. Soc un de tants dels que per un breu període de temps vaig canviar rutines, dels que vaig evitar els indrets massa concorreguts en un intent d’evitar el risc.

Tot plegat, el meu neguit, el de tantíssims altres ciutadans, no era gens gratuït. A Barcelona, a Catalunya, ens hem acostumat a escoltar noticies relacionades amb la detenció de gihadistes dels quals sempre s’assegura que estaven a punt d’actuar. La ciutat ha esdevingut un centre d’interès turístic internacional. Les mateixes autoritats admeten sense titubejos que, com en quasi totes les grans capitals europees, la possibilitat d’un atemptat és real. Barcelona n’és plena d’indrets com el Born, com el del Marais: el Passeig de Gràcia, el Gòtic, la Sagrada Família i els seus entorns, les Rambles... Hi ha també el metro, els autobusos, el port i l’aeroport, les estacions de tren, desenes de llocs on cada dia es concentren milers de persones. Altrament, sabem del cert que ningú no ens pot garantir una protecció absoluta. Les lliçons de País, Niça, Manchester, Londres o Brussel·les són prou eloqüents. Com sigui, potser molts prefereixen la presència invasiva dels agents armats en els nostres plàcids espais quotidians que la sensació descoratjadora de que ningú no està per la nostra seguretat.   

Després de l’atemptat de Nova York de l’11 de setembre de 2001, la societat nord-americana va exigir una major protecció encara que aquesta anés a compte d’una pèrdua de llibertats. Aleshores, sabíem que aquell atemptat canviaria el món, moltes de les nostres percepcions sobre la seguretat i, també, la guerra tal com l’havíem conegut però ningú no podia imaginar a quins extrems de brutalitat i sadisme arribaria aquesta guerra. Com ens sentiríem d’amenaçats en les nostres llars a milers de quilòmetres dels fronts de batalla oberts a causa de la ineptitud política dels nostres governants.

El desembre de 2002 la revista The American Conservative va publicar una entrevista de Dotson Rader al sempre excessiu, Normal Mailer. L’escriptor s’hi va referir cruament al dilema d’optar entre la seguretat i la llibertat. Mailer va afirmar sense embuts que la seguretat era enemiga de la democràcia. “Els nord-americans”, va dir, “hem d’estar disposats a dir en algun moment que anem a patir alguns atemptats terroristes sense sucumbir al pànic, que la llibertat és per a nosaltres més important que la seguretat”. Al capdavall, segons Mailer, existeix un nivell de terror tolerable. Un terror, altrament, que és impossible d’eliminar del tot. A hores d’ara, la seva reflexió és d’una enorme vigència arreu d’occident just en un moment d’auge del populisme ultraconservador, enmig de l’ofensiva del terror gihadista i en el context d’unes societats occidentals que senten amenaçades les seves identitats. La por, certament, és la millor arma de l’autoritarisme. Avui és la por a un gihadisme que sabem que no pot durar eternament com sabem que despús-demà ens enfrontarem a uns nous monstres sense que puguem fer gaire cosa. Hem de viure per això tancats a les nostres llars? Convertir les nostres ciutats en fortaleses?. Renunciar a la nostra privacitat? Exposar les nostres vides intimes a l’escrutini voraç d’una qualsevol policia amb poders il·limitats? No sembla que sigui una bona opció per a una societat amant dels valors democràtics.      

Així, doncs, si volem continuar vivint en llibertat, no sembla que en tinguem cap altra que, com assegurava Norman Mailer, aprendre a viure amb la inquietud, aquesta inquietud de vegades gairebé insuportable.