Aquests dies alguns coneguts i amics que no viuen -ni han viscut mai a Catalunya- em manifesten els seus dubtes, la seva contrarietat, els seus neguits davant la situació política catalana. Sovint ho fan amb un punt d’irritació que no deixa de sorprendre’m atès que molts dels comentaris desafortunats provenen de persones raonables, intel·ligents, molt allunyades del perfil psicològic d’un qualsevol reaccionari. Es veu d’una hora lluny que no acaben d’encertar a saber que està passant i que voldrien creure’s, però no poden, que hi ha milions de catalans enganyats per una fosca trama política. Bona part dels seus raonaments solen acabar enredant-se en una madeixa de dades, conjectures fetes des d’un desconeixement absolut de la realitat catalana i profecies apocalíptiques que, vés per on, sempre acaben per discutir greument el dret de Catalunya a independitzar-se, la sola possibilitat de fer-ho.
   
Amb aquest clima d’opinió que és hegemònic fora de Catalunya, es constata que per més que s’hagi proclamat des de fa temps, la pèrdua d’influència dels mitjans de comunicació convencionals en l’era d’internet, aquests continuen contribuint a sostenir un determinat imaginari polític i identitari. Em refereixo, és clar, a uns mitjans que s’han alineat de manera radical amb l’estratègia del govern de Madrid. Uns mitjans que han ignorat o menystingut la guerra bruta duta a terme per l’Estat contra el sobiranisme, la falta de credibilitat d’una justícia espanyola dirigida descaradament des de l’executiu, les condicions objectives en què s’ha produït la revolta dels catalans. I tot això, sense perdre pràcticament ni una gota de credibilitat la qual cosa diu molt de la poca capacitat crítica de les audiències i, especialment, de la importància dels prejudicis en l’adopció d’un determinat posicionament individual o col·lectiu davant d’un qualsevol fet.
    
Sense dubte que el discurs mediàtic espanyol sobre el conflicte català ha fet forat confirmant i revifant de passada una catalanofòbia que ve de molt lluny i que en el cas de societats com la balear o la valenciana, per raons sobradament conegudes, ha tingut i té un enorme pes cultural i polític.

Llegia l’altre dia en el mur d’un usuari de Facebook els comentaris fets per un conegut seu: la solució dels mals d’Espanya passava per enviar a les cambres de gas a dos milions i escaig de catalans. Així de bèstia, així de fàcil. Un bon amic m’explicava també que al bar de la petita ciutat de la Ribera del Xúquer on pren cafè cada dia, és habitual escoltar comentaris d’aquesta espècie sense que hi hagi la més mínima reprovació per part de ningú. Val a dir, que els més moderats entre els que han perdut el cap es conformem amb un empresonament massiu i indiscriminat de catalans rebels.

Els tòpics anticatalans explotats fins al fàstic per tertulians, columnistes i periodistes de tota mena, sembla que hagin anul·lat la capacitat de raonar de bona part de la societat espanyola, a més d’excitar els ànims dels més desinformats o dels més proclius al fanatisme.

A hores d’ara, sembla complicat que el ciutadà d’a peu que viu fora del país, dins del cordó sanitari, es pugui fer una idea més ajustada dels fets, més encara quan escoltar els arguments del sobiranisme s’ha convertit en bona part d’Espanya en un anatema com hem vist recentment en Madrid o en Xixón amb la prohibició d’actes o en València on la conferència dels diputats Anna Gabriel i Joan Josep Nuet va ser mediàticament silenciada. De més grosses en veure’m, però.

Fet i fet, res fa preveure que les coses en aquest sentit millorin. De fet, si l’independentisme surt derrotat bona part dels esforços de Madrid, mani qui mani, es centraran en ocupar, silenciar els mitjans de comunicació públics catalans als quals se’ls acusa, sense arguments i des de l’encegament ideològic, de ser junt amb les escoles, un dels principals responsables de la revolta.