Si uis pacem, para bellum és una locució llatina que s’ha acostumat a utilitzar per insistir en la idea que la manera d’aconseguir la pau és preparar la guerra. Si vols la pau, prepara la guerra. Aquesta idea sempre està present, està en la base del militarisme de les nostres societats. Volem la pau, ningú dirà que no vol la pau, i a la vegada diem que tenim necessitat de la guerra. Potser no volem la guerra, però no hi ha més remei. Guerra i pau són dues cares de la mateixa moneda. Si vols la pau sembla que has d’assumir fer la guerra per aconseguir-la.

La justificació de la guerra, de la violència, forma part de la història de la humanitat. La història de la humanitat està plena de guerres i d’usos de la violència. Si parlem de la nostra història recent, de la història del segle XX, recordem la guerra d’Espanya, la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial, la Guerra de Vietnam, les guerres al Golf Pèrsic, la guerra als Balcans... Però hi ha tantes guerres en el passat i el present, moltes ni les tenim presents ni les coneixem. Sembla com si la història de la humanitat sigui indissociable de la guerra.

Per altra banda, l’anhel de pau és constant. Volem viure en pau. No només volem viure en absència de guerra, l’anomenada pau negativa; aspirem a una pau positiva, una pau que asseguri les nostres condicions de vida, una pau que faci possible satisfer les necessitats humanes. Volem la pau, volem acabar amb les violències que ens oprimeixen, que no ens permeten desenvolupar els nostres projectes vitals. No s’acostuma a parlar en nom de la guerra, com tampoc en nom de la violència, sí en nom de la pau que volem. Però sembla com si no sapiguem fer possible la pau.

La pau no s’aconsegueix amb la guerra, això ja ho hem après o ho hauríem d’haver après. Ens hauríem de plantejar seriosament si a guerra ha resolt cap dels conflictes amb els quals suposadament volia acabar. La guerra té moltes conseqüències, però no necessàriament la pau. Ens hauríem de preguntar si la guerra és capaç de fer possible alguna altra pau que no sigui la pau dels cementiris. Fins que arriba una nova guerra i els cementiris són també escenari d’enfrontament armat. 

A la pau negativa o positiva, com a absència de guerra o com a condicions per poder desenvolupar les nostres vides, s’hi arriba per camins de pau. Totes les guerres tenen a veure amb conflictes no resolts que no han demostrat poder resoldre. Pot ser dur fer aquestes afirmacions, però em sembla que les evidències històriques ho mostren. Els conflictes que han portat a les guerres o no s’han resolt, o s’han acabat resolent per altres processos no armats. Les guerres són actuacions que busquen la imposició i costa pensar en una guerra que no hagi generat una situació pitjor que l’existent abans de produir-se.

I si no és la guerra, què? Què podem fer? Una altra pregunta dura, frustrant... La resposta és la pau. La guerra ha demostrat que no resol els conflictes, la pau ho fa. La cultura de la pau. La cultura de la pau no ens ofereix una solució als bombardejos d’avui, però fa possible que n’hi hagi menys demà. En l’àmbit de les ciències socials tenim diferents estudis que mostren com durant el segle XX s’han anat reduint les guerres, especialment a partir de 1950. També n’hi ha que mostren com els conflictes que s’intenten resoldre per vies no-violentes acostumen a tenir més èxit que aquells que segueixen la via armada. Les nostres societats han anat aprenent a transitar de la cultura de la guerra a la cultura de la pau. Però en això estem, en el transitar. I en dies com avui aquesta cultura de la pau és més una promesa de futur, una convicció del camí a seguir, que una resposta als mals que vivim. La cultura de la pau ens fa present tot allò que no hem fet durant els anys en els que s’ha preparat la darrera guerra, totes aquelles vulneracions de drets que s’han permès... La cultura de la pau ens mostra que la via militar és el miratge d’una drecera que no acostuma a existir.

A la nostra societat, des de fa un parell de dècades especialment, han augmentat molt els valors i els principis vinculats a l’antimilitarisme, el pacifisme i la no-violència. Com també ho han fet els del feminisme o l’ecologisme. Volem viure en pau, sense discriminacions, fent front a l’emergència climàtica, però no ho preparem prou. Encara estem transitant i necessitem treballar més la nostra coherència entre allò que diem voler i allò que fem. Arribem tard, massa tard i hi ha molt per fer.