Volem ser l'ombra del seu gos?

19 de gener de 2012
Penjo al Facebook la cançó més coneguda de Jacques Brel i s'encén un debat entre els meus contactes. El cantautor Miquel Pujadó remarca que “Brel existeix més enllà de 'Ne me quitte pas', que no és una cançó d'amor sinó d'humiliació i submissió”, i recorda que el mateix Brel la va autoparodiar amb força mala bava el 1967 a “Le cheval”.

Humiliació i submissió? Potser sí. Però l'amor requereix de tant en tant que t'empassis l'orgull (amb mesura, que l'orgull és indigest i fa mal de panxa). La cançó, tristíssima, mostra la súplica d'un home abatut, d'un home que aparca progressivament l'honor propi i acaba dient “deixa'm esdevenir l'ombra de la teva ombra, l'ombra de la teva mà, l'ombra del teu gos”. El pobre s'arrossega més del que seria desitjable, però ho fa sota els efectes de la desesperació amorosa, que deu ser una circumstància atenuant.

En una de les adaptacions catalanes de la cançó (si el Google no m'enganya, és la que va fer Josep Maria Espinàs), no hi ha ni rastre del gos: “Deixa'm ara ser/ l'ombra del teu pas/ l'ombra del teu front/ l'ombra del teu món”. D'aquí podríem deduir que els catalans no ens rebaixem tant com els veïns del nord, però segurament seria una deducció falsa i precipitada. Els nostres governants en saben molt, d'agenollar-se i sotmetre's als capricis del govern de Madrid. I els pecats del cor estan més justificats que els que es fan per interessos polítics.

Com bé diu Pujadó, l'home desesperat de Brel hauria de saber reconèixer que li ha arribat l'hora “d'aixecar-se de la taula i desaparèixer discretament”. En les relacions condemnades a mort, arriba un moment que toca abandonar el vaixell. Però no té sentit fer-ho ni massa aviat, a l'estil del capità del Costa Concordia, ni tan tard que ja no ens quedi gens de dignitat. I no, ara no parlo d'amor.