Fa uns tres o quatre anys vaig mantenir una conversa amb un estonià. M’explicava els detalls del procés d’alliberament del seu país quan, tot d’una, va etzibar-me: “l'única raó per la qual volíem la independència era perquè nosaltres ni érem ni som russos, només som estonians”. Evidentment tenien el convenciment que guanyarien en l’aspecte econòmic, però no era aquesta la raó per voler deixar de viure com uns rellogats a casa seva. L’ideal de la seva llibertat no tenia preu. No es comprava amb un simple pacte fiscal.

Ara, quan veig els arguments dels dirigents de CiU per parlar d’independència, no puc deixar de pensar en aquelles paraules del meu conegut estonià. Ell no volia altra identitat que la seva i ni se li passava pel cap deixar-se-la comprar que uns quants milions de rubles de l’època. Era conscient que, abans que ell, molts dels seus compatriotes havien deixat la pròpia vida en defensa de la independència i això no estava a la venda. No podia trair la memòria dels que l’havien precedit.

Sé que són molts els catalans que veuen en les darreres declaracions de l’expresident Pujol un suposat gir cap a la independència del partit que avui governa la Generalitat. Segurament pensen que responen exclusivament a una posició de país, però personalment estic convençut que només són fetes en clau purament partidista. Diu que si no hi ha “pacte fiscal” potser haurem d’anar cap a la independència. Volen ser només catalans o bé uns espanyols “diferents”? Ells mateixos ho reconeixen: voldrien ser uns espanyols peculiars. Amb un sistema de finançament especial i unes lleis espanyoles que els permetessin mantenir una personalitat diferenciada de La Rioja o Cantabria. Tot plegat, una espanyolitat especial.

Molts pensaran que més val que abracin la causa d’un estat català d’aquesta manera que no pas que no ho facin. Però fer-ho així és posar-li un preu, i quan estàs a la venda qualsevol (fins i tot Espanya) et pot comprar. Amb tot, no seré pas jo qui digui que no s’ha de parlar en termes econòmics sobre la nostra independència i que, d’aquesta forma, podem convèncer molts indecisos. No debades van ser en Josep Castany i en Juan Manuel Rodriguez de Catalunya Acció els primers que, a finals del 2004, van començar a presentar en pobles i ciutats del país el primers actes sobre l’espoliació fiscal de forma pedagògica en format power point. Avui són molts els col·lectius que han seguit la seva iniciativa. Ara bé, nosaltres sempre hem manifestat que el robatori que practica Espanya amb nosaltres és una raó més (molt important, sens dubte) per exigir la nostra llibertat. Una raó, però no “la raó”.

La independència de Catalunya no és un reclam electoral més, ni ha de dependre només de si hi ha calés o no a la caixa de la Generalitat. És mesquí utilitzar l’ideal d’un Carrasco i Formiguera únicament per intentar reduir el que ells anomenen “drenatge fiscal” de Catalunya d’un 8,5% a un 4%. Això és propi de mentalitats polítiques petites i de volada gallinàcia, impotents per lluitar decididament per un país que vagi més enllà d’una simple comunitat autònoma. És ben trist, però CiU ha posat a la venda la llibertat de Catalunya.