Sóc una de les 124.830 persones que fins ahir al vespre havien visualitzat a YouTube el vídeo de cinc minuts de l’interrogatori del diputat David Fernàndez a l’expresident de CatalunyaCaixa, Adolf Todó, en el marc de la comissió parlamentària d’investigació sobre la gestió de les entitats financeres. Si vostè no ho ha fet encara, li ho recomano vivament. S’hi veu un alt directiu de la banca acorralat per un periodista que ara fa de diputat. Un periodista que fa les preguntes oportunes, les que tots tenim al pap, i les fa sense concessions. Un diputat que acaba la intervenció resumint el parer del seu grup sobre Adolf Todó en una frase: “Vostè és un lladre”.

(Obro un llarg parèntesi per suggerir humilment a la CUP que reconsideri, si no ho ha fet ja, la seva decisió de renovar el 100% del grup parlamentari en cada nova legislatura. S’entén la sana intenció de no perpetuar ningú com a polític,  però amb aquesta mesura la CUP desaprofita l’immens capital polític que estan acumulant els seus diputats Quim Arrufat i David Fernández davant els ciutadans. Una petita correcció en el sentit de renovar sempre 2/3 del grup i no permetre que ningú encadeni més de dues legislatures seguides potser seria suficient per aconseguir el mateix efecte sense tirar-se pedres a la pròpia teulada).

A casa hem patit el tema de les preferents, precisament amb l’entitat que presidia Todó, i he de dir que possiblement una de les vegades que he sentit més ràbia a la meva vida va ser quan vaig rebre el text (en castellà, per cert) de l’advocat de CatalunyaCaixa caracteritzant els meus pares (jubilats i modestíssims estalviadors) pràcticament com uns brokers de Wall Street. Em vaig fer sang a la llengua mentre ho llegia. No els volien tornar els diners, i per no fer-ho els desfiguraven, els canviaven la identitat. Als meus pares. Per això, quan vaig veure el vídeo d’en David i la frase final, quan vaig veure que allò ho deia un diputat en seu parlamentària, vaig sentir una satisfacció plena i un agraïment infinit.

Estem a les portes de tenir la gran oportunitat de les nostres vides. De la nostra vida col·lectiva i de les nostres vides personals. Poder trencar amb la legalitat vigent i construir-ne una de nova de cap a peus (això és la independència) és una cosa que no passa cada dia, de fet no passa cada segle. L’oportunitat passa per davant dels nostres nassos i m’agradaria pensar que la sabrem aprofitar per fer alguna cosa més que depenjar una bandera i hissar-ne una altra. No demano res excepcional, només demano i espero que siguem capaços de construir un país decent on les persones puguem viure dignes i raonablement lliures. Mentrestant, gràcies David.