Els comicis per conformar les dues cambres legislatives espanyoles no semblen la cita electoral més atractiva i seductora per als catalans. La cinquantena de diputats que triarem al Principat estan condemnats a ser una minoria sense gaire pes en una cambra baixa de 350 escons i un Senat que no pinta res en l’arquitectura institucional de l’Estat.

El sistema sorgit de la Transició està dissenyat per consagrar un bipartidisme que distribueix els diputats entre els dos partits sistèmics i reserva una participació sempre minoritària a la tercera força i als partits “perifèrics” (entesos com tots els que no encaixin en la matriu castellana de l’Espanya postfranquista). Així, passi el que passi (GALs, Gurtels, etc.) PP-PSOE s’alternen en el poder sense trepitjar mai els ulls de poll dels poders fàctics que manen de veritat a l’Estat sense interrupció des de 1939.

El codi font del sistema preveu un espai per segones marques dels grans partits que evitin la dispersió. Una mena d’Hacendados de la política que van sorgint i mutant d’esquerra a dreta, en forma de formacions suposadament alternatives com ara Podem, Sumar, Ciutadans o Vox, nascudes per fer de crossa als dos grans partits.

Tanmateix, el sistema té una escletxa que ha estat històricament ha estat aprofitada per catalans i bascos. De vegades l’aritmètica parlamentària obliga els grans partits a pactar per sumar els escons necessaris per formar govern o aprovar pressupostos o lleis importants. CiU i el PNB van fer un art d’aquesta circumstància. Bildu i ERC han agafat el relleu en la darrera legislatura per intentar arrencar concessions del PSOE, sempre a contracor.

En aquesta campanya electoral, el PSOE ha recuperat el manual de campanya de José Zaragoza, que explota l’espantall de la dreta per concentrar el vot en el candidat del PSOE. És cert que aquest cop l’amenaça és ben certa. L’ala més energúmena del PP s’ha tret la màscara i ha esdevingut una marca blanca, Vox, que s’ha sumat a l’onada reaccionària, antidemocràtica i filofeixista que creix arreu d’Europa.

Des del punt de vista català, però, PP/Vox i el PSOE/Sumar són dos llops, disposats a cruspir-se fins a l’última ovella catalana per tal d’assegurar la pervivència de l’Espanya castellana unitària, monolingüe i castissa. Un és més violent, més despietat, i es cruspirà el ramat sense contemplacions. L’altre és més sibil·lí, es disfressa amb pells de xai i va cruspint-se les ovelles una a una com qui no vol la cosa, mentre assegura que se les estima molt. 

Seguint amb aquesta al·legoria de pa sucat amb oli (ja em perdonarà el lector, car la campanya ha estat molt intensa) els partits catalans són els pastors. I aquí no compto ni el PSC, que ja fa temps que és una delegació del PSOE, ni Sumar. Les ovelles no tenen més remei que votar algun dels pastors, bo i sabent que sovint s’equivoquen de cap a peus en les estratègies de protecció del ramat. Fins i tot emprenyades i decebudes amb els pastors, les ovelles no han de votar mai pels llops, perquè el resultat final sempre serà el mateix.