La casa amb jardí situada al número 20 de Gross Wannsee és un lloc agradable. El dia que vaig anar-hi a visitar-la, uns xiquets hi jugaven al carrer, per davant de l’edifici, fent giragonses amb bicicletes, mentre els pares se’ls miraven satisfets i somreien. L’ambient era plàcid i el sol amable, càlid, acollidor. Era una tarda d’aquelles en què la calma s’apodera de l’entorn i tot té un aire gairebé paradisíac, a tocar com érem de la riba del llac Wannsee, en un barri residencial, net, endreçat, amb tot de cases senyorials on, a l’hivern, deu fer de bon estar, llegint Goethe i escoltant Wagner, a la vora del foc, amb la companyia espurnejant de les flames. Som al sud-est de Berlín i res no fa sospitar, ni de lluny, que va ser justament aquí mateix, on ara fa 71 anys hi ha haver l’anomenada Conferència de Wannsee, en la qual els jerarques nazis van prendre l’acord de dur a la pràctica la “solució final”, terme encunyat per Adolf Eichman, alt funcionari del règim hitlerià, que encobria la decisió d’exterminar tots els els jueus d’Europa, es trobessin on es trobessin. Cada cop que, a Jerusalem, visito el museu de l’Holocaust, tot de calfreds em recorren el cos en veure la fredor assassina, mecànica, amb què, país per país, el pla arribava fins al detall més minuciós, amb el nombre exacte de jueus que residien a cada estat, no fos cas que algun se n’escapés. No ho sabem, però potser aquella tarda, també feia un dia de sol acollidor i hi havia també canalla jugant al carrer, sota la mirada protectora dels seus progenitors. L’aigua era la mateixa...

Van ser les Nacions Unides que van designar el dia 27 de gener com a dia internacional de commemoració en memòria de les víctimes de l’Holocaust, jornada que, a Catalunya, les institucions commemoren avui. L’estat d’Israel, hereu moral del poble que volien exterminar i que va patir un genocidi sense precedents, dedica cada any el record de la jornada a un grup específic de víctimes i, enguany, l’escollit és el que anomenen Justos entre les Nacions. Es tracta de les persones no jueves que van posar en perill les seves vides per a salvar jueus. Algunes van acabar endutes per la mateixa onada d’irracionalitat fanàtica, homicida i sanguinària que va anorrear també aquells amb qui se solidaritzaven. D’altres, van poder esquivar la repressió, però en tots els casos van arribar a situacions de valentia i heroïcitat extrems. Feliçment, hi ha molts casos així, com ara el del txec d’origen alemany Oskar Shindler, que salvà vora 1.200 jueus i que avui és enterrat en un cementiri de Jerusalem o bé el d’Angel Sanz Briz, diplomàtic espanyol a Budapest, on salvà de la mort prop de 5.000 jueus, amb un coratge incessant, per compte propi i al marge del govern que representava, emparant-se en la condició de sefardites dels perseguits, condició que en la majoria de casos era inventada.

La majoria de víctimes van ser jueves, però també hi ha haver altres col·lectius que van sofrir la mateixa dissort: homosexuals, testimonis de Jehovà, gitanos. El salvatgisme i la amoralitat del règim pretenia destruir tot allò que no encaixés en la seva visió uniforme de la realitat, tot allò que fes malbé el criteri de la superioritat de la raça ària. Anava a escriure “obsessió malaltissa”, per referir-me al seu capteniment, però, ben mirat, tractar-los de “malalts” alliberaria els nazis de la seva responsabilitat, perquè més que no pas malalts eren, simplement, males persones, gent dolenta i fanàtica. Gent amb prou poder com per arrossegar darrere seu unes masses d’una societat en crisi econòmica a qui li anava molt bé d’assenyalar uns culpables amb el dit i fer-los senyalar amb un símbol que, als camps d’extermini, indicaven, segons el color, la seva pertinença a un poble concret, la seva orientació sexual o bé  la seva confessió religiosa.

Setanta-un anys després, amb una ullada als mitjans de comunicació i a la nostra realitat, al nostre entorn, n’hi ha prou per veure com els grups en qüestió continuen estigmatitzats. Davant el mot jueu o bé estat d’Israel, salten totes les alarmes i no són pocs els que es posen en guàrdia, ja que, a l’instant, jueus i Israel adquireixen, d’entrada, la condició de sospitosos, pel que pugui ser... La judeofòbia, paradoxalment, ha deixat de ser patrimoni de l’extrema dreta i avui apareix també entre l’esquerra i campa a galop per l’extrema esquerra. Només cal veure la reacció immediata davant una sola de les morts injustes de palestins, sota bales israelianes, i la passivitat internacional davant les desenes de milers de morts ocasionats pel règim del dictador sirià. Els testimonis de Jehovà, als ulls de molta gent, no són més que una secta, vistos de recel per totes les altres confessions religioses, en particular per aquelles que es reclamen cristianes. Els homosexuals s’arrisquen amb la pena de mort en alguns països africans i, a Europa mateix, en una potència militar i política com Rússia, pateixen una legalitat repressiva que ara encara s’endurirà més. I els gitanos, tot i els seus esforços per sortir de la marginalitat, sovint a través del cristianisme evangèlic de l’Església de Filadèlfia, incomoden encara en la societat on viuen i estan arrelats, sovint de segles ençà. Ser diferents continua pagant-se car, massa car, en un món on l’uniformisme és la sortida còmode de ciutadans sense consciència crítica. Però, feliçment, a totes les nacions continua havent-hi molts justos...