Abans de començar aquest article cal dir algunes coses. Primerament, el que està escrit aquí no té res a veure amb la gent espanyola, no hi tinc res en contra. Aquest article tampoc no és l’exemple d’un anglès que creu que el seu país és el millor, la realitat és que vaig marxar del meu país amb divuit anys per buscar una vida millor. No és un article que intenta dibuixar Espanya com el pitjor país del món, només pretén ser un relat del xoc que em va produir la historia i la realitat de la política espanyola. Xoc que va fomentar el meu sentiment independentista.  

So, what has happened to Spain? El típic anglès que ve aquí per “sol, playa y mucho alcohol barato” segurament està en un paradís i no s’adona (ni vol adonar-se) dels greus problemes que pateix Espanya. I és normal, perquè com tots els altres turistes que venen a l’Estat espanyol estan de vacances i aquí es refugien dels seus propis dilemes. És clar que no han de ser ells qui proclami la independència mentre estiguin aquí però és trist que entre els milions de turistes que venen a l’Estat espanyol cada any, gairebé ningú vegi la dura veritat i segueixin pensant en una Espanya estereotípica.    

Quan jo vaig arribar tampoc no m’apassionava gaire la política espanyola i no va ser fins que vaig començar a entendre el castellà i el català que les notícies em van interessar. Al principi comences a notar petits detalls com el manteniment de relíquies de l’època de Franco (una oficina de Correus a Sabadell encara té l’aguilucho esculpit a la façana) o la bandera franquista en certs estadis de futbol i penses; “Bé, potser no han tingut prou temps ni diners per canviar la façana” o “clar, els hooligans de futbol són una petita minoria que només busca la confrontació, segurament ni saben el seu significat”. No obstant, després t’adones dels intents d’etnocidi a Catalunya, el País Basc, València, etc., comences a veure noticies sobre una organització legal que es diu la Fundación Nacional Francisco Franco i sents discursos de polítics que no només no condemnen a la dictadura, sinó que la protegeixen, la lloen i donen medalles als seus dirigents i als seus soldats, alguns dels quals van anar a la Rússia soviètica per ajudar els nazis cometre atrocitats.

Em va afectar moltíssim la primera vegada que vaig veure a la tele elogis al franquisme, la trivialització del nazisme i del terrorisme i la incitació a l’odi contra els catalans, els bascos, els de l’esquerra, els immigrants, etc. Però quan veus que molts dirigents polítics fan el mateix, queda clar que hi ha problemes profunds i alarmants. Potser m’equivoco però al meu parer és normal que a molts països del món l’apologia del feixisme, la banalització del feixisme i l’establiment de partits i organitzacions feixistes siguin il·legals. És realment inquietant veure de primera mà com els dirigents franquistes i els seus parents han construït una psuedodemocràcia neofranquista durant l’anomenada “transició democràtica” on ells cada vegada més es fan més rics, i on ningú se salva. Els catalans ho tenen difícil, ja que la seva existència contradiu la ideologia espanyolista d’una nació única i unida “para siempre”, però no són les úniques víctimes. Els homosexuals, els immigrants, els no catòlics, els de les classes baixes, els de l’esquerra i fins i tot les dones han sigut castigats per aquest sistema. La “nova” llei d’avortament és un exemple perfecte de com es pot discriminar contra aquells que no volen conformar-se amb la ideologia ultra catòlica conservadora. I si tenim en compte que els jugadors negres de la selecció anglesa van rebre insults racistes el 2004 quan van jugar contra Espanya i que Mario Balotelli va rebre el mateix durant el partit entre Espanya i Itàlia a la Eurocopa del 2012, es nota que els sentiments racistes segueixen vius dins la societat espanyola. No acuso Espanya de ser l’únic país d’Europa que pateix problemes de racisme, però per un país que és declara demòcrata i que vol entrar en el Consell de Seguretat de l'ONU em sorprèn que en gairebé deu anys els dirigents del país no hagin volgut canviar res (ni amb un tema que perjudica el futbol).  Finalment, només cal mencionar els desnonaments, les retallades i nova llei de la seguretat ciutadana per demostrar que el govern esta lluitant una guerra brutal contra els drets fonamentals de les classes que no formen part de l’oligarquia política-econòmica.

M’agradaria reiterar el que he dit al principi, aquest article no pretén atacar els espanyols (per molt que em puguin acusar de ser antiespanyol), sinó fer una crítica del sistema polític espanyol i dels anomenats líders d’Espanya. Després de tants anys i tants intents de millorar el funcionament d’Espanya, els catalans s’han adonat que sempre seran perjudicats i que ara toca la independència. No obstant, que passarà amb la població espanyola que ha hagut de suportar un regim monàrquic corrupte durant segles? Que ha patit dues dictadures i una guerra civil? Que passarà amb aquells que a més de perdre familiars i sentir durant anys que eren traïdors de la pàtria espanyola, avui en dia han de recórrer a la justícia argentina degut a una llei d’amnistia que només serveix per protegir a una minoria política i empresarial que domina el país gràcies a les atrocitats comeses pels seus avantpassats?    

Personalment, espero que la independència no només serveixi per crear un nou estat català, sinó que doni l’empenta necessària als espanyols demòcrates per acabar amb aquest règim polític que els ha robat i els ha mantingut sotmesos durant dècades.