Pots llegir aquí l'article original en castellà.
Willy Toledo ha tornat al ring per la porta gran i deixant un deixant de fum al seu pas. Després de deu anys de vetos, Netflix ha anunciat a l'actor en la sèrie Els favorits de Mides i ja repiquen campanes de guerra. Els ofesos televidents de la derechita espanyola han proclamat el boicot a la plataforma i sense voler han contribuït a engrandir la campanya publicitària i la llegenda. "Efecte Streisand", en diuen.
L'estrena de Los favoritos de Midas coincideix amb una altra notícia. I és que l'Audiència Provincial ha confirmat l'absolució de Willy Toledo per un inexistent delicte contra els sentiments religiosos. Els integristes de l'Associació d'Advocats Cristians, chivatillos menjaciris de toga i plató, havien denunciat un post de Facebook. Passin i vegin aquesta vella Espanya d'escolanet i sagristia que crèiem superada però que s'estén fins al codi penal.
En fi, anem al gra. Anem al programa de Risto Mejide. Diguem que la productora de Todo es mentira reclama la presència de Willy Toledo per a una entrevista on el presentador va acabar actuant amb un to condescendent i paternalista. I on Toledo, davant l'expressió estupefacta de Mejide, deixa algunes lliçons elementals sobre com funciona el món.
Sosté Willy Toledo que no és possible fer-se multimilionari si no és mitjançant l'explotació dels treballadors. Cita a Sant Agustí i diu que els rics són lladres o són fills de lladres. Risto Mejide no està d'acord però arriba a la meva pantalla un informe fiscal de la Banca d'Itàlia i descobreixo que les famílies més riques de Florència en els nostres dies són les mateixes que en 1427. Per als florentins, la mobilitat social sona a conte xinès de literatura d'autoajuda. Durant sis-cents anys i vint generacions, els Medici, els Strozzi i els Tornabuoni han conservat el poder que van tenir en el Renaixement.
Però les declaracions més sucoses de Willy Toledo parlen de periodisme. Els mitjans de comunicació, diu Toledo, "són propietat de la gran banca". Qui compra una televisió compra també el seu silenci. Mejide li replica. "Fa quinze anys que soc en aquesta casa i ningú m'ha dit el que he de dir". Toledo remata. "Saben perfectament a qui contracten". Llegeixo una entrevista amb Carlos Fernández Liria que avala la hipòtesi. "Els mitjans només contracten a periodistes que diguin el que a ells els interessa". Sovint, els comunicadors més incòmodes engreixen les cues de l'atur o es conformen en treballar en mitjans alternatius sense ingressos ni repercussió.
Diu Toledo que ningú a Espanya ha aixecat la veu contra la monarquia. Han hagut d'arribar els mitjans estrangers a denunciar la corrupció de la família reial. Recordo a Rebeca Quintans, que l'any 2000 va publicar d'amagat i sota pseudònim el llibre Un rei cop a cop. Un any després, Baltasar Garzón va tancar l'editorial Ardi Beltza i va empresonar a director Pepe Rei. Willy Toledo té raó. I es queda curt.
Willy Toledo ha tornat al ring per la porta gran i deixant un deixant de fum al seu pas. Després de deu anys de vetos, Netflix ha anunciat a l'actor en la sèrie Els favorits de Mides i ja repiquen campanes de guerra. Els ofesos televidents de la derechita espanyola han proclamat el boicot a la plataforma i sense voler han contribuït a engrandir la campanya publicitària i la llegenda. "Efecte Streisand", en diuen.
L'estrena de Los favoritos de Midas coincideix amb una altra notícia. I és que l'Audiència Provincial ha confirmat l'absolució de Willy Toledo per un inexistent delicte contra els sentiments religiosos. Els integristes de l'Associació d'Advocats Cristians, chivatillos menjaciris de toga i plató, havien denunciat un post de Facebook. Passin i vegin aquesta vella Espanya d'escolanet i sagristia que crèiem superada però que s'estén fins al codi penal.
En fi, anem al gra. Anem al programa de Risto Mejide. Diguem que la productora de Todo es mentira reclama la presència de Willy Toledo per a una entrevista on el presentador va acabar actuant amb un to condescendent i paternalista. I on Toledo, davant l'expressió estupefacta de Mejide, deixa algunes lliçons elementals sobre com funciona el món.
Sosté Willy Toledo que no és possible fer-se multimilionari si no és mitjançant l'explotació dels treballadors. Cita a Sant Agustí i diu que els rics són lladres o són fills de lladres. Risto Mejide no està d'acord però arriba a la meva pantalla un informe fiscal de la Banca d'Itàlia i descobreixo que les famílies més riques de Florència en els nostres dies són les mateixes que en 1427. Per als florentins, la mobilitat social sona a conte xinès de literatura d'autoajuda. Durant sis-cents anys i vint generacions, els Medici, els Strozzi i els Tornabuoni han conservat el poder que van tenir en el Renaixement.
Però les declaracions més sucoses de Willy Toledo parlen de periodisme. Els mitjans de comunicació, diu Toledo, "són propietat de la gran banca". Qui compra una televisió compra també el seu silenci. Mejide li replica. "Fa quinze anys que soc en aquesta casa i ningú m'ha dit el que he de dir". Toledo remata. "Saben perfectament a qui contracten". Llegeixo una entrevista amb Carlos Fernández Liria que avala la hipòtesi. "Els mitjans només contracten a periodistes que diguin el que a ells els interessa". Sovint, els comunicadors més incòmodes engreixen les cues de l'atur o es conformen en treballar en mitjans alternatius sense ingressos ni repercussió.
Diu Toledo que ningú a Espanya ha aixecat la veu contra la monarquia. Han hagut d'arribar els mitjans estrangers a denunciar la corrupció de la família reial. Recordo a Rebeca Quintans, que l'any 2000 va publicar d'amagat i sota pseudònim el llibre Un rei cop a cop. Un any després, Baltasar Garzón va tancar l'editorial Ardi Beltza i va empresonar a director Pepe Rei. Willy Toledo té raó. I es queda curt.