Tot el que diré va precedit per “presumptament”, d’acord? Sorprèn la voracitat de Manuel Bustos quan es tracta d’apropiar-se de fons públics: és una manera de fer pròpia de Marbella. Una persona d’escassa qualificació arriba a alcalde i gestiona l’Ajuntament (i rodalia) com si fos casa seva; alguna vegada ho he anomenat “efecte cortijo”. Faig i desfaig, col·loco la família, agafo el telèfon i canvio dictàmens, joder, cobro d’aquí, cobro d’allà, faig negocis amb el tiet, tiro de demagògia fastigosa en la gestió al carrer i que tothom aplaudeixi. L’anomalia catalana és que aquest personatge tenia l’aval d’un partit que sempre s’ha posat la medalla de la transformació municipal. I ara sabem que una col·lega de tant en tant l’acompanyava a Madrid a càrrec del Parlament.

El cas Mercuri és això i el cas dels 44 alcaldes amb dietes mensualitzades n’és una derivació propiciada pel sistema. És inadmissible que els càrrecs electes cobrin dietes desproporcionades per assistir a reunions que els corresponen per la seva feina. Això s’ha d’acabar. Si gastes en quilòmetres, passa el tiquet i prou. Perquè es cobren dietes per anar d’un barri de Barcelona a un altre! “És que aleshores no hi anirà ningú”, em diuen. No estàvem parlant de servei públic?

La segona lliçó del cas Bustos és el sistema de control. És nul. La democràcia espanyola, que és sempre peculiar, va fer que els partits controlessin els partits. Com diuen al meu país, entre bombers no ens trepitgem la mànega. Es pot anar fent fins que t’enganxen. Tothom sap que hi ha males pràctiques, fins i tot els implicats. I sempre apareix un informe de mesos enrere que ho advertia, fins i tot en el cas Palau: però els informes no tenen efectes. Catalunya no ha fet lleis pròpies i així ens va.

Última consideració, per aquells que diuen “amb tants xoriços catalans, no vull la indepe”. És just al contrari: afortunadament tenim xoriços, vol dir que no els amaguem; i és perquè n’hi ha que ens cal la indepe. Per refundar el sistema.