Veia ahir al president Artur Mas de visita a algunes de les finques afectades per la pedregada de dijous al Pla d'Urgell. El seu missatge era clar: el Govern “farà costat” als municipis que sol·licitin la declaració de zona catastròfica, però no hi pot intervenir. Ho ha de demanar l'alcalde en qüestió i s’haurà de resoldre a Madrid. Diu Mas que “influïrem i batallarem perquè les coses es facin de pressa”. Com sempre. Com per tot. Au a batallar i a pidolar calers que en el cas de Catalunya sempre costen més d’arribar d’un Madrid que administra un pressupost nodrit en gran part pels impostos dels catalans i la seva solidaritat només apta per a llirimanistes professionals. Catastròfic.

I tot en la mateixa jornada en què el sinistre a la vegada que sempre maldestre ministre espanyol d’Hisenda, Cristóbal Montoro, sortia a desestabilitzar amb els seus anuncis de “sí però no”, amb aquell to amenaçador, foteta i insultant que li són tan propis. Com donant lliçons. Com renyant. Ell, recordem-ho, que era ministre en els governs d’un José María Aznar que ara sabem que mentre anava xisclant per les cantonades allò tan fatxenda de “España va bien” contribuïa a fer gros el forat negre on ens trobem ara. Catastròfic i el següent.

El mestre Carles Soldevila, en el seu Fulls de dietari (1932), recollia una peça, “Entre poc i massa”, a propòsit de la insolència dels qui reaccionaven irats en sentir com algú els parlava català i responien amb un “¿cómo?” ple d’insolència i petulància. Això, en temps d’Estatut (nosaltres sempre d’etern retorn), duia Soldevila a una reflexió que vuitanta anys després serveix vigent de cap a peus:

“... Això ens passa perquè ens mereixem que ens passi (...) l'adveniment de l'Estatut no serviria de res si no anava acompanyat d'un redreçament íntim de la dignitat catalana (...) res de deixar-se tractar com a esclaus o com a colonitzats”. I el cas és que ho hem fet, ho fem i tant de bo que ho deixéssim de fer ja mateix, abans Catalunya no hagi esdevingut el solar que molts han treballat històricament per tenir ben arrasat. Perquè el rescat de Brussel·les per l’economia segurament arribarà, Espanya el gestionarà i com sempre ens tindrà amb respiració assistida en les dosis que li convingui a cada moment. Però el rescat de la dignitat que ens hauria d’alliberar d’aquesta catàstrofe crònica, o ens el fem arribar nosaltres mateixos o no arribarà. Mai.