Divendres al vespre, Calldetenes. A l'entrada del teatre, una barreja de públic que ja anunciava que en l'espectacle que s'hi veuria, podia succeir de tot, però passes el que passes, ben segur que no tindria res de convencional. Una mescla de tietes de l'ANC, cupaires de la Catalunya interior i modernets desubicats, tothom entusiasmat i cares "d'això què serà?". Amb aquesta base demogràfica, tot podia passar.

Si algú encara tenia l'esperança de veure un Hamlet amb calavera, dagues i dilemes existencials, ja se'n podia anar fent a la idea, aquesta nit el deliri creatiu d'aquesta estranya parella fugia de guió.

El que em vaig trobar va ser una bata d'hospital que deixava veure les vergonyes, dos tipus malalts, que no se sap molt bé si de bogeria o de genialitat, que en comptes de matar-se per un regne, ho acaben fent per una tele, el soroll del degotador o els roncs del veí. Tot plegat a l'habitació 313 d'una mútua amb polítiques abusives, de les poques pinzellades de realitat que trobarem. Fos com fos, res feia pensar que estàvem a Elsinore.

Aquest Hamlet vol ser un exercici d'humor surrealista amb aparença de crítica social i rerefons existencial... o potser només són dos paios jugant a fer el boig a l'escenari. No hi ha trama clàssica. Només una successió de deliris, cançons estranyes i diàlegs entre personatges atrapats en la seva pròpia pel·lícula mental.

La defensa del català, el desmantellament de la sanitat pública, la mercantilització de la salut o la precarietat de l'estat del benestar són alguns dels dards enverinats que es llencen a l'aire, tot i que amb més voluntat que punteria.

Sigui com sigui, funciona. La gent riu, es desconcerta, aplaudeix. És clar que això no és Hamlet. Però i què? També hi ha gent que fa calçots al forn i en diu calçotada. Peyu i Pla han convertit un clàssic en una psicodèlia escènica que fa riure, desconcerta i t'obliga a mirar-te el carnet del CatSalut amb por. És una obra on no passa res, i a la vegada passa tot: la decadència, la convivència, la bogeria, la tragèdia i el riure estomacal.

No hi ha actors secundaris, però tampoc calen. Entre una infermera que no surt mai, una veu de megafonia, i visites que acaben en tragèdia, tot agafa una dimensió de 'psicobucle' burocràtic. És com si Kafka hagués escrit una sitcom per 3Cat.

Si Shakespeare fos viu, hauria demanat l'alta voluntària, en català, això sí.