Llegeixo en un estudi de la Fundació Ferrer i Guàrdia que l'any 2024, per primer cop, els no-creients van passar del 50% de la població a Catalunya.
Que anem de cap a l'infern no hi ha cap mena de dubte, els descreguts i els altres: les religions solen fixar unes litúrgies i uns rituals indefugibles que, dissortadament, són incompatibles els uns amb els altres. No es pot ser un bon cristià i a la vegada un bon musulmà. Per tant, si no hem triat bé, tenim la caldera assegurada. És matemàtic: si hi han religions que afirmen que la seva és la fe vertadera, per cada una d'elles els practicants de les altres n-1 són claríssims candidats al socarrim etern. A més d'ateus i agnòstics, és clar.

Ja ho suggeria aquella pregunta del vell professor de filosofia, que demanava als alumnes d'especular sobre si l'infern és endotèrmic o exotèrmic. Allà baix serem tanta colla que, o l'infern s'expandeix indefinidament, o la densitat de població serà tremenda i, per tant, la temperatura i la pressió, creixents.

Per sort, les administracions públiques vetllen perquè el traspàs no sigui gens traumàtic. Qualsevol català, abans de dinyar-la, haurà fet tantes cues desesperants davant les finestretes de la seguretat social, a les sales d'espera d'urgències, a les estacions de Rodalies o a les autopistes de la costa, que el col·lapse de l'infern l'agafarà perfectament entrenat. Quan hom s'ha hagut d'esperar un any per aconseguir un simple registre de la propietat, dos anys per corregir un error del cadastre o tres anys per obtenir una llicència d'activitat, quina importància pot tenir una llista d'espera de quinze dies per anar a saludar en Banyeta?

La qüestió quantitativa genera molèsties, però el més preocupant del cas és l'aspecte qualitatiu. Amb qui ens tocarà compartir caldera i brasa pels segles dels segles? Malastruc com soc, tinc tots els bitllets perquè m'encolomin de veí algun militant de partit polític posseïdor de la veritat absoluta, algun xarlatà d'incontinència verbal a prova d'aigua calenta, algun aficionat al futbol d'estridència contrastada, o algun fan del reggaeton dur d'orella.

Veient que a l'hora de la veritat "pintaven bastos", un eixam de bisbes catòlics, reunits en concili, en algun moment de l'edat mitjana, van trobar la solució: només calia una oportuna confessió davant d'un capellà, uns instants abans d'iniciar el trànsit cap a la condició de calavera atònita, per esquivar les flames eternes. Més senzill, impossible. L'única preocupació escatològica -en el sentit filosòfic del terme- havia de ser no dinyar-la sobtadament, per tal que Déu ens agafés confessats.

Nord enllà, on la gent és neta, noble, culta, rica, desvetllada i feliç, no ho és per casualitat, ni perquè ho digués l'Espriu. De Wittenberg en amunt els va semblar que el que tenien els bisbes catòlics eren moltes penques, i allà van predicar que per defugir l'infern a l'altra vida calia tenir una actitud exemplar en aquesta. No sé si als països de tradició protestant la taxa de descreguts és tan alta com la que aquí ha calculat la Fundació Ferrer i Guàrdia; però si amb la seva filosofia han aconseguit que hi hagi uns quants bandarres menys; que els funcionaris de l'administració no siguin tan dropos; que els trens arribin amb certa puntualitat; que els tràmits es puguin fer sense col·lapses; i que l'espectacle polític sigui una mica menys depriment que el que veiem per aquí, cal treure's al barret davant dels luterans.

Sigui com vulgui, si vostè passa avall abans que jo, guardi'm un raconet, tan fresquet com sigui possible, allà baix.