El pianista Marià Vinyas i l'escriptor Gaziel, tots dos de Sant Feliu de Guíxols, deien que l'ànima del país és composta: el Pirineu, les terres altes de Lleida i la Catalunya central tenen un aire auster –romànic i gòtic; i en canvi, la façana mediterrània respira l'alenada clàssica, més exuberant i alegre. En termes musicals, distingien entre la música seca i vigatana, d'un costat, i la música grassa i empordanesa, de l'altre. Lluis Millet (l’avi) sembla que preferia la primera, Vinyas la segona. No sé si aquest distinció té un significat rellevant per als musicòlegs d’avui.
Marià Vinyas era el pianista d’una orquestra de saló de Sant Feliu on tocaven, entre d'altres, els germans Garreta. Juli Garreta, a la viola, no era precisament l’estrella del grup; l’opinió unànime era que frasejava de qualsevol manera i amb poc entusiasme. Aquest senyor, rellotger d’ofici, va ser un músic autodidacte; explica Josep Pla, que el conegué, que no tenia formació en harmonia ni havia passat per cap conservatori; tanmateix, el grup va aconseguir arranjaments de tota mena de música, des de simfonies de Mozart o Beethoven a suites de Bach; i sembla ser que la capacitat de Juli Garreta per entendre totes aquelles partitures era extraordinària. Això el va portar a escriure les seves pròpies composicions.
Avui, Juli Garreta és conegut sobretot per les seves sardanes, tot i que, en el seu temps, eren poc apreciades: deien que feien de mal ballar. Però, música per a cobla a part, va fer autèntiques meravelles; la seva Sonata en fa per a violoncel i piano era de les més apreciades per Pau Casals, i no desmereixeria d'una sonata de Fauré; i la Simfonia de les Illes Medes és una autèntica meravella, a l’alçada dels grans compositors russos de l’època. Tanmateix, Juli Garreta no va deixar mai de ser el simpàtic i atent rellotger de Sant Feliu de tota la vida. Una de les poques vegades que viatjà, ho feu convidat per un curiós col·leccionista francès, Julien Rigaud, que havia descobert per casualitat el so de la cobla escoltant rareses en el seu gramòfon, i no va parar fins a conèixer Juli Garreta i endur-se’l una temporada a París, l’any 1909.
A la mateixa època en què Garreta s’asseia a les terrasses del Jardí del Luxemburg, al costat de Gaziel i altres estudiants i es distreia mirant passar noies de bon veure –ses noes, diria ell amb el seu accent guixolenc–, un altre compositor català, un xic més jove, estudiava estètica, anàlisi i teoria musical a Munic: era Cristòfor Taltabull. La majoria de les corals de Catalunya han interpretat el seu magnífic Madrigal, un regal a les orelles. Però Taltabull va fer altres composicions magistrals, d’alguna de les quals no hi ha cap gravació –inexplicablement. És particularment curiós el cas d’una partitura per a orquestra i cor, composta per celebrar els Pastorets de Mataró. Dit així, sembla una obra menor, i efectivament, la part cantada és senzilla i sense cap més pretensió que la de la celebració nadalenca. Però en canvi, la part orquestral és sublim: no té res a envejar a les millors simfonies pastorals d’Europa de qualsevol època. Aquesta partitura va romandre molts anys a la Biblioteca de Catalunya, ignorada de tothom. Va ser un altre gran músic, en Jordi Lluch, mataroní, qui la va redescobrir i va completar les peces del trencaclosques.
Jordi Lluch és com Garreta: enormement simpàtic, divertidíssim, un incomparable gat dels frares, estimat per tots els cantaires de les corals que dirigeix. Ara, a més del seu talent com a director i pedagog, li devem la recuperació d’aquesta sensacional obra de Taltabull. Reconstruïda la partitura original, va muntar la simfonia amb l’orquestra Terrassa 48 –el concertino de la qual, el sabadellenc Quim Térmens, és un altre fenomen–, va adjudicar la part coral als cors que dirigeix –de Mataró, de Sabadell, de Manlleu– i en va dirigir una esplèndida versió al Teatre Monumental de Mataró. Aquest cronista, situat entre els baixos, just al darrera de les timbales, xalava veient la precisió i la sensibilitat amb què Lluch dirigia una obra d’execució tan complicada i de sonoritat tan brillant.
Quina llàstima que des de les institucions no es valori més aquesta feina de recuperació històrica; el mínim que s’hauria pogut demanar a l’administració és que financés un enregistrament: estem parlant d’una obra important del nostre patrimoni cultural que ningú més podrà escoltar si hom no hi posa remei. A veure si quan deixem enrere la pandèmia, la Conselleria de Cultura ens fa una mica de cas.
Marià Vinyas era el pianista d’una orquestra de saló de Sant Feliu on tocaven, entre d'altres, els germans Garreta. Juli Garreta, a la viola, no era precisament l’estrella del grup; l’opinió unànime era que frasejava de qualsevol manera i amb poc entusiasme. Aquest senyor, rellotger d’ofici, va ser un músic autodidacte; explica Josep Pla, que el conegué, que no tenia formació en harmonia ni havia passat per cap conservatori; tanmateix, el grup va aconseguir arranjaments de tota mena de música, des de simfonies de Mozart o Beethoven a suites de Bach; i sembla ser que la capacitat de Juli Garreta per entendre totes aquelles partitures era extraordinària. Això el va portar a escriure les seves pròpies composicions.
Avui, Juli Garreta és conegut sobretot per les seves sardanes, tot i que, en el seu temps, eren poc apreciades: deien que feien de mal ballar. Però, música per a cobla a part, va fer autèntiques meravelles; la seva Sonata en fa per a violoncel i piano era de les més apreciades per Pau Casals, i no desmereixeria d'una sonata de Fauré; i la Simfonia de les Illes Medes és una autèntica meravella, a l’alçada dels grans compositors russos de l’època. Tanmateix, Juli Garreta no va deixar mai de ser el simpàtic i atent rellotger de Sant Feliu de tota la vida. Una de les poques vegades que viatjà, ho feu convidat per un curiós col·leccionista francès, Julien Rigaud, que havia descobert per casualitat el so de la cobla escoltant rareses en el seu gramòfon, i no va parar fins a conèixer Juli Garreta i endur-se’l una temporada a París, l’any 1909.
A la mateixa època en què Garreta s’asseia a les terrasses del Jardí del Luxemburg, al costat de Gaziel i altres estudiants i es distreia mirant passar noies de bon veure –ses noes, diria ell amb el seu accent guixolenc–, un altre compositor català, un xic més jove, estudiava estètica, anàlisi i teoria musical a Munic: era Cristòfor Taltabull. La majoria de les corals de Catalunya han interpretat el seu magnífic Madrigal, un regal a les orelles. Però Taltabull va fer altres composicions magistrals, d’alguna de les quals no hi ha cap gravació –inexplicablement. És particularment curiós el cas d’una partitura per a orquestra i cor, composta per celebrar els Pastorets de Mataró. Dit així, sembla una obra menor, i efectivament, la part cantada és senzilla i sense cap més pretensió que la de la celebració nadalenca. Però en canvi, la part orquestral és sublim: no té res a envejar a les millors simfonies pastorals d’Europa de qualsevol època. Aquesta partitura va romandre molts anys a la Biblioteca de Catalunya, ignorada de tothom. Va ser un altre gran músic, en Jordi Lluch, mataroní, qui la va redescobrir i va completar les peces del trencaclosques.
Jordi Lluch és com Garreta: enormement simpàtic, divertidíssim, un incomparable gat dels frares, estimat per tots els cantaires de les corals que dirigeix. Ara, a més del seu talent com a director i pedagog, li devem la recuperació d’aquesta sensacional obra de Taltabull. Reconstruïda la partitura original, va muntar la simfonia amb l’orquestra Terrassa 48 –el concertino de la qual, el sabadellenc Quim Térmens, és un altre fenomen–, va adjudicar la part coral als cors que dirigeix –de Mataró, de Sabadell, de Manlleu– i en va dirigir una esplèndida versió al Teatre Monumental de Mataró. Aquest cronista, situat entre els baixos, just al darrera de les timbales, xalava veient la precisió i la sensibilitat amb què Lluch dirigia una obra d’execució tan complicada i de sonoritat tan brillant.
Quina llàstima que des de les institucions no es valori més aquesta feina de recuperació històrica; el mínim que s’hauria pogut demanar a l’administració és que financés un enregistrament: estem parlant d’una obra important del nostre patrimoni cultural que ningú més podrà escoltar si hom no hi posa remei. A veure si quan deixem enrere la pandèmia, la Conselleria de Cultura ens fa una mica de cas.