"Triste y llorosa se queda la Facultad..." diu un dels versos de la famosa cançó estudiantil. És així com se senten les aules, les pissarres, els ordinadors, els vestíbuls, les taules i cadires de les universitats catalanes. ¡Si les parets parlessin! Sense alumnes o amb pocs alumnes pels passadissos, l'ambient és estrany, insòlit, depriment per ser a la tardor. Aquest cop la buidor universitària no és per una vaga, ni per una campana general després d'una farra juvenil, ni per una falsa amenaça, ni perquè un claustre hagi parat l'activitat docent. Aquest cop, els estudiants no hi són perquè el govern ens ha mig confinat. Classes en línia i alguna sessió presencial, però gairebé tot en línia. És la nova normalitat d'un curs acadèmic incert en què tots ens hem resignat a sentir olor de gel hidroalcohòlic a tothora i a parlar a través de videoconferències.
El paisatge de la Universitat de Vic s'ha transformat i tot sembla que vagi a mig gas. A l'entrada, control de temperatura. Als bars dels carrers dels voltants, persianes abaixades, taules precintades i només algun passavolant que demana un entrepà per emportar-se. Als aparcaments trobem més llocs buits que en període d'exàmens. I si tanquem els ulls i afinem l'oïda, sentirem el silenci o el so somort d'unes passes aïllades. Ha desaparegut la cridòria i també el brunzit o la remor de fons vital de les hores d'entrada i sortida. És trist, però és el que toca, ja que la salut és el més important. Malgrat que alguns remuguin en veu baixa, tothom obeeix i accepta amb estoïcisme la crua realitat. Paciència.
S'han escrit rius de tinta sobre les noves metodologies pedagògiques de la docència en línia. S'ha parlat de noves oportunitats, però també s'ha enyorat —i s'enyora— el calor humà, les encaixades de mans, les converses dels joves i els rostres destapats. És evident que la comunicació propera cara a cara és sempre millor que la comunicació digital, però també és innegable que la comunicació digital supleix la incomunicació forçada. Per tant, no hi ha debat. Cada situació s'afronta amb unes eines o amb unes altres, malgrat les moltíssimes contradiccions d'una gestió política de la Covid-19 a pals de cec, que prioritza unes activitats en detriment d'altres.
Com afecta tot plegat el treball autònom dels estudiants? És a dir, a la feina que s'encarrega per fer a fora de classe? En la carrera de Periodisme, sempre se'ns ha dit que cal potenciar l'aprenentatge a peu de carrer. El reporterisme. És bàsic anar al lloc dels fets, cobrir notícies, fer entrevistes, estar a prop de l'actualitat o buscar temes propis trepitjant els barris i coneixent la seva gent. És aquella lliçó que el redactor en cap de Las Noticias, Josep Miró i Folguera, ja donava a un jove Josep Pla fa més de cent anys (1919) i que continua vigent al segle XXI: "Vostè ha d'arribar a la redacció amb les butxaques plenes de notícies". (...) Un periodista ha de sortir al carrer per trobar "el fet brut, real, tangible, concret, pesant, ocorregut i definitiu".
Si tendim cap a un món virtual, intangible i reclòs, ens costarà Déu i ajut omplir les maletes de notícies noves que de veritat tinguin ànima i interès social. El curs passat vam encarregar als alumnes que escrivissin cròniques dels seus confinaments. Va ser una experiència nova i reeixida, però carregada d'un tedi excessiu, inevitable. Aquest any els alumnes de Periodisme han tornat a fer carrer, però són tantes les limitacions! Topen amb fonts d'informació que no els volen rebre, amb persones que defugen el contacte humà i que no accepten, per innecessari, que s'acostin a les seves empreses.
Si tot es fa avui a través de pantalles, resulta complicat entendre el context dels protagonistes d'aquesta crisi i és molt difícil aprofundir en les seves històries humanes. Amb la fredor de les videotrucades i amb les restriccions que hi pugui haver en les pràctiques a les empreses, és una proesa que l'ensenyament i l'aprenentatge universitaris siguin vius, directes i estimulants. Paciència.
El paisatge de la Universitat de Vic s'ha transformat i tot sembla que vagi a mig gas. A l'entrada, control de temperatura. Als bars dels carrers dels voltants, persianes abaixades, taules precintades i només algun passavolant que demana un entrepà per emportar-se. Als aparcaments trobem més llocs buits que en període d'exàmens. I si tanquem els ulls i afinem l'oïda, sentirem el silenci o el so somort d'unes passes aïllades. Ha desaparegut la cridòria i també el brunzit o la remor de fons vital de les hores d'entrada i sortida. És trist, però és el que toca, ja que la salut és el més important. Malgrat que alguns remuguin en veu baixa, tothom obeeix i accepta amb estoïcisme la crua realitat. Paciència.
S'han escrit rius de tinta sobre les noves metodologies pedagògiques de la docència en línia. S'ha parlat de noves oportunitats, però també s'ha enyorat —i s'enyora— el calor humà, les encaixades de mans, les converses dels joves i els rostres destapats. És evident que la comunicació propera cara a cara és sempre millor que la comunicació digital, però també és innegable que la comunicació digital supleix la incomunicació forçada. Per tant, no hi ha debat. Cada situació s'afronta amb unes eines o amb unes altres, malgrat les moltíssimes contradiccions d'una gestió política de la Covid-19 a pals de cec, que prioritza unes activitats en detriment d'altres.
Com afecta tot plegat el treball autònom dels estudiants? És a dir, a la feina que s'encarrega per fer a fora de classe? En la carrera de Periodisme, sempre se'ns ha dit que cal potenciar l'aprenentatge a peu de carrer. El reporterisme. És bàsic anar al lloc dels fets, cobrir notícies, fer entrevistes, estar a prop de l'actualitat o buscar temes propis trepitjant els barris i coneixent la seva gent. És aquella lliçó que el redactor en cap de Las Noticias, Josep Miró i Folguera, ja donava a un jove Josep Pla fa més de cent anys (1919) i que continua vigent al segle XXI: "Vostè ha d'arribar a la redacció amb les butxaques plenes de notícies". (...) Un periodista ha de sortir al carrer per trobar "el fet brut, real, tangible, concret, pesant, ocorregut i definitiu".
Si tendim cap a un món virtual, intangible i reclòs, ens costarà Déu i ajut omplir les maletes de notícies noves que de veritat tinguin ànima i interès social. El curs passat vam encarregar als alumnes que escrivissin cròniques dels seus confinaments. Va ser una experiència nova i reeixida, però carregada d'un tedi excessiu, inevitable. Aquest any els alumnes de Periodisme han tornat a fer carrer, però són tantes les limitacions! Topen amb fonts d'informació que no els volen rebre, amb persones que defugen el contacte humà i que no accepten, per innecessari, que s'acostin a les seves empreses.
Si tot es fa avui a través de pantalles, resulta complicat entendre el context dels protagonistes d'aquesta crisi i és molt difícil aprofundir en les seves històries humanes. Amb la fredor de les videotrucades i amb les restriccions que hi pugui haver en les pràctiques a les empreses, és una proesa que l'ensenyament i l'aprenentatge universitaris siguin vius, directes i estimulants. Paciència.