Cinto Torrents, antropòleg, professor i transmissor de la memòria cultural de la pagesia

Nascut i arrelat a Folgueroles, és llicenciat en antropologia cultural i doctor en aquesta disciplina des del 2013. A les portes de la jubilació, des de fa 37 anys dona classes a la Universitat de Vic. És un dels creadors i impulsors de la Xarxa de Patrimoni Rural Ecomuseu del Blat, un projecte centrat en la recuperació,  l’estudi i la divulgació de la cultura dels pagesos de la plana de Vic, amb l’objectiu de posar en valor el ric patrimoni material i immaterial d’una comarca eminentment agrícola i ramadera amb vocació de projecció universal.

Professor de la Facultat d’Educació, Traducció i Ciències Humanes de la UVic-UCC des dels inicis de l’Escola Universitària de Mestres d’Osona, primer dins del  Departament de Ciències Socials, i actualment dins del de Didàctica de les Arts i les Ciències. Des del 2000 va impulsar la secció d’etnografia del grup de recerca "Món rural: evolució i factors de canvi", un seguit de treballs que varen posar les bases  per endegar la seva tesi doctoral i els orígens de l’Ecomuseu del Blat. Actualment continua la investigació en patrimoni rural  en el marc del grup de recerca Coneixement i Didàctica (CODI). L’any 2013 va defensar la seva tesi doctoral a l'UB sobre la transformació de la tecnologia agrícola a la plana de Vic durant el segle XX, publicada, una part, en el llibre Femer fa graner, el 2009.

Viatger infatigable, als 20 anys, en ple fervor de la generació contracultural,  ja va seguir la Ruta de la Seda fins a l’Índia, Sri Lanka i Nepal. Posteriorment, durant anys ha recorregut més de mig món i ha fet incursions i estances en alguns països d’Àfrica, Àsia i Amèrica. Unes expedicions que ha aprofitat per conèixer els sistemes culturals i agraris dels diferents indrets que ha visitat i per ‘llegir’ els paisatges a fi de veure els productes que s’hi cultiven i la forma de vida dels seus habitants.

Coincidint amb l’entrada a la recta final del confinament estricte a causa de la pandèmia de la Covid-19, vam conversar per telèfon. Ell des de casa seva casa a Folgueroles i un servidor des del meu pis de Vic. En Cinto, que junt amb els seus germans, aquests darrers anys estan implementant un petit projecte cooperatiu de producció d’aliments agrícoles i animals per al consum autosuficient a Coll de Palou, l’indret on hi ha l’antiga granja familiar,  ara en procés de restauració cap a una via sostenible, situada a prop de la mítica Font del Desmai, ha trobat un parell d’hores per fer un repàs a la seva trajectòria vital i professional. Llàstima que parlant amb ell a distància es perd bona part de la salsa i l’humor estratosfèric que traspua habitualment.

Arrels a Folgueroles i Sant Julià de Vilatorta. Un forn de pa. La ‘Hispano Hilariense’. ‘El tio Manel’

El folguerolenc Cinto Torrents i Buxó va néixer el 16 d’agost del 1955 a la Clínica l’Aliança de Vic, en un part assistit pel doctor Anicet Altés. El van batejar amb els noms de Jacint, Joaquim i Antoni. El primer nom de Jacint, habitual en la nissaga Torrents (cinc  generacions), prové “del meu avi i padrí de bateig; i és el mateix nom que ja tenia el meu besavi (coetani de Jacint Verdaguer), el que van posar al meu avi, al meu pare i el que vam posar al meu fill. El besavi Cinto Torrents, de segon cognom es deia Tona; es dona la circumstància que un oncle de Can Tona, de nom Cinto Tona (la masia on Jacint Verdaguer va treballar quan era estudiant) va ser el padrí de bateig del poeta i del meu besavi i que a tots dos va posar el seu nom”.

En Cinto té dos germans: la Carme i en Gerard. Les seves arrels per la branca paterna cal situar-les al segle XVII, quan un fadristern del mas Torrents de Tavèrnoles es va instal·lar a la sagrera de l’església de Folgueroles, un poble rural que tradicionalment ha viscut dels boscos, els camps, el bestiar i les pedreres. En el recent arbre genealògic, el seu avi patern, Cinto Torrents i Font, es va casar amb Carme Bertrana i Company, filla del  Molí de Sau, i que l’any 1924 van obrir un forn de pa a la plaça Verdaguer de Folgueroles, a la casa on en Cinto viu actualment. Després, l’ofici de forner el van continuar el pare i un oncle, amb un forn a Figueres. Tanmateix, la família tenia una mica de terra, camps de conreu, bestiar i hort.
 
L’avi matern, Pere Buxó, de ca la Ramona de Sant Julià de Vilatorta, “era un ebenista que es va formar com a artesà a Barcelona. Després va muntar una fusteria al poble i es va casar amb l’Antonia Claramunt, de Ribes de Freser; a banda de la fusteria, els avis materns, més menestrals que pagesos, també cuidaven un petit hort i quatre gallines”.

El seu pare, Cinto Torrents i Bertrana, va néixer a Folgueroles el 1926 i era el gran de vuit germans. Seguint la tradició familiar va fer de forner, “un ofici que havia après a Vic, a Can Gana. Però en una època que per viure s’havien de tocar diverses tecles, també feia de taxista, menava alguns camps i criava bestiar. Els pares varen deixar el forn l’any 1974, al constatar que el negoci no donava per tant -el pa encara anava molt barat-; i si volien que els fills estudiéssim (quan podíem, jo l’ajudava fent de mosso al forn i la meva germana Carme fent de dependenta a la botiga), d’acord amb la mare va decidir dedicar-se a fer de pagès. Van comprar un parell de camps als germans del pare, on van construir una granja de porcs de cicle tancat i vedells d’engreix”.

La seva mare, Teresa Buxó i Claramunt, es va formar com a modista. Quan va ser a Folgueroles, es va cuidar de portar la fleca junt amb els avis, el pare i una tieta. A finals dels 60 es va associar amb un oncle d’en Cinto, i “va muntar un taller artesanal de fabricació de bosses de pell, que després es venien a la costa. Recollien i triaven els retalls de pells que rebutjaven les cases de confecció, les tallaven i marcaven, i les repartien entre una setantena de dones del poble que les cosien cadascuna a casa seva i es convertien en bosses, peücs, fundes de volant de cotxe o fins i tot mantes. Mirat des d’avui, en aquella àpoca anaven avançats, perquè reciclaven uns retalls de pell bona que anaven a parar a les escombraries”.

De ben petit, en Cinto va començar a estudiar al parvulari de l’escola pública de Folgueroles, a l’edifici de l’antic ajuntament, on va estar fins als deu anys. Dels seu pas pel centre educatiu recorda amb afecte els mestres Ramona Dodas i Ernest Morató. En aquella època a Folgueroles hi havia molts pocs cotxes i encara s’anava en carro: “La majoria de cases feien poc o molt de pagesos, i tothom menava un hort i criava una mica de bestiar. També hi havia gent que treballava a la fàbrica o en algun taller; d’altres feien de picapedrers estacionals o durant tot l’any”.

Té gravats a la memòria els “cotxes de línia de la Hispano Hilariense que paraven a la plaça. N’hi havia dos cada dia, un al matí i l’altre al vespre. Però el dia fort era el dissabte, quan la plaça s’omplia de  gent que baixava en carros i tartanes de Savassona, quan aquella zona encara estava poblada. Deixaven el bestiar a la plaça, se n’anaven al mercat de Vic i tornaven a la tarda. Per la canalla, aquells dissabtes eren una autèntica festa; el terra quedava ple de buines i pixats de cavall, amb els animals fermats a les anelles, alguns dels quals els guardaven al corral de casa del meu ‘tio’ Manel, un tiet avi meu conegut familiarment com El Coronel, a qui l’hereu li va llegar la propietat. La casa on ara visc jo, al costat, la va deixar al meu avi, aquest al meu pare i el meu pare a mi”.

Per ell, el ‘tio’ Manel i la tia Mercè, la seva dona (originària de can Fil de Sant Julià de Vilatorta), van ser uns referents importants: “Com que érem veïns, des de casa jo veia  els darreres de casa seva, on tenien l’euga Mari, l’hort, vaques de llet, truges i aviram. L’avi Cinto va morir quan jo tenia nou anys i el seu germà Manel em va fer com d’avi durant la meva adolescència. Quan arribava l’època de batre, o quan anàvem al camp a segar alfals o civada, jo sempre anava amb el ‘tio’, a qui li agradaven molt els cavalls, una afició que jo comparteixo.
 
Havia fet la mili a Burgos durant tres anys, a cavalleria, a l’època de Primo de Rivera. Per la seva banda, la tia Mercè es cuidava d’una botigueta de vitualles situada a la plaça, una mena de colmado on venia vi i ratafia, oli, sabó, llegums a granel, ous, agulles d’estendre, caramels, pega dolça... La botiga també havia estat una petita fonda on els passavolants podien menjar alguna coseta. Si al forn de casa la gent en deien a Can Torrents del Pa, a la botiga de la tia Mercè i l’oncle Manel en deien Can Torrents del Vi”.

En la seva etapa infantil, el seu àmbit de joc era “la plaça Verdaguer que tenia a tocar  les hortes de La Sala, prop del torrent. La primera urbanització va afectar aquesta zona, que estava plena de caminets, on anàvem a  caçar grills, i sovint ens acostàvem a la Font del Glaç. De més grandets, als tretze o catorze anys ja vam començar a anar al bosc, on teníem amagatalls i fèiem cabanes. Amb el bàndol dels sagals de Folgueroles ens barallàvem a cops de roc i petadors contra els del barri de la Ricardera”.

El flabiolaire ‘Roviretes’. A l’ombra de Mossèn Cinto Verdaguer. Batxillerat a Vic. Barcelona i la Universitat

Tanmateix, reconeix que la descoberta del territori la va fer, entre d’altres, de la ma del mític flabiolaire Josep Verdaguer ‘Roviretes’ “de qui vam ser veïns durant la meva infantesa. A banda de flabiolaire, coneixia tots els secrets del bosc perquè feia de subhastador de fusta i tenia una brigada de talladors llogats. Cada dia a les sis del matí, quan encara era fosc, abans d’anar cap a  la feina, venia amb el seu gosset a comprar un llonguet al forn i era el primer client. Es desplaçava en moto, una Montesa Brio, i de vegades agafava l’escopeta i se m’enduia a veure els talladors (sempre amb el gos corrent darrere la moto); després, em deixava en una barraca, on jo havia d’esperar les perdius. Em va ensenyar moltes coses relacionades amb l’observació del bosc i la caça”.

Si Folgueroles va ser la pàtria natal de Jacint Verdaguer, quan en Cinto era petit “es parlava poc del Poeta, era  un personatge circumstancial. Encara teníem poca consciència de ser un poble únic gràcies a ell, tot i que al poble hi havia la Casa Verdaguer, inaugurada als anys seixanta, als carrers hi havia versos seus col·locats en plaques i cada any es feia la Festa Verdaguer. Però com que era una època molt missaire, a Mossèn Cinto se’l considerava més pel vessant de capellà. De fet, la gent de Folgueroles en general encara no tenia prou cultura per reconèixer la seva vàlua com a literat i estava segrestat pel clero i el nacionalcatolicisme. Per a molts, quedava com una cosa anecdòtica. Anys després, però, quan vaig ser conscient de la importància del literat, vaig fer-me soci de l’entitat Amics de Verdaguer”.

Explica que la Teresina, la seva  mare, “havia col·laborat moltes vegades amb la impulsora de la tradicional ofrena floral al Poeta, la Josefa Vila, coneguda com la Pepa de Cal Rei, una carnissera que des de poc abans dels anys seixanta cada 17 de maig -aniversari del naixement de Verdaguer - portava un ram de flors al Pedró dedicat a Verdaguer, un monument noucentista que l’arquitecte  Pericas va aixecar a la plaça del poble l’any 1908. Aquest maig, precisament, s’ha commemorat el 175è aniversari del naixement del Poeta, però la Festa Verdaguer no s’ha pogut celebrar  per culpa del confinament derivat de la pandèmia del Covid-19. De tota manera, el passat 17 de maig el Pedró va quedar embolcallat amb un entramat de vímets i cobert de rams de flors boscanes i de jardí que la gent va portar, seguint els versos d’un seu poema que diu: ‘Cobriu-me de flors que d’amors em moro, cobriu-me de flors que em moro d’amors’”.

Acabat el cicle d’estudis a Folgueroles, en Cinto va entrar al Col·legi de Sant Miquel dels Sants de Vic, a l’època que el director era mossèn Barniol, conegut entre els alumnes com l’Amo. Allà hi va cursar els sis cursos de batxillerat, les revàlides i el COU:  “A partir dels onze anys, cada dia agafava el cotxe de línia i anava cap a classe a Vic. A Sant Miquel encara vaig ensopegar una època molt arcaica, amb professors de la vella guàrdia, com en Pelacanyes, en Borra, mossèn Palà (En Tomaquera)... Aleshores era habitual veure alumnes castigats i agenollats amb els braços en creu, o que t’obliguessin a escriure 40 vegades les Obres de Misericòrdia”.
 
Després, coincidint amb l’entrada com a director de Ricard Torrents (un oncle seu), “les coses van anar canviant i els professors van començar a tenir un tarannà més raonable, com en Reig, en Solé, en Vila, la Codina, en Fornols... Quan vaig fer COU, el canvi pedagògic encara no s’havia consolidat, però l’alumnat ja era mixt i entre els alumnes també s’havien produït canvis notables perquè per primera vegada es va fer una vaga. Coincidint amb els judicis de Burgos, el desembre de 1970, que a Vic van culminar amb una manifestació estudiantil en contra de la petició de cinc penes de mort per uns militants bascos, havíem anat a fer alguna reunió clandestina a la font dels Frares amb estudiants de l’Institut Jaume Callís”.

Fins que va arribar el moment d’anar a la Universitat: “A la meva família tenien estudis superiors els meus oncles Mercè, Ricard  i Joan. Tot i no saber gaire què fer, una mica pressionat per l’entorn a fi de continuar els estudis, l’any 1972 em vaig matricular a la Facultat de Biologia de la Universitat Central. Jo havia fet el COU a la branca de ciències, i com que tenia afició pels animals, podia optar per fer veterinària o biologia.  A Barcelona em vaig instal·lar a casa d’una meva tieta que vivia a Pedralbes, al costat del quarter del Bruch, a prop de la facultat. Aquell curs va estar envoltat de molta efervescència política, amb moltes assemblees i manifestacions. D’altra banda, com que portava una vida força independent, junt amb els meus cosins vaig freqüentar els bars musicals de la part baixa de les Rambles i vaig anar a moltes festes a pisos d’estudiants”.

A finals del primer curs, “amb tres amics que estudiàvem a la facultat i seguint l’afició per la natura que tots teníem, vam aconseguir un permís especial per entrar al Coto de Doñana, a Huelva, on vam anar amb un Seat 1500. També vaig fer un viatge a Itàlia amb una furgoneta Citroën amb dos cosins i un amic. Aquestes dues sortides van ser els meus primers viatges iniciàtics, en el sentit que hi vam anar sols, sense la tutela de ningú. Recordo que en tornant de Doñana, vaig anar a buscar les notes i vaig trobar-me que ho havia suspès tot, encara que, per l’edat, anava un curs avançat.  Després d’aquestes carabasses, vaig decidir matricular-me a la Universitat Autònoma, a Bellaterra, a la carrera de Filosofia i Lletres, per finalment estudiar l’especialitat d’Antropologia. Els primers temps a l’Autònoma també hi va haver molt moviment polític i moltes protestes. Segurament vam fer més assemblees que classes”.

Contracultura. Una epopeia per la Ruta de la Seda.

Mentre feia la carrera, els caps de setmana pujava a la Plana, a Folgueroles i a Vic, on es va implicar amb les activitats dels joves contraculturals: “Primer ens trobàvem al Cap d’Estopes, i al cap de poc al Cafè Vic, que vaig freqüentar més temps; allà vaig conèixer tota la colla d’amics que muntaven saraus i happenings. En més d’una ocasió, a l’estar relacionat amb el món de pagès, em van demanar que hi col·laborés portant una burra, com la vegada que es va celebrar el Solàrium a la Plaça i l’arribada de la Pubilla del Mèder, una cercavila que va recórrer tot Vic encapçalada per la burra que jo menava, amb la pubilla -que era un garrí- enfilada a dalt del carro. Dos dies després, tota la colla ens el vam menjar a la brasa a les Alzines Sureres de Folgueroles.

Una altra vegada també em vaig encarregar de portar una burra en una actuació de la Coral Vajillas retransmesa en directe per TVE des de la plaça Major de Vic. Amb la gent del Cafè Vic vaig compartir festes i excursions com l’anada a Canet de Mar amb motiu del Festival de  de Rock, durant el qual en Pau Riba va pujar a l’escenari amb una gorra meva que jo havia portat de Mazar-i-Sharif, de l’Afganistan, i se la va quedar”.

Coincidint amb l’inici del curs 75-76 ,  havia fet un al·lucinant viatge per terra cap a l’Índia seguint la mítica Ruta de la Seda. Avui, la seva epopeia seria impossible de realitzar, atesa la gran dificultat que suposa la permanent desestabilització de la zona, plena de guerres i conflictes: “Faltaven poques setmanes per la  mort de Franco i molta gent tenia cava a la nevera esperant la seva mort, però no hi havia manera. Les classes a la universitat no començàvem i vàrem decidir anar de viatge. El viatge el vam fer amb un meu cosí de la meva mateixa edat, que parlava bé l’anglès i tenia una mica d’experiència viatgera".
 
Aquell estiu "tots dos havíem treballat al gran hotel Samba de Tossa de Mar, que tenia mil habitacions. Ell hi va fer de cambrer i jo m’ocupava de fer el canvi de moneda als clients de l’hotel. A les nits anàvem a les discos a fer-la petar i vam sentir parlar de l’Índia i del famós Magic Bus, un vehicle que anava d’Amsterdam a Katmandú en un mes. Com que després de treballar ens van quedar uns 1.000 dòlars nets a cada un -unes seixanta mil pessetes de l’època- vam decidir preparar les motxilles i anar cap a Estambul, agafant a Milan el tren Orient Express que anava de París a Estambul en cinc dies. Vam pensar que si arribàvem a Turquia i ens quedaven diners, ja seria molt”.

Durant la seva estança a Estambul, van trobar-se amb molts viatgers hippies que anaven i venien de l’Índia, i van decidir continuar el viatge cap a l'Orient: “A finals d’octubre vam arribar a Afganistan. Allà, curiosament, al saber que érem espanyols ens van demanar si teníem per vendre alguna pistola Star de les que es fabricaven a Bilbao. Vam ensopegar un hivern molt fred i les vam passar una mica putes. La gent d’Afganistan, pertanyent a diverses ètnies, em va deixar tocat, perquè era molt amable i hospitalària, resistent i rústica, tant els grans com els petits.  Si a Turquia i Iran hi vam passar de camí, a l’Afganistan ens hi vam quedar un mes, i ens aturàvem quatre o cinc dies a cada lloc on paràvem. Aleshores em va sorprendre que en un medi tant dur i amb tants pocs recursos, aquella gent t’ho donava tot. Mai no vam tenir cap problema”.

A principis de desembre els dos viatgers van arribar en avioneta a Peshawar, de retorn de Xitral, a la serralada del Tirix-Mir: “Allà ens van ensenyar un diari en àrab amb una portada on apareixia Franco quan era jove i vestit de mariner, i ens van dir que havia mort. Com que en aquella època no hi havia internet ni telèfon mòbil, mentre va durar el viatge, ens comunicàvem amb la família  per carta, a través de la Poste Restante de les poblacions que teníem previst visitar. Així, si els enviàvem una carta des de Pakistan, els dèiem que al cap d’un mes seríem a Delhi, a l’Índia, on nosaltres aniríem a recollir la correspondència a l’oficina de Correus”.

Després d’anar a Lahore, a la regió paquistanesa del Punjab, “vam arribar a Amritsar, la capital del Punjab indi i vam continuar fins a Nova Delhi, on vam visitar uns coneguts de Barcelona i vam poder deixar tot l’equipatge d’hivern (sabates, jaquetes...) a casa seva. Llavors ens vam desplaçar en tren fins a Bombai, on vam agafar un vaixell fins a Calangute, a l’estat de Goa, una ex-colònia portuguesa, i ens vam instal·lar a Anjuna, la platja on es reunien els hippies, on vam passar el Nadal i vam assistir al Festival de Lluna Plena, amb música en viu; a la platja hi havia una gentada de déu: italians, australians, japonesos i algun espanyol; hi havia gent de tot arreu, encara que predominaven més els nois que les noies. Acabat el Nadal, vam anar a tirant cap al sud, a Kerala, on vam passar el Cap d'Any a les dependències d’uns frares bascos que feien acció social a la zona i que ens van acollir tres dies. La pròxima etapa ens va dur a Madurai i Trivandrum, a la frontera amb Sri Lanka, on vam quedar-nos tres setmanes a la costa oest, ja que en aquella època de l’any no hi havia la pluja dels monsons”.

Llavors es van dirigir cap a l’est de la Índia, a Madràs (Chenai), Pondichery, Puri i més al Nord fins a Calcuta “sempre en tren, en llitera, amb la targeta d’estudiant, que sortia molt barat (érem estudiants en període de pròrrogues per fer el servei militar). Però a Calcuta, pujant en un autobús, al meu cosí li van robar la cartera on duia el passaport, alguns diners i xecs de viatge. Teníem planificat entrar al Nepal anant amb el tren de Dargeling, però vam haver de tornar a Nova Delhi per poder anar a l’ambaixada espanyola perquè li fessin el passaport”.
 
Quan vam tenir els documents en regla, vam recollir els estris de la temporada d’hivern que havíem deixat a casa dels coneguts, vam anar en tren fins a Patna i després cap a Katmandú enfilats en un camió que transportava sacs de blat, i que també anava ple de shadús -ascetes errants que es dediquen a la meditació i mengen allò que la gent els dona- que anaven al Nepal, al festival de Pashupatinath. Després d’estar quinze dies a Katmandú, vam anar a Pokhara i allà em vaig posar malalt. Passejant pel llac en una canoa, en una riba vàrem ajudar a un pagès a treure una vaca que se li havia enfonsat al fang. Ben acalorats, jo vaig tenir la mala pensada de tirar-me al llac, que tenia una aigua molt freda”.

A resultes d’aquell bany, va agafar “unes febres reumàtiques i vam anar a l’hospital de l’ONU, on em van donar una bossa d’aspirines i pastilles de penicil·lina, i em van dir que tornés a casa tan ràpid com pogués. El meu cosí va tenir molta feina amb mi per tornar cap a casa, perquè m’havia aprimat molt, em trobava molt dèbil i estava força grogui’. Vam anar a Benarés i després a Nova Delhi, on vam agafar un avió fins a París i un tren que ens va portar a Barcelona. Quan vaig ser a casa de la tieta, la mare del meu cosí, vaig menjar una escudella i em vaig marejar perquè aquell plat tenia massa substància”.

El 1977, un any i mig després, quan encara estudiava a l’Autònoma, va fer un nou viatge al Pakistan amb dos amics més: “Vam seguir la ruta de l’anterior viatge, però a Estambul vam agafar un vaixell i a través del mar Negre vam arribar a Trabzon (una antiga ciutat romana situada a la costa asiàtica turca), i vam anar fins a Erzurum, ja en territori dels kurds, al costat de la frontera amb Iran. Durant la travessia les vam passar molt punyeteres per culpa de la mala mar, una galerna de mil dimonis. Vam anar a Afganistan, i després (pocs dies abans de Nadal) vam arribar a Lahore, a Pakistan, i vàrem decidir tornar. A la tornada, quan vam travessar de Turquia a Grècia, amb el canvi de lires turques a dracmes hi vam perdre molts diners i ens va venir just que no tornem. Vam tenir sort d’uns amics italians que ens van acomboiar”.

Llicenciatura. Mèxic. La mili a les Canàries. A la UVic.

Mentre va fer els dos periples per terres asiàtiques, en Cinto va continuar els seus estudis universitaris, que compaginava els caps de setmana i durant els períodes vacacionals ajudant el seu pare a la granja familiar: “Teníem 60 truges de cria en un cicle tancat d’engreix de porcs, una trentena de vedells i també algun cavall (sempre he tingut, igual que el pare, molta afició als cavalls). En aquella època tenien una bassa de purins a l’estil industrial, un suc que venien a recollir regularment per abocar-lo als camps. Ara tenim un femer, però com els de fa anys, i fem compostatge”.

El Mercat del Ram de l’any 1977 va conèixer l’Agnès Tahull i Peguera, una noia de casa Sans de Barruera (a la Vall de Boí, Alta Ribagorça), es van enamorar i van continuar festejant.  Ja llicenciat, l’any 1979, ell i la seva companya van fer un viatge als EUA i Mèxic: “L’Agnès tenia un oncle capellà, un germà del seu pare, que vivia a Las Vegas. El vam anar a veure, i després vam aprofitar per fer un periple de dos mesos per Mèxic. Vam entrar pel nord i vam arribar al sud, al Yucatán. Mentre érem a Palenque vam conviure i viatjar una setmana amb els expedicionaris vigatans de l'Operació Globus, que donaven la volta al món en un camió Pegaso, que havíem trobat per casualitat”.  
 
Poc temps després de la tornada de Mèxic, com que se li havien acabat les pròrrogues d’estudiant, va haver de fer el servei militar: “El gener de 1980 vaig anar a les Canàries, a fer el campament a Santa Cruz de Tenerife. Molts companys de la meva generació s’havien deslliurat de la mili al·legant diverses malalties, fictícies o no. I encara que jo no tenia cap simpatia pel militarisme, per no fer un lleig al meu pare, vaig decidir fer la mili. De fet, com que ja havia viatjat molt, vaig pensar que era una ocasió per conèixer gent i mon. Després de fer el campament al quarter de Santa Cruz de Tenerife, vaig entrar voluntari a la COE (Cuerpo de Operaciones Especiales), al quarter de la Mina, prop de La Laguna, un cos especial acostumat a viure a la intempèrie, a espavilar-se, a nedar, caminar i a fer supervivència”.
 
Si alguna cosa bona es va emportar d’aquella experiència, va ser “la descoberta de la capacitat de resistència que tenim els humans; quan sembla que has acabat els torrons, sempre et surt energia per tirar endavant. Vaig fer sis mesos de recluta i sis més de veterà, i em vaig adonar que la filosofia de l’exèrcit era la d’humiliar la gent: el més ‘puta’ cardava els altres. Cada tres setmanes havíem de fer maniobres en algun lloc de l’illa de Tenerife, per on vaig caminar de dalt  a baix, i d’orient a ponent, fent jornades de supervivència al bosc, al mar i a la platja”.
 
Els primers dies pensava: “hòstia, quina badada que he fet! Podia haver passat una mili tranquil·la i me l’he complicat. Sort en vaig tenir d’un permís, i que l’Agnès va poder venir a passar uns quants dies a Tenerife a fer-me companyia. Però també vaig experimentar el cantó positiu: l’amistat entre els companys soldats amb els que convivia cada dia. I una altra cosa que em va anar bé: quan vaig ser veterà, vaig entrar al gabinet cartogràfic on em cuidava dels mapes; allà vaig aprendre més cartografia que a la facultat. Em vaig llicenciar el 21 de febrer del 1981, dos dies abans del cop d’estat del 23-F. La conclusió va ser que si la meva generació era militarista per força, i que jo era -i soc- pacifista, puc dir que sé quin pa hi donen a l’exèrcit”.
 
Entre 1982 i 1990 va treballar de bracet amb la seva germana Carme elaborant fitxes de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat, “un encàrrec que ens va fer l’historiador taradellenc Antoni Pladevall, que aleshores era el cap la secció d’aquest organisme. Aquella feina em va permetre familiaritzar-me amb el territori, amb el mon rural i amb la pagesia”.

Al curs acadèmic 1983-84 va iniciar la seva etapa docent com a professor de Geografia de Catalunya a l’Escola Universitària de Mestres d’Osona (l’embrió de la futura Universitat de Vic), aleshores ubicada al Col·legi de Sant Miquel dels Sants. Un any després, les classes es van traslladar a la zona de Miramarges, on avui hi ha la seu de la UVic. Des de llavors, i durant 37 anys, sempre ha donat classes vinculat al departament de Ciències Socials.
 
L'any 1988 amb l’Agnès van decidir tenir un fill, que va néixer el juny de 1989. Una vegada casats, se’n van anar tots tres de viatge a Cuba. “Vivíem  en un pis de Barcelona i jo anava i venia de Folgueroles, segons els dies que tenia classe. En Jacint anava a escola i l’Agnès treballava en un despatx d’advocats. Els caps de setmana solíem anar a Folgueroles, on de mica en mica ens anàvem arreglant la casa que el pare ens havia donat. Tres o quatre cops l’any anàvem a Barruera a veure la família de l’Agnès i a passar-hi uns dies. L'any 2007 l’Agnès va emmalaltir i va morir el juny de 2008. De llavors ençà visc entre Folgueroles i Vic. En Jacint (Jazz) va estudiar la carrera de mestre de primària a la UVic. Ara fa de mestre especialista en música i educació física en escoles de la comarca, i és músic del grup de rumba catalana Pelat i Pelut”.

Però tornem enrere. Els inicis de la seva trajectòria docent van coincidir amb una època marcada per les corrents innovadores en l’àmbit de les ciències socials, que proposaven l’aprenentatge actiu en contacte amb el medi, amb sortides de camp i estades en cases de colònies: “Aquells dies treballàvem les àrees de coneixement del medi en col·laboració amb la gent de la Vola, dedicada a sensibilitzar i informar la població en temes de caràcter ambiental. Llavors, entre altres tasques, elaboràvem programes educatius i material escolar. En aquell àmbit, la tònica era promoure el coneixement fent servir les ‘xiruques’, tal com deia el pedagog i geògraf Pau Vila”.

Durant tot el temps que ha donat classes a la UVic, en Cinto s’ha dedicat a impartir les assignatures de: Coneixement del Medi, Didàctica de les Ciències Socials i l’optativa de Festes Populars a l’escola als estudiants de mestres en educació infantil i educació primària; o l’assignatura de Societat i Cultura als estudiants d’educació social, i l’optativa de Jocs Populars i tradicionals als estudiants de ciències de l’activitat física i l’esport. Sempre que ha pogut ha utilitzat un mètode d’ensenyament actiu proposant activitats participatives als alumnes i transmetent interès pel coneixement de l’entorn i el patrimoni local. Pel que fa a la investigació, ha estat vinculat al grup de recerca GREUV estudiant el patrimoni educatiu, al Grup de Recerca Coneixement Didàctica de la UVic (CODI), i al Grup de Didàctica en Patrimoni Local. A nivell de gestió va desenvolupar durant deu anys (1989-1999) les funcions de cap de departament de Ciències Socials.

En el transcurs del seus prop de quaranta anys de docència, la tipologia dels estudiants ha canviat molt: “Ells han evolucionat i els professors també hem hagut de canviar de xip, perquè les didàctiques específiques s’han convertit en ciències, i en funció de cada època, han adoptat esquemes diferents i nous  paradigmes. En el meu cas, vaig començar a fer de professor amb alumnes que eren pràcticament contemporanis, o de qui jo podia ser el seu pare; avui, però, ja podria ser el seu avi. És la generació digital que es mou amb ordinadors i treballa bàsicament ajudada per la tecnologia. En aquest context, bona part del cos docent els últims anys treballem amb suport informàtic, encara que ens les hem vist de tots colors per acostumar-nos-hi, almenys jo, que ja estic a la recta final i em jubilo aquest agost.  Amb el canvi que es preveu en l’àmbit de l’ensenyament, eminentment virtual, els professors s’hauran de passar el  dia a l’ordinador i hauran de ser molt endreçats i disciplinats per dominar aquest sistema. Jo me n’he escapat pels pèls!”.

Mentrestant, aquests darrers anys, la seva activitat com a ensenyant l’ha compartit amb la seva implicació amb el món de la pagesia, “un ambient que vaig viure de petit i amb el que encara estic en contacte permanent. A partir del 2000, quan vaig començar a elaborar el projecte de la tesi doctoral, m’hi vaig dedicar a nivell científic. Durant aquest període vaig fer tota mena de treballs de camp en les masies, recollint coneixements de fonts orals, i vaig a anar consolidant aquest perfil, que vaig concentrar en la tesi. Em vaig adonar que en el medi rural hi havia un entorn productiu molt extens, amb zones de camp, bosc i cases de pagès, i vaig interessar-me per l’etnografia de les eines i les feines dels pagesos i de com han anat evolucionant”.

Des que va començar a treballar en els fonaments de la tesi doctoral fins que la va tenir enllestida, van transcorre prop de vint anys: “L’any 2000 , mitjançant el Centre d’Estudis Socials d’Osona, l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya del Departament de Cultura de la Generalitat em van concedir una subvenció per fer l’inventari i documentació de la col·lecció de guarniments del mas El Colomer, al terme de Taradell. En els anys següents, continuant amb la mateixa via de subvencions, vaig dirigir quatre projectes més d’inventari i documentació de les col·leccions de cistells i eines agrícoles d’aquest mas; dels carros de l’Alzinar de la Roca; de les eines de carreter del taller de can Marxant, també de Taradell, i de les eines del mas El Soler de Santa Eulàlia de Riuprimer. La meva tasca va consistir en posar les bases per fer un ampli inventari de la tecnologia de la pagesia i de la seva evolució. Fins que, finalment, l’any  2103 vaig defensar la meva tesi, Eines i feines de pagès, evolució de la tecnologia agrícola a la Plana de Vic al segle XX, un treball que va dirigir l’antropòleg de la UB Jesús Contreras, el mateix que va escriure el pròleg del meu llibre Femer fa graner, publicat el 2009”.
 
Considera que si abans “un doctor era el que sabia més d’una matèria perquè feia molts anys que hi batallava, avui el model universitari promou que quan els estudiants acaben la carrera ja comencen el doctorat i es converteixen en doctors als 28 anys. Avui, a les universitats s’incentiva la recerca; però en aquella època havíem de limitar-nos a fer les classes, i les ànsies per investigar havien d’anar per compte teu. De tota manera, en el meu cas, he de reconèixer que la UVic em va ajudar concedint-me alguns mesos sabàtics per dedicar-me a la investigació”.‘

Femer fa graner’: Eines i feines dels pagesos a la plana de Vic. Els masovers. ‘Els tractors no caguen’. La indústria ramadera

Tal com s’ha dit més amunt, l’any 2009 va publicar el llibre Femer fa graner, una part del qual més tard es va ampliar en la posterior tesi doctoral. Aquest llibre, editat pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana del Departament de Cultura de la Generalitat, en la col·lecció Temes d’Etnologia de Catalunya, és un estudi dels canvis tecnològics en el món agrari català, centrat en la plana de Vic. Una mirada precisa al món de la pagesia, “un ofici exercit per diverses classes socials d’agricultors, des de propietaris, masovers, arrendataris fins a  jornalers. Un sector social imprescindible, que durant segles ha gestionat amb eficàcia i saviesa els productes que ens regalen la terra, el territori, el bestiar, els boscos i els erms,  amb la finalitat de treure’n el màxim rendiment, aplicant les tècniques adequades i seguint els cicles estacionals, les rotacions de conreus i les fases biològiques de la cria del bestiar”.

Per redactar aquesta obra es va documentar a consciència: “Per descriure el pas de la feina manual a la mecanització del camp, dels fems i l’herbejar a mà als adobs minerals i els herbicides, del fangar i l’arada al tractor amb l’arada giratòria, i del segar a mà a la segadora batedora. Primer vaig recollir de fonts orals la memòria històrica sobre els sabers, les habilitats i els utillatges emprats en el conreu de la terra i la cria del bestiar. Després vaig sintetitzar la informació recollida per reconstruir l’evolució i els processos tècnics emprats pels pagesos”.

El seu marc d’estudi es va centrar en l’àmbit geogràfic de la plana de Vic, una llarga depressió buidada pel riu Ter i alguns dels seus afluents al nord, i pel riu Congost al sud. El territori, una plana central envoltada de zones que van prenent més altura, és el marc ideal per acollir la mítica boira que es genera gràcies a la inversió tèrmica. Segons Torrents, el motor de l’agricultura a casa nostra “sempre s’ha associat a la figura del masover, el protagonista indiscutible de la pagesia. Havia de tenir cura i esporgar els arbres, i plantar la varietat d’espècies que li ordenava l’amo. Cada any havia d’informar per escrit de les garberes collides de gra; conservar les terres, els usos i els costums del país; conservar els camins, els recs, les rases i els marges; vigilar el bosc; aplegar fullaraca, desferres de blat de moro i els materials orgànics de la comuna del propietari. Havia de pesar i donar compte al propietari de les càrregues de carbó vegetal; portar cada estiu les càrregues de llenya estipulades a casa de l’amo; tenir cura de l'honorabilitat de l’amo i de l'Església, informant de les blasfèmies i crítiques que li pogués fer el veïnat”.

Per contra, “el masover tenia prohibit vendre els fems, la palla, les hortalisses i els farratges produïts sense permís exprés de l'amo. O tallar arbres i fer llenya sense el seu consentiment; extreure aglans i herba del bosc; criar més bestiar del que especificava el contracte, en especial la cria de cabres; deixar pasturar bestiar d'altres explotacions a les terres arrendades, i exercir cap altre treball que no fos el de masoveria”.

Un element fonamental de la pagesia és el mas: “Una propietat agrícola formada pel conjunt de les terres de conreu, les hortes, els boscos, les pollancredes, els arbres singulars, els erms i les terrers gestionats des de la masia principal, que dona nom a la propietat, i on l’amo establia els contractes amb els masovers, els parcers i els jornalers”.
 
En relació a la cria del bestiar, el llibre fa referència “a l’alimentació i cura dels animals de treball, l’aviram i els conills criats per a l’autoconsum. Però també als animals de companyia que conviuen amb els pagesos, com gats i gossos (per al control dels rosegadors i dels ramats, i per a la caça). I, finalment, els animals d’entreteniment: ocells de cant, perdius i guatlles, o fures per caçar conills al cau”.

A Femer fa graner hi trobem descrites les principals feines dels conreus de la terra: “llaurar, rasclar, aplanar i trullar, en una primera fase. Després, sembrar o plantar patates, blat de moro, blats, forments i xeixes, ordis i mestalls, civades, trepadelles i alfals. Quan el cicle s’havia acabat, tocava collir, guardar, ensacar i emmagatzemar els productes. Però no hi podien faltar els bous, cavalls, eugues, burros i els mulats. O les llavors, els fertilitzants, els agents atmosfèrics, els instruments de treball i els oficis menestrals lligats a la pagesia”.

El llibre acaba reflexionant sobre els canvis més radicals, coincidint amb l’accelerada mecanització de la dècada dels seixanta, durant la qual “la força de tracció animal va ser substituïda pels tractors i altres màquines mogudes amb combustible fòssil; primer amb motors de gasolina, i més tard de gasoli. Ben aviat van arribar les segadores-batedores i es va començar a sembrar una gran varietat de cereals moderns, més productius, de palla més curta i més resistents. Però es van abandonar alguns cereals que presentaven dificultats per a la maquinària”.

Segons Torrents, amb la mecanització sobtada del camp, “hi va haver una ràpida davallada dels animals de treball davant dels tractors, amb el consegüent augment de la cria intensiva en estables de vaques de llet, i la introducció de noves races més productives, especialment de vaques holandeses. Tot plegat va transformar els sistemes d’aprofitament dels farratges amb la introducció de les sitges de fermentació i emmagatzematge i les bales que facilitaven la seva conservació durant l’any. Finalment, la proliferació de la cria massiva de porcs i el canvi de la varietat local per races més productives, van acabar de modificar els sistemes agrícoles i el paisatge rural de la plana de Vic i d’arreu de Catalunya”.

Una dita popular que Jesús Contreras recull en el pròleg del llibre il·lustra molt bé la transformació del camp: ‘Els tractors no caguen’, una dita que Torrents va extreure “de la conversa recollida anteriorment per una antropòloga amb un pagès de Folgueroles mentre ell ponderava els avantatges i inconvenients dels tractors. I és que en el canvi tecnològic sempre hi ha hagut diversitat d’opinions”.

Per ell, que durant deu anys va ser president dels Tonis de Folgueroles -i ja fa anys que també és soci de l’ICA (Institut Català d’Antropologia)-, “s’hauria de saber que fangar la terra suposa un esforç, i que per cultivar un camp s’inverteix una quantitat i una qualitat diferent d’energia si es fa amb l’ajuda d’una euga o d’un tractor. Les màquines ens han allunyat de la terra,  i per això hem de saber redescobrir-la i aprendre a utilitzar els fertilitzants, perquè a la terra no se la pot maltractar. La transició de la tracció animal al tractor va modificar la pagesia encara que, després, la capitalització del camp ha acabat devorant les explotacions familiars, i avui molts pagesos són assalariats d’alguna indústria ramadera o agrícola, com abans els obrers de les fàbriques. Els pocs que queden tenen una economia de subsistència, i gràcies a la recuperació del consum de proximitat poden vendre els excedents als mercats, amb l’avantatge de generar menys costos en transport. Cada vegada hi ha més joves amants de la vida sana i  l’ecologia que aposten pel retorn a la terra”.

L’Ecomuseu del Blat. El Mas el Colomer, un museu obert. El llibre ’Pa de flequer’

L’any 2004 es va començar a gestar el projecte de l’Ecomuseu del Blat, una idea inicial que des del 2017 es va concretar al constituir-se en associació sense ànim de lucre sota el nom de Xarxa de Patrimoni Rural Ecomuseu del Blat (XPREB). Torrents, un dels impulsors del projecte, explica que és una iniciativa recolzada des dels ajuntaments de Calldetenes, Folgueroles, Malla, Santa Eulàlia de Riuprimer, Taradell i Tona. La xarxa té diversos centres associats, d’estudis i seus patrimonials de la comarca d’Osona: el Museu del Pa i el Camp de les Lloses de Tona; el mas El Colomer, el mas Bellpuig, els Tonis,  l’Alzinar i la Cabanya de la Roca, a Taradell; El Molí de la Calvaria de Calldetenes; la Casa Museu Verdaguer de Folgueroles; l’Escola EFA Quintanes de Les Masies de Voltregà; el forn de Corcó, pagesos forners i Méskepa de Manlleu i la UVic-UCC de Vic.
 L’objectiu de l’associació, que disposa d'una web, “és posar en xarxa, fer visible i donar valor al ric patrimoni agrari de la Plana de Vic a través de tallers i activitats, en col·laboració amb diverses entitats, com el passant dels Tonis de Taradell, el taller de llaurar i sembrar i les festes del segar i del batre a El Colomer i al camp de sota l’Era del Soler de Santa Eulàlia de Riuprimer. Una de les tasques més destacades de l’Ecomuseu és la recerca, localització, inventari i documentació de les col·leccions de patrimoni agrícola de la comarca. A més de vetllar per les col·leccions d’objectes, els edificis i els paisatges relacionats amb l’agricultura, la ramaderia i la vida a pagès. Els estudiem i els activem, i a partir de l’estudi i conservació in situ d’aquest patrimoni rural (el material i l’intangible), ens proposem donar elements per interpretar l’evolució del paisatge rural i les activitats agràries”.

I Torrents afegeix: "Atès que el món de pagès en el darrer mig segle ha experimentat una profunda transformació degut a la industrialització i l’increment de mecanització, i s’han perdut molts actius i terres de conreu, pretenem crear una xarxa oberta de centres que, seguint el fil conductor del conreu del blat, permeti relacionar temàticament la diversitat de patrimonis afins escampats pel territori, que faciliti l’apropament a les formes de vida de les comunitats pageses i que serveixi de referent per a la indústria agroalimentària de la comarca”.

A més de continuar conservant i difonent les col·leccions de patrimoni agrícola, i de fomentar la recerca sobre la producció i el consum dels cereals d’hivern des d’una perspectiva interdisciplinària, “des de L’Ecomuseu del Blat volem investigar en el mateix àmbit museogràfic a partir de la restitució experimental d’espècies vegetals i animals i també de tècniques agrícoles avui desaparegudes. I també volem donar veu als col·lectius de nouvinguts a la comarca, que són un pont cultural on es poden reconèixer i contrastar arrels de procedències diverses i conèixer les diferents formes de producció i de consum de cereals desenvolupades arreu del món”.

Aquests darrers mesos, coincidint amb al pandèmia de la Covid-19, les visites públiques als diferents centres s’han vist truncades, encara que “la idea és obrir aquestes seus a visites escolars quan la situació ho permeti. Des d’ara fins a l’any vinent ens hem de replantejar i buscar alternatives a les sortides col·lectives que comportin seguretat i distància”.

A través de les fonts orals, el professor de la UVic exemplifica la memòria històrica sobre els sabers, les habilitats i els utillatges emprats en el conreu de la terra i en la cria del bestiar amb “el mas El Colomer, una explotació agrària del terme de Taradell  que conserva valuoses col·leccions de carros i eines de pagès i acull el projecte experimental del Camp dels Ametllers.  Però si els museus habitualment són llocs tancats on es guarden i exposen objectes pertanyents al món de l'art, de la ciència o de la tècnica, el mas El Colomer va més enllà de les quatre parets seculars. A més de conservar i mostrar al públic les eines i utensilis relacionats amb el món de la pagesia, també inclou els camps, els arbres, l’hort, els animals de càrrega i els boscos del voltant. I encara que el blat sigui el fil conductor que centra l’oferta museística, els visitants d’El Colomer, tenen l’oportunitat d’entrar en contacte amb els antics processos de producció agrària d’altres espècies de cereals, tubercles o farratges, des de la sembra o la plantació, fins a la collita”.
 
Un dels ingredients més atractius de l’Ecomuseu és “la recuperació de la memòria sobre els animals de treball (cavalls, bous, burros i mulats), amb els seus guarniments i estris, que durant segles van ser la força motora utilitzada pels pagesos en les seves feines. Però aquest projecte no hagués estat possible sense la feina callada de Joan Lleopart (Taradell 1923 - 1999), el propietari d’El Colomer -un etnògraf amateur, com ell mateix es definia-  que va reunir les col·leccions que avui contemplem. Tot plegat evidencia que, ara més que mai, es tracta de no perdre els orígens ni la identitat”.

Paral·lelament a l’activitat docent i en relació a la seva implicació amb l’Ecomuseu, l’any 2019 va publicar el llibre Pa de flequer. La cultura d'un aliment bàsic (Edicions Morera, Col·lecció l'Ermità), una obra escrita conjuntament amb Joaquim Sañé, forner jubilat i company a la junta de l’Ecomuseu. Si Torrents es va criar al costat del forn de pa familiar, Sañé és el propietari d’una fleca de Tona, on l’any 1982 va fundar el Museu del Pa. A les golfes de la casa on hi ha la fleca, hi ha recopilades més de tres-centes eines relacionades amb la producció del pa, des de les que es feien servir a les cases de pagès, fins a les eines i estris de les fleques. També s’hi conserva una de les col·leccions de pans tradicionals més completa de Catalunya, formada per tres-cents pans elaborats majoritàriament a les comarques catalanes, encara que també recull una notable varietat de pans provinents d’arreu d’Espanya.

La publicació de Pa de Flequer... va ser “un encàrrec editorial de Norbert Tomàs, un home que va heretar del seu pare l’edició del mític Calendari de l’Ermità. El llibre té dues parts; en una es reprodueixen textos inèdits del folklorista Joan Amades sobre el pa, alguns dels quals s’havien editat en un opuscle de molt poca difusió, com el text La divinitat del pa, sobre costums, creences i rituals relacionats amb aquest aliment recollits per Amades. A la segona part, que complementa la primera, nosaltres hi afegim la tradició del conreu dels camps per cultivar el blat, l’activitat dels molins per obtenir la farina i l’elaboració del pa casolà a les cases de pagès. A l’apartat dedicat als cereals, hi apareixen tots els tipus de blats i els diferents cereals panificables. També s’explica què és el gluten i quin és el pa més indicat per als celíacs; o l’elaboració tradicional del pa artesanal de llarga fermentació, una tradició que sembla que ara es torna a recuperar segons l’antiga recepta. Finalment, al llibre i ha un refranyer i un glossari amb dibuixos de les diferents tipologies de pa”.

Coll de Palou, un projecte per produir aliments agrícoles i animals per a l’autoconsum. Viatges arreu del món

Si la vida d’en Cinto ha anat lligada fins avui a l’activitat docent a la UVic, el seu quarter general ha estat -i és- la casa que té a la plaça Verdaguer de Folgueroles,  a pocs metres del pedró i de l’església parroquial. A la part del darrere de la casa, hi té un hort que cuida amb desfici. D’altra banda, aquests darrers anys comparteix la vida amb la seva parella, Isa Basset, reconeguda il·lustradora i pintora de Viladrau.

A dos quilòmetres de Folgueroles, al camí que va cap a Vic, es cuida de la granja familiar de Coll de Palou: “Si tinc salut i vaig tirant, l’idea és reconvertir unes construccions ramaderes de la família que fa uns anys s’havien dedicat a la producció industrial de carn de porc i de vedell, en un cercle tancat i sostenible amb poc bestiar (una mica de cada), amb varietats alimentàries autòctones, per satisfer l’autoconsum d’una desena de famílies en règim d’associació. Avui, en comptes de purins, a la bassa hi ha aigua i tot el fem es recicla a la mateixa explotació. En aquests sentit apliquem els principis de l’agricultura clàssica, complementada amb un mínim de ramaderia sostenible; això vol dir abocar els fems animals ben compostats al camp, que al cap i a la fi proporciona bona part de l’alimentació del mateix bestiar. Els animals proporcionen llet, ous, força de treball i uns fems que milloren la terra, l’hort i la producció agrícola. Ara estic centrat en aquest projecte, conjuntament amb els meus germans i alguns amics”.
 
Explica que a l’hora de fer prosperar aquest projecte “comptem amb l’assessorament i suport de Creacció, l’agència d’emprenedoria, innovació i coneixement per al desenvolupament socioeconòmic d’Osona, lligada a la UVic, que treballa per incrementar la competitivitat de les empreses, millorar l’ocupabilitat qualitativa de les persones. Si des de Creació veuen un projecte amb cara i ulls, poden donar alguna subvenció o suport tècnic”.

Una faceta de la vida d’en Cinto que no es pot obviar és la de viatger empedreït, una afició que ja va encetar de ben jove quan, com s’ha dit, ja va recórrer per terra la ruta de la Seda fins a l’Índia, i poc després va fer un periple per Mèxic. Però amb el pas dels anys, la nòmina de països visitats ha estat considerable: Cuba, Zaire, Ruanda, El Salvador, Brasil, Argentina, Paraguai, Colòmbia, Senegal, o el Marroc en cinc ocasions. Alguns dels viatges els ha fet “pel plaer de veure món, com l’anada a Cuba amb l’Agnès i el meu fill quan ens vam casar; o l’any 2001 quan vam anar a Nepal; també vam fer una estada d’un mes a Ruanda (abans del genocidi) on vam anar a visitar una amiga de la infantesa de l’Agnès que treballava en un hospital de Medicus Mundi”.

Tanmateix també ha fet viatges per qüestions lligades a la Universitat o a la seva tasca professional: ”L’any 1995 vaig anar a El Salvador amb un altre professor a fer de tutors d'estudiants en pràctiques en un assentament de famílies retornades de Mèxic i Guatemala, després d’un període de conflictes. El 2002 vaig anar a Brasil, Argentina i Paraguai, on  vam fer uns seminaris sobre turisme sostenible junt amb altres professors de la universitat. El 2013 amb dos companys em vaig desplaçar a Colòmbia a fer una xerrada sobre temes d’art, paisatge i territori. També des del 2017 he fet cinc estades de quinze dies a Senegal, a la regió de la Casamance, en un projecte de pràctiques d’estudiants de mestre i d’educador social de la UVic, amb col·laboració amb l’Ajuntament de Vic, per treballar amb les tres escoles, l’horta comunitària i els galliners de l’associació de dones de la població rural de Diatock”.

Reconeix que cada un dels països visitats li han tocat la fibra, encara que “després de conèixer i conviure amb els seus habitant, he sortit més ‘tocat’ dels més pobres i poc desenvolupats, com ara Afganistan i Senegal.  Tanmateix, donada la meva implicació amb la pagesia, sempre he aprofitat tots els viatges per conèixer de prop l’herència cultural del món rural en diverses geografies i entendre els seus sistemes culturals. En tots els indrets he ‘llegit’ els paisatges, a fi de veure quins productes s’hi cultiven”.

Acabem la conversa amb una obligada referència a la pandèmia de la Covid-19: “Fa poc, alguns experts avisaven que a la velocitat que la gent del planeta ens movíem els últims anys, ens havíem convertit en una espècie animal vulnerable a les epidèmies. Quan no hi havia contacte entre Amèrica i Europa, o entre Europa i Àsia, les epidèmies com la pesta, només afectaven determinats territoris, i no s’estenien a altres llocs. Però avui, amb la globalitat, tot s’encomana, i penso que el mon no serà mai més el mateix que fins ara. Abans del 15 de març anàvem amunt i avall, hi havia aglomeracions a les discoteques, bars, temples, concerts, manifestacions i esdeveniments esportius”.
 
Opina que a partir d’ara aquestes trobades “hauran de seguir uns altres paràmetres. El futbol sense públic és com la literatura sense lectors. La revolució francesa, la Primera i la Segona Guerra Mundial o l’explosió de les Torres Bessones van sotraguejar la Humanitat i van portar canvis molt manifestos. El mateix passarà amb el coronavirus. Estem de ple a l’època de les pandèmies, un papus que ha entrat a la ment de tothom. Trobarem a faltar les abraçades i celebracions rituals que fèiem sense reflexionar. Si jo torno a Senegal, on fins fa poc tothom s’abraçava i et donava la ma, a partir d’ara crec que aquestes mostres d’afecte canviaran. Ens haurem d’acostumar a mirar la gent des de lluny, a saludar-nos des de la distància. Costarà molt tornar a les relacions d’abans. Acollonir-se no costa gaire, però desacollonir-se ja costa més”.

-------------
 
Bibliografia

-L'Ecomuseu del Blat: un vell somni d'en Joan del Colomer. De Jacint Torrents. Revista Ausa (Patronat d’Estudis Osonencs). 2004.

-Femer fa graner. Feines i eines de pagès a la Plana de Vic del segle XX. Editat pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Generalitat. 2009.

-Pa de flequer La cultura d’un aliment bàsic. De Jacint Torrents i Joaquim Sañé Vilaregut. Edicions Morera. Col·lecció l’Ermità. 2019.

-L’Ecomuseu del Blat. Xarxa del patrimoni rural de la Plana de Vic. Una finestra de futur oberta al passat. Reportatge de Toni Coromina. Osona.com (Nació Digital). 2012.

-Femer fa graner. Articles de Toni Coromina. Osona.com (Nació Digital). 2012.

-El Creador: Jacint Torrents. L’herència cultural dels pagesos. Reportatge de Toni Coromina. La Vanguardia, 2013.