El rei Carquinyoli

En aquest reportatge s’expliquen els orígens i el desenvolupament de les festes del Carquinyoli, el mític personatge del carrer de Gurb de Vic. Tot plegat amanit i il·lustrat amb una selecció de fotografies i documents gràfics de la dècada dels vuitanta.

Cada any, pocs dies dies abans del 7 d’agost, festivitat de Sant Albert de Sicília, arriba a l’estació del ferrocarril de Vic el Carquinyoli, un més que popular ninot que es converteix en el protagonista de les festes d'un barri que compta amb una antiga tradició republicana i obrera.

Declarada per l’Ajuntament de Vic festa d’interès local, anys enrere el consistori va demanar a la Generalitat que en el futur la festa del Carquinyoli passés a considerar-se d’interès nacional. Els requisits per aquesta consideració són que la festa tingui una trajectòria mínima de 25 anys ininterromputs i sustentar-se en antecedents identitaris intergeneracionals; disposar d’elements propis i singulars, amb un nivell extraordinari de qualitat estètica i artística. En el cas que ens ocupa, el Carquinyoli reuneix perfectament, i amb escreix, els requisits, però de moment la petició està en via morta i reposa al cel de les oques..

Els orígens de la festa

Segons la Comissió de Festes del carrer de Gurb, les primeres referències de les Festes de Sant Albert del barri de Gurb de Vic les trobem en les celebracions que, a mitjan segle XV, els veïns dedicaven a sant Albert el 7 d’agost (dia de la seva mort) com a protector contra la malura, una advocació popularitzada per la comunitat carmelitana que aleshores hi havia al barri.

En un documentat estudi, Jaume Portell i Crusats explica que “durant segles, les festes eren exclusivament de caire religiós. L'element folklòric amb arrels populars no hi va ser introduït fins a mitjans del segle XIX, al voltant de l'any 1850, com un apèndix de la festa religiosa a resultes d'una epidèmia que es va desencadenar a la nostra ciutat i que va portar moltes desgràcies entre la població. Per deslliurar-se de la malura, totes les famílies del carrer de Gurb es varen procurar càntirs d'aigua beneïda per Sant Albert a la parròquia”.

Segons explica la tradició, aquest remei va fer que gairebé no es produïssin morts en el barri. La gent, va atribuir aquesta gràcia a Sant Albert i un cop passada l'epidèmia es va voler significar aquesta amb un ninot grotesc, símbol de la fam i les penúries, que era passejat pel barri, enmig de la gresca de tothom.

El primer manuscrit que fa referència a la simbiosi de la festa popular amb la religiosa data de l’any 1859. Portell exposa que la figura del Carquinyoli era personatge desproporcionat, molt sec i prim; però amb els anys va anar agafant altres formes i significats. Antigament tenia unes connotacions carnestoltesques i era un ninot de roba que cada any es construïa i cremava i que simbolitzava el mal, les penúries, les epidèmies i tot allò no desitjat. Fins que les últimes dècades el ninot va passar a ser un ídol popular, símbol de la festa, portador d’alegries, déu de l’alegria, la tabola i la gresca. D’aquesta manera, el Carquinyoli adoptava cada any la fesomia d’un personatge famós del moment: un artista, un polític o una personalitat mediàtica.

Anys enrere, dies abans de l'inici de les celebracions, de bon matí es feia la Recollida del Boix, una sortida cap a un bosc proper per anar a buscar el boix grèvol, una espècie que en l’actualitat està protegida. Per això, avui es van a buscar mates de bruc que es tallen i lliguen en uns rams que s’anomenen "feixets".

Passats uns dies es feia –i es fa- la Recapta general (enguany el 29 de juliol), una cercavila amb els gegants i els capgrossos del barri i es lliura als veïns el programa de les festes. El dissabte abans de la festivitat del sant es fa el Pregó de les Festes i un concert musical a la nit. I si abans, el diumenge abans de Sant Albert els veïns anaven a berenar i passar la tarda en una esplanada a les afores de Vic, actualment es fa una arrossada al pla de l’ermita de Sant Marc, el darrer dia de la festa, un àpat popular cuinat pels veïns del barri.

Arribada del Carquinyoli a l’estació

Com s’ha dit mes amunt, des de fa ja més de cent anys el Carquinyoli arriba en tren a l’estació de Vic, amb una convocatòria que reuneix centenars de carquinyolis (els devots del ninot) que animats per una xaranga musical acompanyen el protagonista, enfilat en una carrossa, fins una balconada del barri, des d’on presideix els actes festius.

Arribada del Carquinyoli a l'estació, l'any 1979. Foto: Josep Maria Montaner.

Malauradament, d’ençà que es va soterrar l’estació, les dificultats burocràtiques per accedir a les andanes són espectaculars i la comissió de festes ha de gastar moltes energies i temps per negociar amb les autoritats ferroviàries, que posen molts impediments legals basats en una estricta normativa, plena d’inconvenients burocràtics.

En l’edició d’enguany, l’arribada s’ha escaigut en el divendres 1 d’agost. Durant anys i panys, els amfitrions de l’arribada del Carquinyoli, la passejada en carrossa i l’exhibició al balcó van ser els populars Ton (Pacoli) i Pol, malauradament traspassats. Avui, els amfitrions són els fills d’en Pacoli. Cal remarcar que dues comissions s’alternen cada any per organitzar unes festes.

Des del balcó, el ninot fa un discurs picant dirigit als veïns i participants de les festes, i seguidament es fan les cantades tradicionals, destacant la famosa tonada: “I a on vas, / Carquinyoli, Carquinyoli, / i a on vas, Carquinyoli amb aquest nas. / Jo me’n vaig al carrer de Gurb, al carrer de Gurb, / jo me’n vaig al carrer de Gurb, a disfrutar. / A setze el pa, / a setze el vi, / el rei Carquinyoli / ja el tenim aquí, sí! sí!”. La cançó popular continua amb referències a l’escassedat econòmica i una clara invitació a superar-la acudint al barri: “Però aquest any tot el veïnat, / ens hem de divertir així, / i el que no vulgui gastar, / no cal que es mogui del pis. / Si vas al cine, ja s’ha apujat! / Si vas al teatre, és massa car! / A l‘únic puesto que es pot anar: / al carrer de Gurb, a disfrutar! “.

Passada la mitja nit, els carquinyolis se’n van a fer el tradicional lunch, els homes per una banda i les dones per l’altra. Acabat l‘àpat, els veïns més engrescats passegen pel carrer de Gurb tot cantant les tradicionals serenates fins a arribar al pont del tren on tots els assistents fan un riu. Després, la comitiva torna sota el balcó del Carquinyoli, on es fa una cantada i es dóna per finalitzat l’acte d’enaltiment del ninot.

Cercavila de gegants al carrer de Gurb, l'any 1979. Foto: Josep Maria Montaner    

La vigília de Sant Albert té lloc una cercavila pels carrers del barri amb els gegants i els caparruts acompanyats per diverses formacions musicals, que es dirigeixen fins a l’estació per anar a rebre el Carquinyoli. El 7 d’agost, la festa comença amb una tronada per despertar al barri i diversos actes adreçats a la canalla (una xocolatada, tallers de circ, festa de l’escuma, etc). Al vespre hi ha una cercavila, encapçalada pel penó del sant i una comitiva formada pels gegants i caparruts, que es dirigeix a l’església del Carme, on té lloc un ofici solemne que acaba amb el cant dels goigs de Sant Albert. Acabada la missa es fa la ballada dels gegants davant el balcó del pendonista. La festa finalitza amb el tradicional Ball de Gala.

El dissabte següent es celebra el darrer acte de les festes: la Passada dels Feixets i el comiat del Carquinyoli. La Passada és una cercavila en la qual els participants passegen els feixets de bruc encesos des del capdamunt del carrer fins als Quatre Cantons, tot entonant la cançó del Carquinyoli. Allà es formen dues fogueres i es fa una rotllana al voltant de la qual es canta i salta per espantar els mals esperits. Antigament, en aquesta foguera es cremava el Carquinyoli, per simbolitzar la fi de l’epidèmia. Tanmateix, des de principis del segle XX el Carquinyoli ja no es crema. El despengen del balcó, el passegen pel barri i se l'acomiada fins l'any vinent.

Els últims anys a les festes s’hi han incorporat les dues parelles de gegants del barri, en Valdiri i la Ció (1975) i en Xiroi i la Fileta (2000), i la sèrie de deu caparruts estrenats entre 1975 i 1980 i restaurats el 2007. La majoria els porta la canalla, que empaita tothom amb unes xurriaques.

Espectaculars representacions teatrals

Fins a finals dels vuitanta, un dels actes més importants de les festes del Carquinyoli era la vetllada teatral organitzada pels veïns del barri, gràcies a l’empenta i la direcció del gran comediant Toni Cortès. Però ja fa un temps que aquestes representacions teatrals han deixat de fer-se per culpa d’un un trencament generacional que no ha aconseguit engrescar els més joves.

Els antecedents de les representacions teatrals cal buscar-les als anys immediatament posteriors a la guerra civil. Tot i que després del conflicte l’humor àcid va quedar relegat a les golfes, a la primera meitat dels anys quaranta a Vic hi havia una colla de bromistes, la majoria carlins, que organitzaven saraus escènics a la sala de billars del Cafè Mexicà (habilitada com a teatret), al voltant de la figura de Lluís Riubrogent, autor dramàtic i vigatà polifacètic. Els amics de la colla, liderats per Joaquim Suriñach, entre els quals hi havia Manel dels Ous (mític home de teatre), Ricard Garolera i molts veïns del carrer de Gurb que freqüentaven les tertúlies del Mexicà, sempre ensabonaven amb sorna el senyor Riubrogent dient-li que les seves peces teatrals eren boníssimes, però potser massa sensibles i d’una força dramàtica difícil d’assimilar pel gran públic. Les seves creacions més famoses van ser L’aixeta que no raja, La mare verinosa i La garba de mal lligar.

Mentre esperem que la tradició teatral es recuperi, tothom encara recorda els espectacles organitzats a finals dels anys cinquanta per la Companyia Carquinyoli, que va començar a presentar les seves obres d’aficionats al teatre Canigó, enderrocat a principis dels setanta. Un dels primers espectacles va ser l’obra Les sisters Gurpines, una paròdia desenfadada protagonitzada per uns quants fadrins del barri disfressats de senyoretes. En anys posteriors la companyia va representar el western-vodevil Atraco a medianoche o el misterio del televisor. En aquesta obra va despuntar l’anima del grup, Dani Prats (el recader Prats) en el paper de Sacatripas Larry, un pistoler diminut, però gegant per la seva comicitat. Un altre any van representar l’astracanada Bill carquinyoli o el pistolero enmascarado, una sàtira sobre l’oest americà.

Representació de l'obra «El ministre Zabalza és un fill de Collsamalsa». Foto: Arxiu Toni Coromina  

Amb el pas dels anys es va implantar, la dècada dels setanta i la següent, el costum de fer dues parts. La primera, basada en números de ball i varietés, i la segona, una peça teatral (gairebé sempre escrita per Toni Cortés). Les següents obres representades van ser El fill de Curro Jiménez (on va destacar la presència histriònica del legendari Jaume Guix, mort fa pocs anys), Un embolic de família, L’Hermínia o l’auca d’una soltera, Gente bien, No ve d’un pam, New York New York, Els fills de J.R ., una versió còmica de 2001: Una odissea a l’espai (aquell any dirigida per Quim Català i representada pel jovent del barri) o la comèdia de sàtira política El ministre Zabalza és un fill de Collsamalsa, i d’altres. Les darreres obres es van representar al teatre del col·legi del Pare Coll, i sovint van ser protagonitzades per Dani Prats, Pep Baranera, Josep Raulí, Robert Baucells, Carme Martínez, Toni Català, l’autor d’aquest reportatge i una llarga llista de carquinyolis.

Jaume Guix, animador del barri

Si entre els personatges més populars i estimats del barri destaquen les figures histriòniques de Dani Prats, Toni Cortès, Robert Baucells o el trompetista Borrell, entre d’altres, n’hi ha un, Jaume Guix, que per la seva projecció ciutadana i la seva trajectòria farcida de facècies mereix un capítol a part.

Nascut a la postguerra (1944), en Jaume va treballar d’aprenent en una pastisseria, d’adober, de pintor, de repartidor de begudes, de mosso dels encàrrecs i de vigilant de garatges. Ben popular a Vic i sobretot al carrer de Gurb, va ser un home molt lligat al teatre d’aficionats. Durant molts estius va pujar als escenaris com a membre de la Companyia Carquinyoli i va fer riure pels descosits el pati de butaques. Però no només feia de comediant a l’escenari: acostumava a fer aconseguides imitacions d’Adolf Hitler entre els parroquians d’alguns bars. O es posava a dirigir el trànsit sense ser guàrdia. Tanmateix, en Jaume explicava —en paraules recollides per Albert Om— que la broma i l’ambient sempre li havien agradat, però que a vegades li passava com als pallassos, «que fan riure la gent però porten el rosari per dins».

A finals dels vuitanta, Carles Baranera i qui signa aquest reportatge vam fer d’actors secundaris al teatre del Pare Coll, en una brevíssima obra de petit format feta a mida per a Jaume Guix, que en va ser l’actor principal. La trama era simple: dos personatges d’estètica yuppie declamaven un seguit de frases inconnexes al voltant de les virtuts dels poderosos que viuen del treball dels altres i els humilien: «La massa és insignificant; només té importància el triomfador. Només l’èxit és important i els mitjans per aconseguir-lo sempre són justificats. La competitivitat és la clau de l’èxit. Cal competir amb qualsevol arma per assolir el triomf. Els escrúpols són un signe de feblesa...». Tot d’una, sortia en Jaume a l’escenari i dirigint-se al públic deia: “Però què feu vosaltres aquí, escoltant aquestes frases absurdes sense protestar?... La convivència no es pot basar només en la dèria per trepitjar el proïsme, sinó en estimar-nos els uns als altres, com les ovelles d’un mateix ramat». Al final, els dos yuppies es penedien dels seus pecats i acabaven donant la raó a Jaume Guix, que va era ovacionat.

Les anècdotes van ser constants en la seva vida. De fet, de jove volia ser torero, però ho va deixar córrer. Una vegada va pujar a l’escenari per despullar l’artista de varietées Tania Doris a petició d’ella. En una altra ocasió va sortir de voluntari en una pista de circ i va aconseguir aguantar vint segons arrapat amb les ungles al ventre d’un cavall salvatge. Una altra vegada va guanyar set-centes mil pessetes a la loteria (amb el número 43.235) i va fer la volta a Espanya en un taxi llogat amb uns amics.
 

Festes del carrer de Gurb, anys vuitanta (Toni Coromina).

Festes del carrer de Gurb, 1981  (Josep Maria Montaner).

Festes del carrer de Gurb, 1980  (Josep Maria Montaner).

Festes del carrer de Gurb, 1979 (Josep Maria Montaner).

Recull de galeries de fotos de les festes del carrer de Gurb de Vic.

 

Jaume Guix i Dani Prats en una de les vetllades teatrals de les festes del carrer de Gurb. Foto: Toni Coromina