Miquel Duran, al pavelló del Castell d'en Planes, on juga el Fotoprix Vic. Foto: Adrià Costa Miquel Duran, actual gerent de l'Institut Municipal d'Esports de Vic, és un vigatà dedicat al món de l'esport. Des dels 13 anys ha estat vinculat al tennis taula. Ha estat entrenador del Club Vic Tennis Taula Fotoprix durant 30 anys, i ha aconseguit dues lligues, 11 subcampionats d'Espanya i cinc Copes de la Reina amb l'equip femení de la Superdivisió estatal. També forma part de la junta directiva. Fa pocs dies, després d'una llarga trajectòria al club, Miquel Duran va anunciar que deixava el tennis taula i també el Fotoprix Vic.
- Una trajectòria molt llarga.
- Vaig començar al tennis taula als 13 anys. Jugava al Col·legi Sant Miquel dels Sants de Vic. Quan vaig arribar a la categoria d'infantil vaig arribar al Vic Tennis Taula. Als 18 anys, a més de jugar, també vaig començar a fer d'entrenador. En aquella època hi havia els jocs de Sant Jordi Comarcals a tot Catalunya, i defensàvem d'Osona. Allà vaig començar a fer d'entrenador amb les noies grans i després amb la canalla. Durant molts anys vaig compaginar la meva tasca d'entrenador amb la de jugador.
- Una tasca d'entrenador, especialitzada en equips femenins.
- Tot va començar amb la Marta, la meva neboda, que venia al local de Vic, de seguida va agafar afició i evolucionava ràpid dins el tennis taula. Em vaig centrar molt amb ella, fins i tot entrenàvem junts a les set del matí abans d'anar a l'escola. La Marta va arribar a ser campiona d'Espanya en diferents categories.
- Tot va començar amb la Marta, la meva neboda, que venia al local de Vic, de seguida va agafar afició i evolucionava ràpid dins el tennis taula. Em vaig centrar molt amb ella, fins i tot entrenàvem junts a les set del matí abans d'anar a l'escola. La Marta va arribar a ser campiona d'Espanya en diferents categories.
Vam construir un equip sènior femení i així vam anar assolint diferents categories fins aribar a la Superdivisió Estatal. En aquesta etapa va arribar la primera xinesa al club, la Xie Jing, i també la Mònica Weisz. I junt amb l'Enric Aparicio, en aquell moment segon entrenador, vam formar un equip carregat d'il·lusió.
- Enric Roca, president del Vic Tennis Taula, diu que fa de pare a les noies estrangeres que arribaven al club.- L'èxit que ha assolit el club al llarg d'aquests anys ha estat una realitat perquè l'hem portat sempre com una família. Les estrangeres que venien s'instal·laven en un pis. Però algunes les he acollit a casa, els caps de setmana venien a casa els meus pares, i també dels meus sogres, a dinar. Si elles estan a gust tenen millor rendiment.
Moltes vegades he hagut de fer d'entrenador i psicòleg. També he tingut la sort que la meva dona les ha acollit sempre molt bé.
- La seva vinculació amb les noies ha arribat a extrems divertits. Amb la Sara Ramírez, per exemple...
- La Sara, “la capi”, el referent de l'equip, em va demanar quins plans tenia jo, si plegava o no, perquè ella volia quedar-se embarassada. I quinze dies més tard vam saber que ja esperava una criatura. Amb la seva marxa vaig perdre un puntal dins l'equip.
- La seva vinculació amb les noies ha arribat a extrems divertits. Amb la Sara Ramírez, per exemple...
- La Sara, “la capi”, el referent de l'equip, em va demanar quins plans tenia jo, si plegava o no, perquè ella volia quedar-se embarassada. I quinze dies més tard vam saber que ja esperava una criatura. Amb la seva marxa vaig perdre un puntal dins l'equip.
- D'on li ve la passió pel tennis taula?
- A Sant Miquel hi jugava com a extraescolars amb alguns amics. La veritat és que m'anava bé, vaig començar a guanyar. Quan perds ningú vol jugar però si guanyes t'animes a continuar. El Vic ens va fer una prova, i allà vaig trobar unes noies a qui no feien gaire cas, i em vaig posar a entrenar amb elles. Aquí comença la meva gran passió: ser entrenador.
Ara que em retiro no tinc ganes de jugar, tot i que em proposen estar amb els veterans. Sempre he gaudit més ensenyant que jugant jo. La passió va anar venint i amb 21 anys ja era president del club.
- I ara ho deixa tot. Per què?
- Ja fa temps que volia plegar, estic molt cansat i cremat. Tinc dos fills, que ja s'han fet grans. Quan la meva filla era petita em deien que li fes fotos, que creixien molt ràpid; no me'n he adonat i ja ha marxat a viure a Barcelona. I el meu fill, que juga a futbol, gairebé mai l'he pogut anar a veure, perquè tinc els caps de setmana coberts amb el tennis taula. Els últims anys han estat molt durs.
- La competitivitat a la lliga espanyola tampoc hi ha ajudat gaire.
- Ha anat a menys. Actualment només hi ha dos equips competents, el Cartagena i nosaltres. Haver de lluitar tot un any només per competir en dos partits es fa dur, pesat i no motiva.
Quedar segon d'Espanya està molt bé, però amb 25 anys hi he quedat 11 vegades i només he guanyat dues lligues, és avorrit. No he plegat abans perquè vaig percebre que l'equip s'hagués desfet i em sabia greu, després de tants anys lluitant.
- A més de la seva marxa, Fotoprix ha anunciat que deixarà de ser el patrocinador del Vic Tenis Taula la pròxima temporada. Tot plegat, com afectarà al club?
- Serà una situació molt complicada. Han estat 18 anys amb Fotoprix però ara té problemes econòmics. De moment tampoc hi ha nou espònsor, s'està buscant. Encara que les jugadores que venen arriben de franc, es necessiten diners, per exemple, per transport.
Amb tot això, abans de conèixer la renúncia de Fotoprix, el club ja va decidir fer un equip menys competitiu, un equip per mantenir la categoria i no generar tantes despeses. Cal dir que hem tingut la sort de tenir Fotoprix al costat durant temps, i junts hem assolit grans èxits.
- Com s'aconsegueix que una ciutat petita com Vic tingui un equip femení de tennis taula establert a la Superdivisió Estatal? Un equip que ha guanyat dues lligues i cinc Copes de la Reina!
- Tot també va començar amb la Marta. Ella va ser el punt de referència i amb qui vam arribar a la Superdivisió. Va arribar un moment en què tant nois com noies estaven a dalt, i econòmicament era insostenible pel club mantenir els dos equips a la màxima competició. A final es va apostar pel tennis taula femení, un projecte il·lusionant i, sincerament, més econòmic. A la llarga s'ha demostrat que va ser un decisió encertada.
Les jugadores també han aguantat molt, gràcies al bon ambient que hi havia dins l'equip i els èxits aconseguits.
- Quin títol l'hi ha fet més il·lusió en aquest 30 anys com a entrenador?
- Possibalment la primera lliga, guanyada aquí Vic la temporada 97-98. Era una novetat que un equip de la comarca guanyes una lliga espanyola. Recordo que ho vam celebrar al Racó d'en Pep. Aquell era l'equip de la il·lusió.
També em va fer especial il·lusió la Copa de la Reina que vam guanyar a Cartagena, la tercera per a nosaltres. Ells ho tenien tot preparat per celebrar el títol. Jo plorava de l'emoció, perquè amb el Cartagena hem tingut una lluita molt intensa, fins i tot ens les hem tingut fortes amb el seu entrenador, tot i que ara ens portem bé. Però era el nostre màxim enemic, dins i fora del camp. Aquell títol va ser únic.
- Un record especial...
- Els millors records són les mostres d'afecte que t'emportes d'arreu. Família a part, el tennis taula ha estat el més important de la meva vida. Me'n vaig amb 48 anys, i vaig arribar-hi amb 13. Hi he passat tota una vida. He adquirit uns valors diferents. També he pogut conèixer Espanya i diferents parts d'Europa gràcies al tennis taula. M'emporto relacions humanes molt boniques. I sempre he fet les coses sense esperar res a canvi i me'n vaig molt satisfet.
Miquel Duran, a la redacció d'Osona.com. Foto: Adrià Costa
