BEATIFICACIONS: TRES DIES A LA CIUTAT ETERNA

 

Així fou com, aplegant una vintena de persones d'una gran diversitat, d'edat i d'estrat social, ens vàrem organitzar per anar a la ciutat eterna i participar dels actes preparats per a tal ocasió.

Foren dos dies, pràcticament, de turisme i de visita de la ciutat dues vegades més que mil•lenària i un dia sencer d'actes relacionats amb les beatificacions dels que foren professors d'alguns dels que anaven amb nosaltres.

 

Els Museus Vaticans s'emportaren bona part del divendres 26, un dia plujós que va anar acompanyat de la primera presa de contacte entre els participants a la peregrinació.

 

La tarda la vàrem dedicar per visitar el santuari de la ciutat romana, la Basílica de Santa Maria la Major, allí on viu un capellà vigatà il•lustre, Mons. Valentí Miserachs, president del Pontifici Institut de Música Sacra, una de les autoritats en música del nostre país que, des de l'inici pràcticament del seu ministeri viu i treballa a Roma i que ha estat, moltes vegades, punt de contacte i d'ajut per als catalans que han viscut per qüestió de treball o d'estudis a la ciutat dels papes.

 

Fou a Santa Maria la Major on també vàrem celebrar la missa en la nostra llengua i cantàrem junts el Virolai, en una expressió de sentiment i de fe que ens embolcallava el cor. Agraïm des d'aquí l'atenció que tingueren amb nosaltres els sagristans, filipins ells, que ens atengueren amb tanta amabilitat.

 

El vespre i nit del divendres el dedicàrem al descans, ja que feia moltes hores que ens havíem llevat i que caminàvem per aquella ciutat. De fet, no deixa de ser molt fatigant moure's enmig de tanta gent, de pelegrins i turistes com sempre està ple la ciutat romana.

 

El dissabte 27 fou un dia per acabar de descobrir Roma. El bus turístic contractat ens passejà per la ciutat en una volta d'un parell d'hores passant pels llocs més emblemàtics: Términi, el Circ Màxim Colosseu, els Foros dels Emperadors, l'Altar de la Pàtria a Vittorio Emmanuelle, el centre popular com la Piazza Espanya i Piazza Nabonna, amb les seves fonts monumentals. Quant marbre de travertí i quanta aigua que té la ciutat romana!

 

Ens meravellà el gran canvi, la gran transformació que ha tingut la capital italiana en els últims deu anys, que és el temps que feia que un servidor no l'havia visitada. Aquesta vegada ens ha semblat més amable, no tants crits i botzines dels cotxes, més neta i endreçada, encara que queda molt per fer. Això sí, el trànsit continua sent incomprensible per a la gent de casa nostra i les factures que et planten els restaurants totalment injustes. Aquest és el preu que cal pagar per poder ser testimonis de dos mil anys d'història.

 

Durant el vespre tot foren corredisses. Assistir a l'acte de benvinguda i recepció dels peregrins a Sant Pau Extramurs, el lloc on es commemora el martiri de Sant Pau per decapitació, cosa que ara ja no ens estranya. Els nostres beats també varen ser cruelment torturats i assassinats. Per això l'espasa que porta aquesta columna de l'Església, com a instrument del seu martiri, ens recorda la que nosaltres mai no hem de voler agafar.

 

Una primera multitud, cap a 5.000 persones, es varen donar cita en aquesta gran basílica, el dissabte al vespre. Sant Pau Extramurs és, com ho diu el seu nom, la basílica dedicada a Sant Pau mateix, on hi ha el seu sepulcre, com a Sant Pere i ha l'altre de l'altra columna de l'Església, i es troba fora de la ciutat antiga, fora dels murs. És característic d'aquest temple els retrats dels Papes en els medallons que decoren la circumval•lació interior del temple i on s'hi va afegint cadascun dels nous papes que van arribant.

 

Pel camí havíem visitat Sant Joan del Laterà, la catedral del Bisbe de Roma, que no és altre que el mateix Papa, on també una altra multitud celebrava la beatificació d'una fundadora religiosa polonesa. La catedral brillava amb la seva grandiositat.

 

A Sant Pau fou la primera gran trobada dels espanyols. Col•legis, parròquies, bisbats, amb la cúpula de l'episcopat. No hi faltava ningú: el nou cardenal, l'arquebisbe de Barcelona, rebia en entrar a la Basílica, intenses felicitacions de tothom i va ser dels que més li va costar de recórrer el trajecte de pràcticament dos-cents metres de la nau central de la Basílica.

 

Allí, entre cants i himnes, prengué la paraula principalment un altre cardenal, Mons. Amigo, de Sevilla i, en el seu elogi dels màrtirs, ens quedem amb un missatge: "El pot el perfum, com més se'l trinxa i se'l tritura, més bona olor f"'. Una intervenció més que emotiva, ho podem dir.

 

Al vespre només quedava temps per sopar una mica i tornar a l'hotel, en una ciutat on el transport públic a vegades fa unes bones bromes.

 

 
En efecte, el diumenge 28 era el dia de la beatificació. Ben d'hora havíem d'arribar a la plaça Sant Pere, després d'haver aconseguit, per unes bones corredisses, els passis per a poder entrar al recinte marcat per a l'ocasió.

 

La missa fou molt emotiva, amb la presència dels familiars dels màrtirs, la dels superiors religiosos dels ordres als quals pertanyien, amb multitud de persones que es varen fer presents allí aquell dia.

 

Gairebé quaranta mil espanyols s'havien desplaçat fins a Roma i, d'entre ells, un miler eren capellans, amb la qual cosa ens demanàvem a veure qui havia celebrat les misses aquell diumenge a casa nostra. Certament adaptacions se n'havien d'haver fet, com al Voltreganès, que vàrem deixar de celebrar tres misses per necessitats del guió.

 

Fugint de qualsevol controvèrsia, el celebrant, representat del Papa, S.E. el Cardenal José Saraiva Martins, Prefecte de la Congregació per a la causa dels Sants va llegir els noms dels màrtirs en uns moments d'una intensitat altíssima, només trencada en algun moment pels aplaudiments i pels crits de visques. Tots sentíem la importància d'aquelles paraules i del que significaven.

 

Les llengües de les autonomies se sentiren en el moment de les pregàries. Fou el bisbe de Girona el qui cridà el nom dels màrtirs del seu bisbat i un frare franciscà, qui llegí la pregària en català a la plaça de Sant Pere. Tothom fou molt respectuós, encara que un s'ha d'acostumar que, realment, els espanyols, a més de portar les banderes amb el toro, algunes amb l'àguila imperial, el grups tradicionalistes i carlistes, que també cal dir-ho, eren els menys, donava el to que calia esperar. Això que des de la megafonia s'havia avisat que, per causa de la visibilitat dels participants, la gent no desplegués banderes. Però res no impedeix als compatris de fer valer la seva identitat hispana.

 

La missa s'acabà prop del migdia, temps en què, després d'una espera de prop d'un quart d'hora en què fou acompanyada per uns tocs d'orgue, el Papa aparegué en el seu balcó, enmig de grans aclamacions per part dels assistents, per resar l'Àngelus.

 

Tingué dues frases per als pelegrins de les beatificacions fent referència que, si en aquell temps hi hagué un martiri de vessament de la sang per als nous beats, en els nostres temps actuals, i enmig de l'onada de secularització i de refredament espiritual, hi ha un veritable martiri incruent que no és menys important i pel qual també cal donar testimoni. Perquè a l'igual que el primer, aquest també és llavor de nous cristians. L'aparició del Papa, no per molt esperada, fou menys reconeguda i agraïda de part de tots. De fet, ell no presideix les beatificacions sinó que dóna aquest rol a un dels cardenals que, per això n'hi ha més de dos-cents a l'Església Católica Romana.

 

Per la tarda del diumenge, hi hagué temps de fer les darreres compres de records. Visitar la basílica de Sant Pere, que encara no ho havíem fet i completar així el cercle de les quatre grans basíliques romanes. Ens meravellà especialment el tresor de Sant Pere així com, i sobretot, la visita de les tombes dels papes i de quina manera la gent pregava, resava el rosari i es persignava en passar per davant de la tomba del Papa Joan Pau II de qui, recordem-ho, també es troba en procés de canonització.

 

Finalment, i per acabar de coronar el pastís de la pelegrinació, ens vàrem trobar amb el nostre bisbe de Vic, Mons. Romà Casanova, alguns seminaristes de la nostra diòcesi i també el més nou dels sacerdots ordenats a la catedral vigatana, Mn. Jaume Casamitjana, que està cursant els estudis de Dret Canònic a Roma. També cal destacar la presència del Sr. Xavier Solà, tinent d'alcalde i regidor de la ciutat osonenca. Al peu de la plaça de Sant Pere ens va, fer les fotos de grup.

 

A partir d'aquí, només quedava tornar a l'aeroport i reemprendre el camí de tornada, després de l'experiència del pelegrinatge que és molt més que una sortida turística. Efectivament, pelegrinar significa realitzar un camí espiritual, deixar les seguretats i comoditats de casa nostra i anar a l'aventura, pel camí que dicti el Senyor, per tal que el nostre cor, tantes vegades ofegat pels afers materials d'aquest món, no deixa que Ell hi pugui fer entrada. Per aquest motiu és important que, siguem de l'estrat social o econòmic que sigui, el pelegrinatge ens suposi una dificultat a vèncer, un camí a recórrer, una lleugeresa de la vida que se'ns fa especialment present i que ens convida a elevar-nos a realitats molt més altes: les realitats divines de la presència de Déu en nosaltres.

 

En tornant, ens plantegem amb el grup participant, de continuar i treballar la memòria dels nostres màrtirs, beats ja per a l'Església Catòlica, que d'alguna manera han de ser recordats i venerats a casa nostra, en les escoles catòliques de les que varen ser mestres i iniciadors i dels quals les generacions actuals els deuen tant, encara que també sovint ens oblidem d'agrair als que ens han precedit tot el que han fet perquè nosaltres siguem com som i tinguem la vida que tenim. Però això ja són figues d'un altre paner!

 

Arrivederci Roma!

Sempre és una bona idea visitar Roma. Encara ho és més quan el motiu és poder participar en un moment històric com el que aquest diumenge reunia gairebé 40.000 persones a la plaça Sant Pere del Vaticà, en ocasió de les beatificacions de 498 religiosos, majoritàriament, que varen ser assassinats en la brutal repressió que, des del 1934 al 1939 va succeir i va envoltar la que fou la Guerra Espanyola del segle XX.
 
A tots ens escruxeix l'ànima resseguir les vides i sobretot les morts dels cristians d'aquest segon terç del segle passat que, només pel fet de ser religiosos i pel fet de ser coherents amb la seva fe, els Comitès Antifeixistes varen voler aniquilar.
 
A les famílies de molts catòlics del nostre país varen marcar aquelles afirmacions que circulaven en els dies de les matances: "matem els capellans i tot s'arreglarà" o bé aquella altra més recent de "mirem de no remarcar massa la nostra identitat no fos cas que vingués una altra repressió com la del 36". Aquestes qüestions encara són candents en l'ànim de molta gent, dels familiars que varen patir la pèrdua dels éssers estimats, fossin religiosos o no.

 

En efecte, diu que "qui no aprèn de la història està condemnat a repetir-la". Crec que seria bo que, en aquests dies que envolten les beatificacions de 500 dels nostres màrtirs, obríssim els manuals d'història i féssim una bona lectura del que va passar en aquells dies fatídics. El que succeí després i també durant els anys de la postguerra es pot entendre com a reacció a una situació duríssima que sofrí l'Església en la carn dels seus membres ara ja exalçats a la glòria eterna.

 

Aquesta qüestió només pertany a Déu. A nosaltres ens pertoca aprendre. I us puc assegurar que en les celebracions d'aquest cap de setmana a Roma i en tots els esdeveniments que els envolten, també tot el que hem viscut hem après moltíssim. Per això ara s'ha arribat a un punt de poder tancar un capítol important amb les beatificacions dels màrtirs que varen morir perdonant els seus botxins, sense pretensions de lluita ni de resistència del tipus que sigui i cridant, en molts casos, "visca Crist Rei". Aquest fou el seu crim.

 

Avui, gràcies a Déu, vivim en un règim de llibertats, en un estat de dret que ha d'afavorir la bona convivència entre tots els ciutadans, siguin del credo polític, social i religiós que sigui. Un bon estat de dret, el millor, és aquell que defensa els drets dels seus ciutadans i no el que els coharta. Per això, hem de lluitar perquè la llibertat religiosa, aquella que relliga l'home amb Déu i amb el dret de donar-li culte, sigui la que més es respecti a casa nostra i a tot el món. Si es respecta la llibertat religiosa, en la seva forma d'educació dels infants i dels joves, dret a la vida, dret a la manifestació del culte públic, aleshores els altres drets seran, de segur, també respectats.

 

Certament, la societat catalana i espanyola de l'any 1936 era una realitat social que el que menys feia era respondre als drets socials i comunitaris dels habitants del seu país.

 

La temàtica és apassionant i no exempta de connexió amb el que avui dia continuem vivint i amb la societat que preparem, com a poble, per al dia de demà. Segur que aquests esdeveniments continuen generant polèmica perquè s'hi juga el que som com a poble i com a país, amb la nostra identitat, i amb la qualitat de la nostra societat democràtica.