S’ha convertit gairebé en un acudit però d’aquella frase de García-Margallo, “por los siglos de los siglos”, que avui tothom té més o menys memoritzada només han passat tres anys. El fragment de veu exacte diu: “La declaración de la independencia unilateral de Cataluña la condenaría a vagar por el espacio sin reconocimiento y a quedar excluida de la Unión Europea por los siglos de los siglos”. I amb aquest aplom que la va pronunciar en ser preguntat pel dret a decidir, després que el vice primer ministre i ministre d’Economia i Desenvolupament Sostenible de Geòrgia, Giorgi Kvirikashvili, va acabar la seva conferència del Nueva Economía Fórum.  De què devia dir el ministre georgià del seu país avui no se’n recorda res. Geòrgia, proclamada independent el 1991, abans de la dissolució de la Unió Soviètica.

García-Margallo va dir això el 10 de març del 2014. Que antic sona García-Margallo, que ja no és ministre d’Asuntos Extranjeros, que arcaic i eufemístic que és això del ‘dret a decidir’ que arreu es coneix com a dret a l’autodeterminació.

Autodeterminació o solució dialogada o com n’hi vulguin dir, però a Europa sembla que comencen a arrufar al nas davant la incapacitat del govern espanyol de fer baixar allò que durant anys els han explicat que era un souflé. Des del 2012, els diferents membres del govern Rajoy no han fet més que escampar que això dels catalans era una dèria incendiada per un president que només forçava una negociació per millorar finançament i un millor reconeixement de Catalunya. Que això no duraria gens. Que era una reacció insolidària d’una regió rica que volia un altre repartiment dels recursos. Que mort el gos, morta la ràbia. Que no patissin, que no passaria res de res.

Però els governs de la Unió Europea observen un moviment cívic, pacífic i multitudinari que té en situació d’escac a un dels seus membres. Que té majoria al Parlament de Catalunya. Que surt al carrer. I comencen a preguntar a Espanya com s’ho farà per frenar ‘aquest assumpte intern’ que no presenta símptomes de desacceleració. Que com és possible que prefereixi portar un problema d’arrel política als tribunals abans de buscar una solució pactada.

Catalunya aixeca la bandera del referèndum, un tema difícil de tombar a ulls europeus. Perquè que els conflictes es resolguin amb referèndums, en principi, és en la gènesi de la democràcia. De situacions inesperades que porten aquest escenari també n’hi ha moltes més que no el 2014: el Brexit torna a situar Escòcia en un possible referèndum l’any 2018. El Brexit mateix, un escenari gens desitjable per la UE, es decideix en un referèndum.

Els símptomes d’aquestes alarmes europees són múltiples i successiu. Un informe del Deutsche Bank que posa en l’agenda  la celebració del referèndum; l’informe de la Fundació Adenauer, vinculada al partit democratacristià de la CDU, que expressa la seva preocupació per com l’Estat espanyol frenar aquesta cursa política; el grup de discussió sobre Catalunya que s’obrirà al Parlament biritànic i, sense anar més lluny, aquest cap de setmana l’informe de la Comissió de Venècia que adverteix Espanya sobre la politització del Tribunal Constitucional.

Una gota rere una altra gota. Els Estats que van prenent nota sabent que en la lliga dels Estats ningú no es pronuncia fins que les aspiracions polítiques no són fets. I si són fets produïts en democràcia, en absència de violència i amb l’oferta permanent de diàleg amb l’Estat espanyol, qui hauria de témer-los?

L’Estat espanyol, constituït en democràcia amb la Constitució del 78, està programat per oposar-se davant a l’eventual independència de Catalunya.  No en va l’article 1, l’article 2, però també el  8.  En les declarcions d’en Margallo, l’exministre s’escudava en els dos primers  articles per fer inviable qualsevol negociació que, advertia, mai es produirà d’acord amb la Constitució.  I amb aquesta obcecació representa que va tranquil·litzar durant tot el seu mandat tots aquells països de la UE i del món que s’ho miraven amb incomprensió. Han passat només tres anys i potser ja no només som un assumpte intern.

Referèndum 2017, a l’agenda internacional. Ara cal recordar això: que els Estats no es pronuncien. Fins que la política deixa de ser declaració d’intencions i són fets.  Llavors comença la lliga de la real politik, que en diuen.