L’actitud d’alguns argentins a Catalunya, contraris a la normalitat d’ús del català en el propi territori, on és idioma oficial i fent costat als plantejaments espanyolistes més extrems, contrasta amb el posicionament d’altres argentins favorables als drets del país que els ha acollit i compromesos amb aquesta causa. Crida l’atenció que l’Argentina, que s’independitzà d’Espanya el 1810 i que mai no ha reivindicat de tornar-hi, tingui ciutadans que, a la pràctica, avalin les mateixes tesis defensades pels que fa dos segles s’oposaren a la seva llibertat com a poble. I, més encara, aquests argentins concrets semblen tindre un desconeixement absolut del paper de tants catalans en la independència del seu país i en la contribució catalana en la creació d’elements essencials del seu univers nacional de referències socioculturals.

És el cas del mataroní Joan Larreu, conegut allà com a Larrea, nascut a la capital del Maresme el 1872 i mort a Buenos Aires el 1847. Amb el també mataroní Domènec Matheu, nat el 1765 i mort el 1831 a les mateixes ciutats que l’anterior, van ser líders destacats del moviment revolucionari independentista del 1810, els únics procedents de l’Estat espanyol que van ser membres de la primera Junta secessionista. Considerats veritables herois nacionals argentins, tots dos tenen carrers i monuments dedicats arreu del país i, el 1956, s’edità un segell seu amb motiu dels 150 anys de la independència argentina. Segons el biògraf de Domènec Matheu, Alberto H. Oneto, el català era també partidari de la independència de Catalunya. Un altre català destacat va ser Josep Antoni Capdevila (Barcelona 1765- Buenos Aires 1842), comerciant català, conseller municipal de la capital i alferes. Feu costat a la causa patriòtica argentina contra el poder espanyol i, el 1910, es donà el seu nom a un carrer de Buenos Aires, en reconeixement al seu compromís. Dos anys abans, a la mateixa capital, els catalans començaren a organitzar uns Jocs Florals on es premiava el millor treball sobre la implicació dels catalans en la independència dels països americans.

Tan rellevant com els anteriors és Blai Parera i Moret (1773-1840), establert d’infant a la capital del Maresme amb la família, ciutat on formà part de la capella de música del col·legi escolapi de santa Anna. El 1793 emigrà a l’Argentina, tocà l’orgue a la catedral i a diferents esglésies de Buenos Aires, com havia fet durant un any a Montevideo, i, a la capital argentina, on dirigí les orquestres del Coliseo Provisional de Comedias i del Teatro Porteño, féu classes de música i concerts de violí i clavicordi, a més de compondre diverses peces. Participà com a voluntari en la defensa de Buenos Aires durant les invasions angleses i, el 1813, el triumvirat que dirigia aleshores el país escollí una obra seva per a musicar l’himne nacional argentí, amb lletra de Vicente López Planes, probablement fill de valencians, inicialment conegut com a Marcha patriòtica, el text del qual va sofrir, amb el temps, canvis substancials atès el seu bel·ligerant caràcter antiespanyol: “Se levanta a la faz de la tierra/ una nueva y gloriosa Nación,/ coronada su sien de laureles/ y a sus plantas rendido un león”. Parera tornà a Catalunya el 1817 i acabà fixant la residència definitiva a Mataró, on treballà com a interventor de correus.

Avui, una població a la Pampa duu el nom de Parera, com també un carrer de Buenos Aires i a Córdoba, Corrientes, Castelar, Posadas, Gualeguaychú, Olivos i Quilmes, entre altres ciutats argentines, així com escoles i agrupacions musicals. El 1933, alumnes de les escoles de Catalunya van fer-se càrrec de costejar el transport d’una pedra del massís de Montserrat fins a l’Argentina per a ser emprada en la realització d’un monument en homenatge a Parera. L’urna on es conserven els originals de l’himne nacional, a Rosario, és obra de l’escultor també català, Torquat Tasso i Nadal (Barcelona 1853- Buenos Aires 1935), autor de nombrosos monuments patriòtics a l’Argentina, com el dedicat al general San Martín, a Bernardino Rivadavia, a la batalla de Salta o al Sol de Mayo, emblema nacional present a les banderes de l’Argentina i l’Uruguai i també en escuts militars del Perú.

Tothom a l’Argentina ha cantat alguna vegada l’himne que comença dient “Salve, Argentina, bandera azul y blanca”, si bé no tothom sap que la música i la lletra de l’himne que entona són obra del català Leopold Corretger (Barcelona 1862-Buenos Aires 1941), compositor i director de cors i orquestra. Als 18 anys debutà com a director al Teatre Principal de Barcelona, amb l’òpera Lucrezia Borgia de Gaetano Donizetti, ciutat on feu d’ajudant de Josep Anselm Clavé. El 1887 s’establí a Buenos Aires, on compongué diverses obres basades en motius tradicionals argentins, com ara tangos tan famosos com Apuntá pa’ otro lao o bé Argentino i també marxes, i hi va sobresortir per les cançons de caràcter patriòtic com Saludo a la bandera i Himno a Sarmiento, cantats encara avui a les escoles, Himno a Rivadavia, ¡Viva la patria!, El Gaucho o El ombú. El 25 de maig de 1910, amb motiu del Centenari de la Revolució de Maig, que significà l’inici del procés que culminà amb la independència de l’Argentina, Corretger dirigí l’himne nacional argentí entonat per trenta mil escolars amb una banda de 500 músics, a la plaça del Congreso de Buenos Aires.

El barceloní Antoni Morera s’establí a la capital argentina el 1866 per treballar com a contrabaix al Teatro Alcázar i fer-hi classes de piano, aventura en què s’endugué també el fill de només un any, Enric Morera i Viura (Barcelona 1865- 1942). Aquest, el 1897, tornà a Catalunya, on fou deixeble d’Isaac Albéniz, i deu anys més tard hi estrenava l’obra lírica amb text d’Àngel Guimerà La santa espina, que incloïa la sardana del mateix nom, veritable música d’afirmació nacional, prohibida per les diferents dictadures espanyoles per la seva significació inequívoca: “Som i serem gent catalana, / tant si es vol com si no es vol”. El 1909, per encàrrec del govern argentí, va compondre un Himno a la patria per tal de commemorar el centenari de la independència argentina i una cançó escolar, Mayo, ambdues de caràcter patriòtic. És significatiu que el mateix autor de l’Himno a la patria, dedicat a l’Argentina, fes també La sardana de la pàtria, en relació a la pàtria catalana, altres sardanes com Les fulles seques, La sardana de les monges i L'Empordà, totes elles d’una gran significació en l’imaginari col·lectiu, així com, novament amb lletra de Guimerà, l’Himne de nostra parla, cant abrandat en defensa de la comunitat de llengua i nació entre els territoris dels Països Catalans. També va harmonitzar diverses cançons populars catalanes tan emblemàtiques com Els segadors, Muntanyes del Canigó o El rossinyol. 

Finalment, el músic Manuel Jovés i Torras (Manresa 1886- Buenos Aires 1927), violinista de l’orquestra clàssica del Café Colón, s’integrà plenament al món “porteño” i compongué nombrosos tangos com Buenos Aires, Has de volver a mi, El rey del cabaret, Por tu culpa o Corazón de Arrabal. El mateix Carlos Gardel, rei indiscutible del tango, enregistrà sis peces seves. Finalment, Josep Rodoreda i Santigós (Barcelona 1851 - Buenos Aires 1922), director de la Banda Municipal i de l’Escola Municipal de Música de Barcelona, el 1906 s’establí a Buenos Aires, on dirigí el Conservatori de la capital argentina i fou actiu a l’Orfeó Català de l’independentista Casal Català. És autor de més de 300 obres, entre les quals l’Himne de l’Exposició Universal de Barcelona (1888) i la composició Pàtria. La seva obra més coneguda és el Virolai, sobre lletra de Jacint Verdaguer, que, amb el temps, adquirí una significació catalanista, no sols religiosa, en ser emprada en diferents actes públics no confessionals. Són dades, aquestes, que certs argentins haurien de conèixer, per consideració cap als catalans que contribuïren a la independència de l'Argentina i per respecte al país que avui els ha acollit i que era, també, el país de Matheu, Larrea, Parera, Morera i Corretger.

Per a saber-ne més: J.A. Clavé i l’activitat coral dels catalans d’Amèrica, Josep-Lluís Carod-Rovira, (dins Constructors de mentalitats. Víctor Balaguer, Pi i Margall, Àngel Guimerà i Josep Anselm Clavé. III Jornades d’Història i Debat Nacional. Lluís Puig i Gordi (coord.) editorial Afers, Catarroja-Barcelona, 2025.