Sembla que en aquestes eleccions no hi haurà gran cosa en joc. La independència fa temps que està ben aparcada (anem renovant el tiquet de la zona blava religiosament), la unitat independentista no tornarà en un futur proper (l'únic acord imaginable entre ERC i Junts és una treva elegant per Nadal) i els models de país de les tres principals forces aspirants a la victòria tampoc difereixen en excés, l'antagonisme no és flagrant.
Aquest clima tan gris, però, també pot convertir-se en una oportunitat. Si més no, per la llengua. Potser és el moment de donar al català el protagonisme que es mereix. No pot ser que estiguem parlant tot el dia d'emergència lingüística i que, després, a l'hora de votar, la lingüística sigui l'última de les nostres emergències. La nostra cultura ens està demanant a crits que la prioritzem. I pot haver arribat el moment de fer-ho no només al carrer i en la nostra vida diària, com sempre (espero), sinó també a les urnes.
Per això he decidit que el vot que emetré el proper 12 de maig serà un vot lingüístic. Prioritàriament lingüístic. En aquest punt de la pel·lícula, ens hem de poder proposar votar només aquells partits que hagin sabut detectar les ineficiències d'un sistema lingüístic tocat de mort, i que, a més, hagin estat capaços de presentar un pla viable per combatre-les sense pors ni complexos. Si volem viure en català, ja no podem viure acomplexats.
La primera part, la del diagnòstic, serà compartida per molts partits. La segona, la que implica aterrar propostes amb cara i ulls, prescindint d'eslògans buits, costarà molt més de trobar. Perquè implica feina. El partit de Clara Ponsatí i Jordi Graupera, Alhora, ja l'ha feta. Han sabut recollir les receptes dels que en saben i embolicar-les pel seu potencial electorat, obrint un debat inèdit. Ara és imprescindible que Alhora no sigui l'únic partit que faci la feina en aquest sentit, i que el debat no quedi reduït a una xarxa social amb aires de representativitat. No ens podem permetre que les possibles solucions quedin ancorades a Twitter i que només jugui la partida una força encara extraparlamentària. És inconcebible -i significatiu- que, de moment, estigui sent així.
Cap dels partits catalanistes pot concórrer a aquestes eleccions sense un full de ruta claríssim i ambiciós en matèria de llengua. I cap vot catalanista pot ser regalat a un partit sense aquest full de ruta. Nosaltres ens encarreguem de mantenir el català al carrer, fantàstic. Ara els toca a ells; no mantenir la llengua, sinó incorporar-la de veritat a les seves polítiques, reservar-li espais propis durant la campanya, compartir i debatre les propostes amb els altres partits catalanistes, i fer ben visible que, d'entre les quaranta mil emergències que ha d'afrontar el país, el català serà una de les primeres a ser abordada.
Som en una cruïlla nacional. Avui ja no es pot entregar el futur del país a qui no tingui traçat en un mapa el futur del català. Jo, almenys, no ho faré. El 12 de maig faré un vot lingüístic i, d'aquesta manera, suposo que no aconseguiré reduir immediatament el risc de desaparició del català, però sí que aconseguiré reduir una mica aquesta angoixa interna que cada dia m'abraça per l'esquena mentre em diu que tot està perdut. Una angoixa que, gràcies a Déu, encara m'amenaça en un català exquisit.