Hi ha hagut catàstrofes aèries amb més víctimes que la dels Alps, però cap d'elles no ha generat en la nostra imaginació una imatge tan angoixant com la d'un pilot desesperat intentant esbotzar la porta que protegia una ment malalta. Un esforç inútil, perquè els suïcides de les Torres Bessones, tretze anys abans, ara protegien el suïcidi d'un copilot homicida.

Impossible fer-se càrrec del dolor de les famílies de les víctimes. Inimaginable pensar com podran afrontar la vida els familiars d'Andreas Lubitz. Tot és massa gros. Per això els petits gestos d'humanitat consolen tant. El discurs al passatge d'un comandant que havia volat amb Lubitz ("Jo també tinc família i vull tornar amb ells aquesta nit"); la solidaritat de la gent d'aquella vall amb els familiars; la contenció i el respecte de [la majoria de] polítics i mitjans de comunicació...

Ha estat una bona idea plantar un monòlit d'homenatge a les víctimes. S'hi poden dipositar flors, s'hi pot plorar. No sé si calia rodejar-lo amb quinze banderes de quinze estats, però segurament era necessari fixar-hi una placa "En memòria de les víctimes de la catàstrofe aèria del 24 de març de 2015". Tot i així, que quaranta famílies catalanes no hi puguin trobar consol en la llengua amb què estimaven els seus morts és una crueltat que es podia haver evitat. Per humanitat, només per humanitat.