"A Peiró hay que hacerle un monumento por haber salvado tantas vidas, y luego fusilarlo por haber sido ministro de la República". Així es va expressar el coronel Federico Loygorri, president del tribunal que va jutjar el dirigent anarquista Joan Peiró, un dels més emblemàtics de la CNT. A Peiró no li van fer cap monument, però sí que el van afusellar. Va ser el 24 de juliol del 1942, a Paterna, on era presoner des que la Gestapo el lliurés l'any anterior a les autoritats franquistes, en un cas similar al que va dur a la mort el president Lluís Companys dos anys abans.

Joan Peiró va néixer a Sants el 1887, quan era encara un municipi independent de Barcelona. Va créixer en un ambient obrer i humil, treballant en un forn de vidre. Es va formar de manera autodidacta, i va aprendre a llegir i escriure quan ja havia complert els 20 anys. Però aviat va recuperar el terreny perdut, entrant a militar en el sindicat llibertari CNT i col·laborant en diversos mitjans vinculats a l'organització., de la qual va ser un dels dirigents.

Influït per la figura de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, Peiró va formar part dels sectors més realistes i pragmàtics del moviment anarcosindicalista. Quan, proclamada la República, es va obrir un debat intens a la CNT sobre l'actitud a adoptar davant el nou règim, Peiró va defensar la col·laboració. Va ser un dels anomenats trentistes, la trentena de quadres cenetistes oposats a l'ala més insurreccional. Va restar un temps al marge de l'organització, fins que en esclatar la Guerra Civil, es va reincorporar al primer pla.
 
Ministres anarquistes

Un dels fets més sorprenents de la Guerra Civil va ser contemplar l'entrada de la CNT al govern. Quatre anarquistes van formar part de l'executiu presidit per Largo Caballero (1936-37). Peiró va ser un d'ells, encarregant-se d'Indústria, al costat dels seus companys més radicals, com Frederica Montseny i Joan Garcia Oliver, aquest darrer exponent de la FAI, la branca extrema del moviment llibertari.

Peiró va tornar a ser un heterodox dins del govern. Va aplegar diversos articles d'aquests mesos sota el títol Perill a la reraguarda, en què condemnava els excessos de grups incontrolats i la repressió indiscriminada que feien grups armats, molts d'ells arrenglerats amb la FAI. Per aquest pronunciament va rebre amenaces de tot tipus per part de grups propers a la FAI.

Durant la guerra, Peiró va dirigir Catalunya, un diari de la CNT que sortia cada vespre i es publicava en català. Dins del sindicat, sempre va ser una persona de sensibilitat catalanista i amb bons lligams amb dirigents d'ERC.  

Una farsa de judici

Van passar mesos entre la detenció i l'inici del judici al qual va ser sotmès. Sembla que es va intentar convèncer Peiró perquè col·laborés amb l'estructura sindical del franquisme, cosa que va rebutjar. Com ha detallat l'historiador Albert Balcells en un article a la revista Hispania Nova, en el judici van testificar nombrosos testimonis de persones del règim en favor de l'exministre. Molts d'ells havien salvat la vida gràcies a les gestions del cenetista. Però com li va dir el capità general de València, Eliseo Álvarez Arenas, a l'oficial que va fer de defensor, Luis Serrano: "Ni tú ni yo vamos a disparar la bala que lo matará, pero aunque quisiéramos, tampoco podemos salvarle la vida".      

Aquest matí, se l'ha recordat a la plaça de Sants que porta el seu nom en un acte en què ha participat el tinent d'alcalde de Barcelona Gerardo Pisarello, en el transcurs del qual s'ha descobert un monòlit. Aquesta tarda, a dos quarts de sis, se li fa un acte d'homenatge al cementiri dels Caputxins de Mataró,  ciutat on va viure i és enterrat. Hi assistirà la presidenta del Parlament, Carme Forcadell.