Amb les revoltes que fan caure dictadors en cadena, el poble àrab -i, en alguns països, l'amazig- estan demostrant que no només són una gran nació, sinó que també són una nació gran. En el sentit que reaccionen, des del Iemen fins al Marroc, com una única societat, amb uns sistemes de revolta similars i uns objectius comuns.

Un a un, els dictadors van caient i en la forma de fer-ho delaten l'essència de la seva personalitat. El tunisià Ben Alí era el lladre desvergonyit, preocupat només pel seu patrimoni personal; l'egipci Mubàrak era el lladre despòtic, obtús fins l'ultim minut del seu mandat i, ara, Gaddafi és el lladre assassí, disposat a massacrar el seu poble, que li assenyala el final del seu regnat de pallasso tirànic.

Encara en queden uns quants. Alguns es fan dir presidents i els altres reis, però són simples variants del lladre que s'aprofita de la immoralitat política d'Occident i de la por a una difusa amenaça islamista. Tots aquests dictadors han tingut convençuda l'opinió pública internacional de què garantien la seguretat d'Europa i els Estats Units. A canvi, només demanaven seguir robant als seus països per a, després, col·locar-ho tot en empreses i bancs occidentals. Negoci rodó.

I ara, de sobte, descobrim que aquelles societats demanen governs democràtics i honestos, no pas dictadures teocràtiques. Que segueixen més Twitter que l'Alcorà. I ens adonem que a nosaltres també ens han estat enganyant.