L'independentisme -el catalanisme de debò- mai no ha tingut prou força per capgirar la situació de derrota continuada. I no és que no hagi estat capaç per manca de raons o arguments, sinó perquè els enemics sempre han estat més i han anat més ben armats. Aquesta tragèdia ha portat a una altra tragèdia: fer com els cristians però en format low-cost. És a dir, inventar-se un heroi pacifista com Jesús de Natzaret per tapar el fracàs de la seva lluita a cop d'espasa.

Amb la intenció de reformular el catalanisme com un moviment pactista, de mel i mató i caramelles, Jaume Vicens i Vives va escriure Notícia de Catalunya. I molts se'l van creure. De fet, encara n'hi ha molts que se'l creuen. La voluntat d'ésser com a mòbil primari de la psicologia catalana. Gran descobriment! Com si els espanyols, els hutus i els xukis no tinguessin voluntat de ser-ho.  

Aquesta abstracció pactista s'ha barrejat amb components tan perillosos com el club Súper Tres, els Bobobops i els casals d'estiu on es fan tallers de reciclatge d'envasos de iogurt. El resultat final d'aquest magma és oblidar que tots els estats neixen per la confrontació directa amb l'enemic amb més o menys nivell de bel·ligerància - que anirien des de la brutalitat de la substitució ètnica a una pau paccionada després de llargs processos bèl·lics soterrats o a pit descobert-.

Sense caure en l'ara o mai, el 20N s'enceta una nova etapa en què podríem posar en dubte tots aquests subproductes dels quaranta anys de la darrera dictadura i dels darrers trenta de dominació majoritària. Tota aquesta farfalla del "no farem mai res sinó portem els espanyols a la nostra causa" podria ser substituïda per la de "qui ha volgut, ja ha tingut prou temps per afegir-se". És la meitat més un, i a qui no li agradi que foti el camp.

Ara bé, les opcions són poques, magres i improbables. Per una banda, una força catalanista que no acaba d'entendre que mai no serem espanyols ni volent. I per l'altra, una força política que amb vuitanta anys d'història, encara ha de decidir què vol ser quan sigui gran. Foc o brasa. I a sobre, com a música de fons, Vicens Vives entonant  la instrucció donada als catalanistes: “Quan la guineu no les pot haver diu que són verdes”.