Les societats catalana i basca, com qualsevol altra societat moderna de l'Europa occidental, s'enfronten a múltiples reptes i preocupacions des de la perspectiva de la seguretat. Una perspectiva subjectiva, perquè la percepció varia d’una persona o col·lectiu a un altre, però que cal objectivar en polítiques públiques de seguretat que donin confiança, tranquil·litat i equilibrin bé els principis de seguretat i llibertat.

En efecte, aquest servei públic ha d'enfrontar tres tasques: la prevenció i, si no és possible, la persecució del delicte; la garantia de drets i llibertats i un tercer vessant que és la cura comunitària; és a dir, atendre les necessitats particulars de cada ciutadà, reforçar les relacions socials i la solidaritat col·lectiva davant de fets que pertorben la seguretat. Delictes, drets i cures, es podria resumir. I, per sobre de tot, una màxima que ha de concernir tots els partits d'esquerres: com més igualtat, més seguretat. Les societats més segures són aquelles on hi ha nivells més baixos de desigualtat entre ciutadans.

Compartim, doncs, que la seguretat és alhora una preocupació ciutadana, un dret i un servei públic que cal prestar des de la vocació i la professionalitat. Des de la proximitat i l’especialització. La nostra experiència ens indica que cal actualitzar contínuament les respostes polítiques als nous reptes de seguretat. Des del punt de vista tècnic i operatiu, sí. Però la direcció de les polítiques de seguretat es basa precisament a interpretar adequadament les necessitats i adoptar-hi les decisions polítiques oportunes de les quals cal derivar directrius operatives eficaces, congruents i proporcionals. És el que intentem fer als nostres respectius països.

A Catalunya hem demostrat que l'esquerra pot gestionar amb èxit les polítiques de seguretat i fer les coses de manera diferent. Ho hem fet, en primer lloc, revertint les retallades als Mossos d'Esquadra i fent una aposta per dotar el cos de més mitjans i recursos. I, per altra banda, impulsant mesures com el primer protocol d'actuació en casos de desnonaments, posant les persones vulnerables al centre, o eliminant el model més lesiu de bales de foam a les actuacions d'ordre públic, complint amb una de les conclusions de la comissió sobre el model policial que es va fer entre tots els grups al Parlament.

A Euskadi, unes taxes de criminalitat estables i una percepció de seguretat ciutadana similar a altres contextos propers no auguren una situació incontrolable. Tot i això, hem vist recentment una elevació del to del debat i, amb ell, de la preocupació social. Davant d'això, ja no es nega la necessitat, sinó la simple possibilitat d'obrir un debat sobre el model de seguretat i la funció de la policia al nostre país. Qui pot tenir por del debat i de la millora constant? Per què és impossible afrontar una reflexió profunda sobre el model policial que ens porti a actualitzar-lo? Parlem de qüestions que tenen a veure amb la selecció, la formació, amb la manera de dirigir-se i atendre una ciutadania plural i bilingüe, debats sobre l’ús de la força, l’especialització necessària i el repartiment coherent de funcions amb les policies locals. Cal recuperar la direcció política sobre l'actuació policial des de paràmetres exigents de respecte als drets humans. Cal aplicar canvis intensos des de la transparència i la pedagogia. És urgent, a més a més, acostar el model de l'Ertzaintza a la ciutadania basca, davant de la qual respon i de la qual ha de ser mirall.

L'objectiu final, als nostres països respectius, és l'actualització dels nostres cossos de seguretat a partir de la reflexió, el debat i la construcció d'amplis consensos. Una actualització constant d'acord amb els principis de proximitat, eficàcia, servei públic, fiscalització i rendició de comptes davant la ciutadania. No es pot negar el canvi caient en el parany que no hi ha alternativa. És possible i necessària. A Catalunya ja ho hem posat en pràctica amb importants avenços. A Euskadi aquest és l'objectiu en què posem tota la nostra determinació.