Una de les raons bàsiques que han impulsat la mobilització de la societat catalana és la necessitat d'abandonar un sistema autoritari, opac i estructuralment corrupte com és el que va evolucionar, a finals dels anys setanta, a partir de la legalitat de la dictadura del general Franco. Hi ha qui diu que en aquell moment no hi havia cap altra opció, i potser té raó. Però una democràcia no pot tenir la impunitat com a legitimació d'origen perquè aquest fet ja implica corrupció.

A partir d'aquí, no cal rumiar-s'ho gaire. Catalunya ha de crear una nova legitimitat que no derivi de la dictadura i que persegueixi tots els crims, inclosos els anteriors a l'amnistia de 1977. Això, naturalment, també fa referència als abusos que s'han comès a l'empara de la manca de transparència de les últimes tres dècades. Amb especial interès en els anys de la bombolla immobiliària. Els que cobraven comissions -no importa si d'un tres o un cinc per cent- no eren catalanistes ni progressistes; eren lladres. Simplement.

Per això el cas Pujol ha estat tan positiu. A partir d'ara, qualsevol polític amb clars indicis de sospita haurà de plegar rapidament, tal i com fan en els països del centre i nord d'Europa. Tant se val qui sigui i quins siguin els seus càrrecs i honors. La política ha de mirar cap endavant i la justícia cap endarrere. Per això volem marxar de l'excepció espanyola.