La novetat desencadena la sorpresa i, molt sovint, l’admiració. No obstant, al llarg de la història, les distintes cultures l’han valorat de diferents maneres. Els grecs, per exemple, n’estaven àvids. Amb un notable optimisme, estaven convençuts que les novetats els farien millors. En un dels llibres del Corpus Hippocraticum (De Prisca Medicina) podem llegir: “Descobrir coses o rematar les investigacions que encara no han finalitzat és l’ambició i la tasca de la intel·ligència”.
 
Aristòtil es refereix a un tal Hipodamos de Mileto que, en un projecte de Constitució, va arribar a proposar una llei per recompensar qui inventés quelcom útil per a la pàtria. Tucídides, en la part inicial de La Guerra del Peloponès, fa que un enviat corinti es dirigeixi als espartans per advertir-los que les seves tècniques estan antiquades si se les compara amb les dels seus enemics i que, per tant, com ocorre sempre en aquests casos, allò que és nou derrotarà el que és vell.
 
En concret, l’autor escriu: “Perquè, així com a la ciutat que té la seva calma i la seva seguretat li convé no modificar les lleis i costums antics, igualment a la ciutat que és assetjada i maltractada per altres li convé crear coses noves per defensar-se, i aquesta és la raó per la qual els ciutadans d’Atenes, a causa de la seva experiència abundant en aquests assumptes, procuren en tot moment inventar novetats”.
 
Tradició peninsular
 
En canvi, com recorden José Antonio Marina i Marisa López Penas en el seu Diccionario de los sentimientos, Espanya no ha estat mai “amiga d’innovacions”. Covarrubias definia aquest concepte en 1674: “Cosa nova i no acostumada. Normalment és perillosa per portar transformació de l’ús antic”. Luis Vives, tan progressista ell, sostenia en un dels seus texts polítics que la virtut, com hàbit de conducta en l’esfera moral i social, és contrària a les novetats.
 
L’exabrupte de Miguel de Unamuno —“que inventin ells”— està en la mateixa línia. I també el lema del pare del nacionalisme basc, Sabino Arana: “Déu i Llei Vella”. Aquestes mentalitats, actituds i comportaments tenen un nom: “misoneisme”, això és, por a la novetat. Potser el terme resulti desconegut i el seu significat, xocant. Però, si reflexionem, ens adonarem que diàriament ens relacionem amb amics, familiars, companys, subordinats o caps que el practiquen.
 
Són els adults que odien els videojocs i els enamorats de la seva primera consola, els professors que prohibeixen els mòbils a les aules i els nostàlgics de la Blackberry, els directius que es despreocupen del departament tècnic de l’empresa i els treballadors que desconfien dels robots, els periodistes que menyspreen els diaris digitals i el públic que s’aliena voluntàriament amb les tertúlies... En certa mesura, ho som tots.